BARCELONAAra per ara no hi ha cap signe, cap escletxa, que permeti pensar que Mariano Rajoy tingui la intenció d'acceptar la proposta de pacte fiscal que Artur Mas ja li ha fet arribar per carta. Tot i així, Convergència i Unió pretén que l'escenificació del cop de porta tingui la transcendència d'un punt de no retorn històric, d'una decisió de conseqüències incalculables, aquí i allà. Per això cal transmetre que la voluntat de pacte és sincera, que no és un "caprici" i que el pacte pot beneficiar les dues bandes. "Ells hauran d'explicar molt bé per què diuen no ", diuen.
I és cert que, al costat d'un discurs que situa el pacte fiscal com una qüestió d'absoluta necessitat i justícia per a Catalunya (i fins i tot com a pas previ a l'estat català, segons la campanya interna de CDC), el president ha subratllat que Espanya també hi sortiria guanyant concedint el concert a Catalunya. "Pot arribar a ser una oportunitat per al conjunt de l'Estat si a Madrid es veuen les coses amb una òptica diferent de la tradicional", va dir Mas en seu discurs de dimecres Parlament.
És ara, però, quan aflora el debat sobre de quina manera Mas ha d'encarar la negociació amb Rajoy. ¿L'ha d'intentar convèncer de les bondats d'un sistema que, per molt endolcit que es presenti, representarà una minva de l'aportació catalana a la resta de l'Estat? Difícil. ¿O ha de jugar la carta del caixa o faixa? O ens dónes això o t'hauràs d'atendre a les conseqüències. Aquesta opció és ara la majoritària en l'entorn del president, però hi ha dubtes raonables sobre la capacitat d'intimidació dels catalans, vistos els antecedents. I, sobretot, hi ha un argument de pes: ¿com pot Rajoy donar el concert a algú que insinua que és una estació prèvia a la independència? La sola formulació ja resulta suficientment dissuasòria.
Quina contrapartida?
En aquest context, i amb la certesa que Rajoy dirà que no en qualsevol cas, s'obre pas a CiU una tercera via: la de presentar-se a Madrid amb una contrapartida sota el braç, la de revestir l'oferta negociadora amb una proposta d'un abast i una profunditat que no sigui tan fàcilment rebutjable i que, alhora, justifiqui un eventual trencament posterior. Ha de ser, com dèiem, caixa o faixa. I si és caixa (Hisenda pròpia), els catalans han d'oferir alguna cosa a canvi. Alguna cosa que surti a compte també a Espanya. Una gran oferta.
Què pot oferir CiU a un PP enrocat perquè accepti una cosa tan impopular entre les seves files com un finançament similar al concert basc? Un alt càrrec democristià és taxatiu: "Si ens donen el concert, nosaltres haurem de renunciar a canvi a la independència, almenys en una generació". Sens dubte un compromís rellevant, però és difícil que el PP accepti una simple declaració d'intencions (com pot CiU parlar en nom de tota una generació? Què passaria si un altre partit guanyés les eleccions?) Per això, només hi ha una via per plasmar aquest compromís en una acció política concreta i tangible com un acord de col·laboració estable amb Madrid. ¿Parlem altre cop d'una eventual entrada de CiU al govern espanyol? Ningú s'atreveix a verbalitzar-ho, però...
A UDC aquesta idea té més acceptació, però no és exclusiva dels democristians. Un alt dirigent de CDC explica que ell mateix se sorprèn quan, des d'un independentisme de pedra picada, pensa en les renúncies que estaria disposat a fer a canvi del concert, la sobirania fiscal, en definitiva. El problema és que, tal com s'ha escalfat l'ambient entre les bases els últims mesos, "el cos demana una altra cosa", com diu un altre dirigent convergent.
Hegemonia política
¿Però el PP per què hauria d'estar interessat en la col·laboració de CiU si ja té majoria absoluta? D'arguments no en falten: el govern espanyol guanyaria credibilitat exterior, allunyaria el perill d'una crisi política espanyola provocada pels catalans i posaria les bases perquè el PP es normalitzés a Catalunya i, de retruc, assegurés una llarga hegemonia política a Espanya.
Es tracta, però, d'una jugada arriscada: quan fas una oferta amb la intenció que sigui rebutjada corres el risc que te l'acceptin. Però, per contra, si surt bé ningú podrà acusar CiU de no haver estat generosa, de no haver-se volgut mullar per treure Espanya del fangar. Es tractaria de convertir el no de l'Estat en la millor palanca per al procés d'emancipació nacional.
Friccions internes
En tot cas, el president Mas s'aproxima a una cruïlla històrica. Fins ara ha preferit carregar-se de raons abans de fer cap pas en fals, i per això es rumiarà molt quina és l'estratègia correcta. La d'oferir un incentiu al PP (ja ningú es creu a Madrid la cantarella de "l'última oportunitat per resoldre l'encaix de Catalunya a Espanya") provocaria friccions internes a CDC, ja que són molts els que estan situats en l'esquema del pla B i l'estat propi i no volen ni sentir a parlar de pactes amb el PP. Arriba, però, l'hora de l'alta política, en què la gran oferta es perfila també com l'últim triple salt mortal de la generació actual de CDC, que bascula entre l'idealisme romàntic i l'hiperpragmatisme amb sorprenent comoditat. La partida final ja ha començat.