Els grans malalts de la crisi de l’Amèrica Llatina

BarcelonaL’Amèrica Llatina porta tres anys en una crisi de creixement desencadenada per la caiguda dels preus de les primeres matèries, però amb arrels en els desequilibris del model productiu dominant a la regió, molt basat en les exportacions minerals, agroalimentàries i energètiques, i amb relativament poques manufactures que generin més valor afegit i ocupació. Amb efectes desiguals, les dificultats de grans països com el Brasil, Mèxic, l’Argentina o Veneçuela llasten la recuperació.

La Cepal (Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib) assenyala que el 2015 la reducció de la pobresa a l’Amèrica Llatina es va estancar i que el 2016 va augmentar del 28,2% al 29,2%. L’Informe Regional sobre el Desenvolupament Humà (IDH) del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) per a l’Amèrica Llatina del 2016 adverteix de la recaiguda de milions de famílies en la pobresa i que la pobresa extrema pot afectar 30 milions de persones. Als països de la regió hi falten reformes estructurals i fiscals que donin sostenibilitat econòmica.

El Brasil és un exemple d’expectatives frustrades. Tres anys de recessió i la inestabilitat política causada per la destitució de la presidenta Dilma Rousseff l’agost del 2016 mantenen el seu successor, Michel Témer, a la corda fluixa. Amenaçat pels escàndols de corrupció, el govern no té la confiança pública per afrontar reformes que amenacen els sectors privilegiats. I com altres països d’Amèrica del Sud, el Brasil ha patit la caiguda del preu de les primeres matèries. Les previsions de creixement per al 2017 estan per sota de l’1%, i manté un dels índexs de desigualtat més alts del món. Calen reformes profundes per transformar tot l’aparell productiu. Témer pretén la liberalització econòmica per augmentar les exportacions, però això amenaça els productors nacionals menys competitius. El Brasil ha de fer front també al declivi de Mercosur, un eix estratègic d’internacionalització que li genera superàvit i és destí de productes industrials de tecnologia mitjana.

L’altre malalt és Veneçuela, líder mundial en reserves de petroli però històricament vulnerable pels volàtils cicles de preus. Després de la dècada del boom petrolier que va portar el preu per barril a 109 dòlars el 2012, la seva caiguda fins a prop dels 50 dòlars va abocar el país a l’endeutament amb hiperinflació, una profunda recessió i escassetat d’aliments, llastada a més per alts nivells de corrupció i institucions febles i polititzades amb polítics connectats al narcotràfic. Els Estats Units han congelat actius del vicepresident de Veneçuela, Tareck El Aissami, perquè apareix a la llista de narcotraficants sancionats, juntament amb 13 alts càrrecs més.

El petroli veneçolà

L’empresa nacional Petróleos de Venezuela SA, nacionalitzada el 1976, ha sigut l’instrument de control de la principal indústria del país. Durant 50 anys el sector petrolier ha representat un 30% de l’economia i un 85% de les exportacions (dependents de la demanda dels Estats Units). Els cicles de preus del petroli han establert un patró reiterat: en els períodes de preus alts, el govern augmenta la despesa pública i estimula el consum. Quan cauen, el govern retalla la despesa per reduir el dèficit fiscal. La revaluació i la depreciació cícliques del tipus de canvi, utilitzades políticament, destrueixen l’escàs teixit industrial, que depèn de les importacions i la baixa capacitat de finançament extern. L’ estagflació s’ha apoderat del país. La inflació de quasi tres dígits és la més alta del món, i els baixos preus del petroli han contribuït a un creixement negatiu del 8% i a un dèficit fiscal superior al 20%. Els progressos socials d’anys anteriors s’esvaeixen, la pobresa afecta el 82% de la població i les derives autoritàries del règim de Maduro comporten un alt risc d’explosió social.

El preu del petroli

A Mèxic, les reformes econòmiques i polítiques es van presentar amb grans expectatives als inicis de la presidència d’Enrique Peña Nieto, el 2012, amb l’anomenat Pacte per Mèxic. Però aviat van començar els problemes. Amb la desaparició dels 43 estudiants d’Iguala el 2014, la crisi de la corrupció destapada el 2016, el reguitzell d’actes violents contra periodistes i un nombre creixent d’assassinats en els últims anys han portat el president al punt més baix de popularitat. A més, la baixada del preu del petroli -que ha frenat la reconversió del sector-, així com la transformació d’una hisenda que s’ha d’acabar amb els ingressos del petroli provinents de l’empresa paraestatal Pemex-, van obligar a fer retallades pressupostàries el 2014 en el capítol d’inversions en infraestructures que faran impossible assolir el ritme de creixement previst per al sexenni.

Malgrat això, les exportacions del sector manufacturer als Estats Units han fet créixer Mèxic més que altres països de l’Amèrica Llatina, més orientats a les exportacions de primeres matèries. Però la relativa millora econòmica de Mèxic va rebre un cop el 2016 amb l’elecció de Donald Trump. La seva iniciativa de renegociar el tractat de lliure comerç, més l’amenaça del mur a la frontera, han fet caure les inversions i el tipus de canvi, desestabilitzant així l’economia mexicana. Malgrat que el creixement previst per al 2017 (entre un 1,5 i un 2,5%) és superior a la mitjana de l’Amèrica Llatina, a un any de les eleccions presidencials Mèxic es troba en el moment més baix de les últimes dècades. La seva economia pateix les conseqüències de la forta dependència dels Estats Units.

I al costat dels països malalts en trobem d’altres com l’Argentina, Xile, Colòmbia o l’Uruguai que presenten perspectives més optimistes. Els riscos a curt termini dels grans malalts és que retardin la recuperació i desestabilitzin políticament la regió. Per tant, hi ha risc de contagi i que no es puguin aprofitar les tendències positives de la integració regional i internacional que aquests països sans han iniciat.