El Govern entra en el cos a cos amb Margallo

BarcelonaLa legitimitat històrica de la Generalitat no emana de la Constitució espanyola del 1978, sinó que va suposar el restabliment, el 1977 i per voluntat política, d’una part de la legalitat republicana. Aquest és un dels arguments que esgrimeix el departament de Presidència de la Generalitat en el document Estrechar lazos en libertad [llegir el document] per replicar la doctrina del ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, que en el document Por la convivencia democrática presenta el procés sobiranista com a immoral, excloent, antidemocràtic, unilateral i sense fonament històric.

El document del Govern, de 50 pàgines, respon als principals fils argumentals de la doctrina Margallo, que a criteri de l’executiu català comet excessos de dramatització, sentimentalisme i mistificació dels fets, molts dels quals directament obvia, cosa que fa l’actual situació incomprensible.

El conseller de Presidència i titular de Relacions Exteriors de la Generalitat, Francesc Homs, va enviar dimarts el document a Margallo i li va demanar que també el distribueixi a les 129 ambaixades espanyoles perquè, segons va dir ahir a Catalunya Ràdio, puguin “fer-se una composició de lloc” més fidel a la realitat històrica, política, social i econòmica que ha desembocat en el procés actual. A parer del Govern, limitant-se a negar el contenciós de naturalesa política i tancant “en fals” el debat català no se soluciona res, perquè tard o d’hora el conflicte rebrotarà.

DRAMATITZACIÓ

EL QUE DEIA MARGALLO

“I d’aquí l’angoixa de molts catalans, davant un horitzó en el qual [...] es convida a votar per l’extinció de la vida en comú”

EL QUE DIU HOMS

“Ningú vol esquinçar res ni abandonar a ningú: aquests termes serveixen per tractar conflictes matrimonials, no assumptes polítics”

El document del Govern deplora de forma reiterada els excessos de “dramatització” i “tremendisme” de la doctrina Margallo, que al llarg de 194 pàgines parla de “vocacions truncades”, “desconcert”, “esquinç”, “consternació”, “angoixa”, ”fractura social”, “risc d’enfrontament” i fins i tot de l’“Espanya amputada”. El document deixa clar d’entrada que Espanya “no és avui un imperi en descomposició”, sinó “un modern Estat democràtic i de dret”, malgrat que l’informe Margallo fa servir “el mateix llenguatge fatalista i mai propositiu que va usar la Generació del 98 per plorar les restes de l’Imperi”. Així doncs, el document del Govern considera que davant la determinació democràtica i pacífica de la majoria social catalana per votar sobre el futur polític del país, seria bo que el govern espanyol deixés “els esquinços sentimentals per a les operetes i les amputacions per als cirurgians”. També nega la “falsa” fractura social i alerta davant l’“accentuació” del “dèficit democràtic” de l’estat espanyol.

MORALITAT

EL QUE DEIA MARGALLO

“El pretès dret a decidir amaga un retrocés polític i d’ètica cívica. [...] En veritat el que es proclama és: «No m’interessa cap opció de viure junts»”

EL QUE DIU HOMS

“No resulta gaire democràtic, ni intel·lectualment honest, autoubicar-se en l’altura moral i situar el discrepant en posicions que queden ni més ni menys que al marge de l’ètica”

Pel Govern, “tretes de context”, afirmacions d’aquest calibre, incloses en la doctrina Margallo, són més pròpies d’un “consultori sentimental” o d’un “manual d’autoajuda” que no pas d’un argumentari polític amb voluntat conciliadora. L’informe recorda que Espanya ha estat condemnada 77 vegades per qüestions relacionades amb els drets humans i qualifica de “veritable esquinç” l’abandonament de milers de famílies saharauis que tenien DNI espanyol. El text conté una referència a l’actualitat quan acusa Madrid de construir “fronteres ben reals de ciment i acer, que esquincen -en aquest cas literalment- les vestidures (i la mateixa pell) d’éssers humans a qui considera il·legals”.

Per tot plegat, el document de Presidència alerta que el dramatisme és incompatible amb el debat seriós i serè. I conclou: “¿El poble de Catalunya és un subjecte polític legitimat per prendre una decisió col·lectiva com a tal? Aquesta, i no una altra, és la qüestió”.

