'I have a dream', un salm contemporani

[Propietat intel·lectual de The King Center. Traducció d'Ignasi Vancells]

Luther King era el 18è orador de la marxa sobre Washington. Va pronunciar 'Tinc un somni' fruit de la fe, d'una voluntat de ferro i de tantes humiliacions. Tenia només 34 anys. Analitzem el discurs en set punts:

1.- Lincoln, el mirall

Luther King arrenca recordant una contradicció: cent anys després que Lincoln, republicà, mirall de tots els presidents, decretés l'emancipació al preu d'una sagnant guerra civil, els negres encara eren, de fet, greument discriminats. La marxa, moment culminant del Moviment pels Drets Civils, volia donar suport al president Kennedy, que topava amb la rocosa indiferència dels demòcrates del sud -la minoria decisiva-, per desenvolupar legislativament la igualtat.

2.- Desobediència civil

El 1955, el Tribunal Suprem declara inconstitucional la segregació racial a les escoles. El Moviment pels Drets Civils, frustrat perquè no s'aplicava en la pràctica, va canviar el gradualisme legal (recórrer les lleis discriminatòries una per una) per resistència pacífica, desobediència civil i acció directa (boicots, marxes, infraccions…). Luther King era l'ideòleg d'aquesta evolució des que va organitzar el reeixit boicot als autobusos de Montgomery (Alabama).

3.- La resistència racista

El president i el fiscal general, John i Robert Kennedy, volien desenvolupar l'emancipació i aplicar les sentències antisegregacionistes. Depenien, però, dels seus coreligionaris demòcrates del sud, tossuts defensors del principi iguals però separats , amb mesures que excloïen els negres del cens electoral o de ser jurats en un tribunal, entre d'altres. La situació era tan tensa que fins i tot va caldre suport militar per superar la resistència dels racistes.

4.- De Gandhi al Che

Luther King volia apaivagar i avisar les noves generacions del Moviment, que pujaven molt frustrades per la falta de resultats decisius de la desobediència civil pacífica. La inspiració dels joves ja no eren Jesucrist i Gandhi -ho eren de King- sinó el Che Guevara i els moviments d'alliberament nacional anticolonialistes. Alguns anys més tard, se separarien del Moviment pels Drets Civils grups i líders que apostaven per la violència o pel racisme negre, com els Black Panthers.

5.- Atreure els blancs

Aquest va ser el moment més aplaudit de tot el discurs. Luther King estava convençut que la protesta pacífica era l'eina per galvanitzar els homes i dones de color i els blancs que rebutjaven el racisme i s'havien compromès amb el Moviment, però, sobretot, era la campana que sonava en la consciència de la decisiva majoria de blancs indiferents, a qui calia atreure i que podien espantar-se si en algun moment arribaven a veure que la reacció de la gent de color era violenta o sectària.

6.- Religió i emoció

El pastor baptista recorda que el dolor i les humiliacions del racisme i la lluita pels drets civils no són inútils sinó valuosos i eficaços com la Passió i Mort del Crist. El discurs entra aquí en un crescendo en què el raonament salta de les referències civils i històriques (com la Declaració d'Independència, la Constitució, la batalla de Gettysburg…) a les religioses i emocionals (salms i profetes de la Bíblia, Shakespeare, l'himne patriòtic Amèrica , espirituals negres…)

7.- Final sense guió

Aquí, King deixa de llegir i arrenca una abrandada improvisació, commogut pel crit de la cantant Mahalia Jackson, que l'havia precedit al faristol: "Explica'ls el somni, Martin!" Com el jazzman torna al tema d'un estàndard per introduir una nova improvisació, la repetició punteja les invencions d'un Luther King que es deixa anar, arrauxat, fins al gran final, i proposa una Amèrica en pau i pròspera gràcies a la integració racial i religiosa.