Joan Botam i Casals: “Em van intentar enviar a la frontera però no van poder”

BarcelonaEl 1966, quan es va celebrar la Caputxinada, certs sectors de l’Església ja feia temps que acollien reunions clandestines. Fins i tot estaven preparant un directori de criteris per reglamentar i orientar les trobades il·legals. “Als anys 60 ja hi havia una certa disconformitat en els sectors més sensibles. La postguerra ens va deixar molt aplanats, empobrits i arrasats. Però la generació següent, els fills de la guerra, van començar a despertar-se i a mirar més enllà de les fronteres”, explica el pare Joan Botam. Durant la Caputxinada, el frare era el contacte entre els estudiants i les autoritats. Va negociar amb el comissari Vicente Juan Creix: “El vaig convidar a cafè, però em va dir que no perquè estava de servei. I va afegir: « Ustedes momentáneamente lo pasan mal, pero después van a sacar mucho provecho de esto. Quién sabe si estos granujas que están ahí algún día serán nuestros gobernantes». Era el funcionari perfecte, es limitava a complir ordres”, explica el frare.

El dijous, el segon dia del tancament, Botam va demanar reunir-se amb el bisbe Modrego i el governador civil, Antonio Ibáñez Freire. El bisbe li va dir que no era assumpte seu, perquè el que passava dins el convent no era la seva jurisdicció. La reunió amb el governador civil, que durant la Transició seria ministre de l’Interior, va ser força diferent. El va rebre vestit de militar i amb totes les condecoracions al damunt, el va deixar parlar i després li va dir: “ Acepto que en este enojoso asunto ustedes no tienen responsabilidad alguna ”. I després, mirant-lo als ulls “ferotgement”, segons el frare, va afegir: “ Si no me echa a la calle toda esta gentuza, será responsable ”. Botam no es va acoquinar: “Li vaig dir que entenia que ell era un alt funcionari i que havia d’obeir els seus superiors, però jo no era funcionari de ningú. Que convocaria la comunitat i els estudiants i ho parlaríem”. L’endemà, divendres, Botam es va tornar a reunir amb el bisbe, però el governador ja no el va voler veure. “Estàvem disposats a donar la llista amb els noms de tots els que s’havien reunit a la policia, però no a entregar la documentació. El bisbe va intentar ajudar-me sense èxit”, recorda. Franco ja havia decidit que aquell assumpte s’havia d’acabar. Mentre Botam, amb l’ajuda de l’advocat Jordi Maragall, intentava negociar amb Madrid, els grisos van entrar al convent. “Quan vaig arribar al convent ja estava tot desmantellat i profanat. Hi va haver un frare, força conservador, que es va plantar al mig de les escales i va dir a la policia que si volien pujar ho farien passant per sobre del seu cos. Els va impressionar i no van pujar”, recorda.

Atacs furibunds

Després van venir reaccions de solidaritat, però també atacs furibunds: “Em van tractar de fill de puta i van dir que el convent s’havia convertit en un prostíbul. Sé que el governador civil, en cercles reduïts, deia: «A ese provincialito yo me lo cargo». Em van intentar enviar a la frontera, però no van poder -explica Botam-. El que em va saber més greu va ser la carta d’una família catalana. Em van dir que era un irresponsable, que estava fent el joc a les forces del mal. Durant la Guerra Civil van assassinar uns 36 caputxins. A la carta deien que s’havien equivocat perquè n’haurien d’haver matat un cada tres mesos perquè no perdéssim la memòria”.