"És impossible viure a Barcelona sense compartir casa"

Barcelona"Quan busques pis a Barcelona la gent et dona el condol com si se t’hagués mort algú". És la sensació que té la Júlia ara que es trasllada de Girona a Barcelona per primer cop. Tots els seus amics l’han avisat, n’ha llegit articles i n’ha vist reportatges als telenotícies. Sap que els preus són molt alts, sovint abusius, però per motius de feina no li queda més remei que començar a empaquetar capses i fer el trasllat. En els pròxims dies començarà la cerca, i aviat estrenarà l’experiència de viure de lloguer a Barcelona.

Els que ja fa temps que saben què significa viure a la capital més cara de l’Estat podrien explicar a la Júlia alguns dels maldecaps que s’han trobat al llarg d’aquests anys. La Mercè, l’Adriana i el Néstor són alguns dels barcelonins que fa unes setmanes van assistir a la primera assemblea oberta convocada pel Sindicat de Llogaters i Llogateres, fundat al maig per unir forces contra la vulnerabilitat del llogater. L’especulació immobiliària, els fons d’inversió i la pujada de les rendes els han complicat la vida a cadascun d’ells, tot i que de maneres diferents, que han volgut explicar.

“Viure a Barcelona sense compartir pis és impossible amb un sou mileurista”, lamenta l’Adriana, que treballa d’educadora social. Durant un temps, va viure al Poblenou amb la seva parella, però quan es va separar li va ser impossible mantenir el pis amb el seu salari. Ara s’ha mudat a Sants, i ho ha fet amb una amiga: “És una sensació molt frustrant. No ets una persona en risc d’exclusió social, tens una feina, una carrera, però tot i així t’és impossible viure autònomament a Barcelona”. L’Adriana es queixa: “Som una generació que ha crescut pensant que compartir pis era per a una etapa de joventut, i que després podríem tenir un projecte de vida pel nostre compte. Però passes els 30 i t’adones que no”.

Un pis cada any i mig

El Néstor encara no ha arribat als 30, però des que es va independitzar, als 22, ja ha viscut en 4 pisos diferents, a pis cada any i mig. “Com que m’afegia a companys que ja vivien al pis, sovint el contracte caducava quan feia poc que jo havia arribat. L’última vegada ens van apujar el lloguer de 900 a 1.200 euros, i sense fer cap canvi o millora -recorda-. No hauria d’estar permès apujar el preu indiscriminadament si no hi ha hagut una millora substancial al pis”, afegeix l’Adriana, que ja pateix per si li apugen la quota, ja que li queda un any perquè s’acabi el contracte. “Al final acabarem marxant de Barcelona”, conclou.

Això és exactament el que va haver de fer la Mercè amb 54 anys. “Vivia amb el meu fill al carrer Calàbria 65, el mateix pis on vaig néixer i on havia viscut la meva família des de l’any 1947”, relata. Fa tres anys, però, una empresa va comprar tot l’edifici. “No va poder fer fora tots els veïns, però el 60% de l’immoble són ara pisos turístics, inclòs el pis on vivia jo”, lamenta. Aleshores pagava 530 euros per 60 metres quadrats. “Ara aquest preu a Sant Antoni és impossible trobar-lo”, diu.

Per això, va agafar les maletes i se’n va anar a l’Hospitalet de Llobregat, on viu amb el seu fill de 38 anys. “He perdut qualitat de vida. Treballo de recepcionista a l’oficina de l’Ajuntament que hi ha a Calàbria 66, davant del que era casa meva, i ara he d’anar-hi amb moto”, explica la Mercè, que espera que en els pròxims anys més llogaters s’uneixin i puguin fer força per defensar els seus drets plegats.