La guerra a l’Afganistan, un pur teatre

El Muheb i el Mujib són germans però tenen cognoms diferents tot i ser fills del mateix pare i de la mateixa mare. El Muheb es diu Shahbaz Khil, mentre que el cognom del Mujib és Sultani. Almenys així ho indiquen els seus passaports. Són dos dels molts refugiats afganesos que han arribat a Espanya en les últimes setmanes, però aspiren a traslladar-se a Alemanya. Allà hi viu el seu germà gran, el Khalid, que podria fer-se càrrec d’ells. El Khalid, però, té un altre cognom diferent dels seus dos germans petits: es diu Khalid Khoshal.

“Khoshal és el nom de pila del meu pare, així que vaig pensar que seria un bon cognom perquè tothom em coneix com el fill del Khoshal”, justifica el germà gran. Els cognoms dels seus germans petits són en realitat els dos cognoms de la família, però cada un en va utilitzar un de diferent en el moment de fer-se el passaport.

A l’Afganistan no és obligatori registrar els naixements, així que poca gent ho fa i el resultat és l’existència d’un gran caos administratiu. Per no saber, la majoria d’afganesos ni tan sols coneixen quin dia han nascut, de manera que quan els pregunten la seva data de naixement per fer algun tràmit oficial, directament se n’inventen una. Això és el que també van fer el Muheb i el Mujib. Els seus passaports indiquen que van néixer amb només sis mesos de diferència, tot i que la seva mare no va tenir un part prematur en cap dels dos casos. Demostrar que el Muheb, el Mujib i el Khalid són germans per aconseguir la reunificació familiar serà un maldecap. El seu cas no és excepcional.

Durant els últims vint anys d’intervenció internacional a l’Afganistan, no s’ha aconseguit ni tan sols això: posar un cert ordre en l’administració afganesa. I no és que els afganesos siguin uns negats, sinó que els dirigents que els Estats Units van triar per formar part del govern afganès després de la caiguda del règim talibà el 2001 no eren ni de bon tros els més adequats. Washington va col·locar al poder les denominades faccions mujahidines, a les quals ja havia finançat i armat als anys 80 perquè lluitessin contra les tropes soviètiques i evitessin que l’URSS aconseguís el control de l’Afganistan. Eren faccions islamistes radicals, però això no va importar a Washington en aquell moment per fer fracassar Moscou.

El 1989 les tropes soviètiques es van retirar impotents de l’Afganistan, i aleshores les faccions mujahidines van iniciar una guerra cruenta per aconseguir el poder a Kabul. Va ser en aquesta època quan la capital afganesa va quedar gairebé arrasada i milers d’afganesos van morir en bombardejos indiscriminats. També eren habituals els saquejos, la tortura i les violacions. Tant és així que el 1994 va sorgir un moviment islàmic alternatiu per contrarestar les barbaritats dels mujahidins: els talibans. Aquests radicals tenien més o menys la mateixa ideologia que els mujahidins, però a les zones sota el seu control hi imperava un cert ordre. De fet, els Estats Units no van fer fàstics a l’arribada dels talibans al poder el 1996. Els preferien als mujahidins, i, a més, es podia fer negocis amb ells: a finals dels noranta l’empresa nord-americana Unocal va iniciar contactes amb els talibans per construir un gasoducte que anés del Turkmenistan fins al Pakistan, travessant bona part del territori afganès. Al Turkmenistan hi ha una de les principals reserves de gas del món.

Amb els atemptats de l’11-S contra els Estats Units, l’escenari va canviar de sobte. Els talibans donaven asil al seu territori al terrorista Ossama bin Laden, cervell dels atacs. Així que Washington va impulsar una operació militar per fer caure el règim talibà i capturar Bin Laden. Amb tot, la Casa Blanca va evitar enviar tropes nord-americanes a l’Afganistan. Si ho hagués fet, hauria sigut un suïcidi. Els Estats Units desconeixien la complexa orografia afganesa i tampoc tenien temps de planificar una operació terrestre amb calma. Necessitaven actuar amb celeritat per tranquil·litzar l’opinió pública nord-americana. Així que van optar per bombardejar el país i delegar en les faccions mujahidines -a les quals van tornar a armar i finançar- la invasió terrestre.

Després de la caiguda del règim talibà, els mujahidins van exigir ser recompensats per la feina feta: van demanar formar part del nou govern afganès, malgrat el seu més que qüestionable passat de violació dels drets humans. Els Estats Units ho van acceptar i, com a conseqüència, l’administració afganesa ha estat corrompuda des del principi. N’existeixen múltiples exemples.

Ismail Khan, un mujahidí acusat de crims de guerra, va ser ministre d’Energia durant anys. S’havia d’encarregar de l’electrificació del país, però només es va preocupar que en la seva província natal, Herat, hi hagués electricitat les 24 hores del dia, mentre la resta del país continuava a les fosques. Un altre mujahidí, Karim Khalili, va ser vicepresident del govern i responsable de desarmament, tot i que ell mateix tenia una milícia que atresorava milers d’armes il·legalment. Amb aquest panorama, era difícil posar ordre a l’administració afganesa.

El president nord-americà, Joe Biden, assegura ara que els Estats Units mai van pretendre reconstruir l’Afganistan ni crear una democràcia. De fet, era impossible fer-ho amb els mujahidins com a aliats. I destaca que l’únic objectiu era combatre el terrorisme jihadista, tot i que en l’actualitat l’Afganistan s’ha convertit més que mai en un niu de terroristes amb els talibans al poder i l’Estat Islàmic operant al seu territori. Potser la guerra a l’Afganistan va ser només un pur teatre per fer creure al món que els Estats Units no es quedaven de braços plegats després dels atemptats de l’11-S.