Estat Islàmic: del califat a la jihad global

TunisA més d’una qüestió d’ambicions personals, l’escissió entre l’Estat Islàmic (EI) i Al-Qaida reposava sobre una discrepància estratègica important. Des dels anys noranta, Bin Laden creia que primer era necessari derrotar l’enemic llunyà, Occident, i després concentrar-se en l’enemic pròxim, els règims “infidels” àrabs, per llavors poder proclamar un “califat”. En canvi, els líders de l’EI defensaven la seqüència inversa: primer calia enfrontar-se als estats de la regió, sobretot els més vulnerables i sectaris, com Síria i l’Iraq, aconseguir el control d’una franja de territori i declarar un califat.

Només després d’haver enfortit el nou estat panislàmic i d’haver estès les seves fronteres, arribaria el moment de combatre els exèrcits occidentals. Per això, argumentaven que era una obligació per a tot musulmà, inclosos els residents a Occident, emigrar al califat establert en una zona de l’est de Síria i l’oest de l’Iraq. A poc a poc l’EI va anar estenent la seva presència en el món islàmic, sobretot en països amb estats fallits com el Iemen o Líbia.

No obstant això, fa poc més d’un any, els dirigents del moviment jihadista van decidir canviar els seus plans originals i començar a preparar atemptats terroristes a Occident. En un vídeo fet públic el febrer del 2015, un responsable de l’EI es dirigeix als “germans que viuen entre els infidels a França” i els ordena per primera vegada que no emigrin al Pròxim Orient, sinó que perpetrin atemptats allà “amb les armes disponibles”. El jihadisme transnacional tornava a la idea de la jihad global. Actualment, el grup compta amb uns 400 individus entrenats per atemptar a Occident, segons una notícia de l’agència AP en què citava diversos serveis d’intel·ligència. La pregunta del milió és: per què hi va haver aquest canvi de línia?

Venjança o debilitat?

La justificació de la mateixa organització és que es tracta d’una venjança contra els bombardejos als quals es veu sotmesa des de la tardor del 2014 a mans d’una coalició liderada pels EUA i en la qual participen els principals països europeus. En la seva revista propagandística, Dabiq, el grup terrorista va descriure els brutals atemptats del novembre a París, que es van saldar amb la mort de 130 persones, com “un càstig decretat per Al·là” contra els “croats” que van bombardejar el “califat”. Aquells atemptats marquen un punt d’inflexió, ja que són els primers coordinats i realitzats per operatius ben entrenats. Els atacs anteriors, com el del Museu de l’Holocaust a Brussel·les el maig del 2014, es creu que els van executar pel seu compte simpatitzants del grup, el que es coneix com a llops solitaris.

Una segona interpretació, preferida per alguns experts com el francès Olivier Roy, és que el pas a la jihad global de l’EI seria fruit de la seva debilitat, un cop frenada la seva expansió territorial. Segons el think tank IHS, el califat creat per la milícia jihadista va perdre el 15% del seu territori el 2015. “El grup està bloquejat. És un problema per a la seva credibilitat i això crea tensions internes. Els estrategs del Daeix (nom del grup en àrab) obren un nou front a Europa”, argumentava l’analista francès en un diari canadenc al novembre, poc després dels atemptats de París.

Tanmateix, aquest argument no és del tot convincent. Quan l’EI va emetre les seves primeres amenaces d’atemptats, encara no s’havia iniciat el seu retrocés territorial. Alguns experts en la lluita antiterrorista, com Fernando Reinares, fins i tot neguen la noció d’un canvi d’estratègia per començar a atacar Occident. Simplement, ha començat a posar-la en pràctica en el si de les nostres societats quan ha disposat de les capacitats necessàries”, escrivia en un article d’opinió recent a El País, recordant que un sofisticat atemptat a Brussel·les va ser frustrat el gener del 2015.

Estratègia de propaganda

En tot cas, entre els experts sí que existeix un consens a l’hora d’assenyalar la voluntat de l’EI de tensar amb els seus atacs les relacions a les societats occidentals amb les seves minories musulmanes. Cada atemptat en territori europeu alimenta la islamofòbia i l’ascens de l’extrema dreta, cosa que dificulta la integració dels musulmans en el Vell Continent. I en aquestes tèrboles aigües pesquen els reclutadors de l’EI. Cal tenir present que, segons el think tank Solfan Group, més de 5.000 dels seus combatents a Síria i l’Iraq, gairebé un 20% del total, provenen d’Europa.

La pugna entre Al-Qaida i l’EI pel lideratge en el camp jihadista proporciona l’última explicació. El meteòric ascens de l’EI va ser possible gràcies a la deserció de centenars d’operatius de l’organització liderada ara per Ayman al-Zawahiri. En bona part, el seu magnetisme deriva de l’espectacularitat de les seves accions, des de la presa de Mossul a la decapitació d’ostatges occidentals. En aquest sentit, l’efecte propagandístic d’atemptats com el de París o Brussel·les és evident. L’EI pretén reemplaçar una afeblida Al-Qaida també en l’àmbit que la va fer cèlebre: el terrorisme internacional.

Això li ha permès seduir moviments jihadistes preexistents, com Boko Haram a Nigèria o Ansar Bait al-Maqdis a Egipte, convertits actualment en filials regionals. Nascut a l’Iraq, el grup és avui una verdadera organització global amb tentacles no només als països àrabs i a Occident, sinó també a l’Àfrica subsahariana de religió musulmana i a l’Àsia central, com demostra el cada cop més extens mapa que recull els seus atemptats.