SOBIRANIA

EL QUE DEIA MARGALLO

“Ningú nega la possibilitat que tots ens donem altres pautes constitucionals: només alguns nacionalistes i separatistes ho neguen, ja que ho neguen al conjunt dels ciutadans”

EL QUE DIU HOMS

“El poble de Catalunya s’assumeix a si mateix com un subjecte polític i desitja exercir el seu dret democràtic a votar”

El principal argument de l’Estat contra la consulta és afirmar que la sobirania nacional pertany al conjunt del poble espanyol, i no a una part, Catalunya, a qui se li nega, així, la condició de subjecte polític. Perquè, a criteri del govern del PP, la independència de Catalunya afectaria tots els espanyols, de manera que en qualsevol cas ho haurien de votar tots els espanyols i no només els catalans, en el que vindria a ser un corró demogràfic. El Govern recorda en el seu document que també els Estatuts d’Autonomia afecten l’ordenament de l’Estat i, en canvi, ningú mai ha posat en dubte que la decisió era dels territoris que en promovien la reforma. Però és que, més enllà d’això, el cas és que la societat catalana ”ja s’ha assumit a ella mateixa com a subjecte polític”, i no és possible tancar el debat simplement negant-ho, sinó que persistirà si no s’hi dóna una sortida democràtica.

DIÀLEG

EL QUE DEIA MARGALLO

“La democràcia és, essencialment, diàleg, pacte, acord”

EL QUE DIU HOMS

“És difícil dialogar i debatre quan davant els arguments socials, econòmics, jurídics i polítics s’utilitzen consideracions identitàries”

El Govern es pregunta en l’argumentari enviat a Margallo “de què parlem exactament” quan s’apel·la al diàleg. I qüestiona si les crides al diàleg són coherents amb la impugnació de la declaració de sobirania, els atacs al sistema educatiu i a la immersió, o la mateixa impugnació de l’Estatut al Constitucional. El document del departament d’Homs replica que el diàleg “real” esdevé difícilment realitzable quan davant els “arguments socials, econòmics, jurídics i polítics” només hi ha contraargumentació de base “identitària” i “formulacions merament emocionals”. Això sí, reitera la predisposició de la Generalitat a un diàleg també sobre la voluntat de la majoria social catalana de votar en un referèndum sobre la independència.

LEGITIMITAT

EL QUE DEIA MARGALLO

“L’imperi de la llei és l’únic camí”

EL QUE DIU HOMS

“Des de la perspectiva europea fundacional, no pot haver-hi legalitat sense legitimitat democràtica”

L’executiu que dirigeix Artur Mas recorda que el principi de legalitat -element nuclear del discurs antisobiranista- “no és un fi en si mateix, sinó un instrument fonamental per aconseguir els objectius democràtics dels ciutadans”. És més, recorre a una mitificada Transició per recordar que Adolfo Suárez també va esquivar la legalitat franquista per fer possible la reforma institucional. I després de mostrar absolut respecte a la legalitat -que el Govern defensa que permet la consulta- també recorda com els conceptes legalitat i legitimitat democràtica poden ben “entrar en conflicte”. Però, a més, insisteix que es tracta d’un contenciós polític, no jurídic, que requereix respostes polítiques.

HISTÒRIA

QUÈ DEIA MARGALLO

“En virtut

de la Constitució i l’Estatut, Catalunya va recuperar les seves institucions d’autogovern”

EL QUE DIU HOMS

“El restabliment de la Generalitat és anterior a la Constitució”

Davant l’argument que centra tota la legitimitat de les institucions d’autogovern en la Constitució del 1978, el Govern recorda que la Generalitat es va restablir el 1977, un any abans de la Constitució, de manera que “la seva legitimitat històrica no pot derivar d’aquesta”. I, encara més, el document recorda que la Generalitat va ser fundada el 1359 i que Artur Mas és el 129è president, un element que demostra que el seu no és un càrrec que emani de l’actual marc constitucional espanyol; o que la senyera està documentada des del 1150, “ni més ni menys que 635 anys abans que la bandera espanyola”. Més enllà de la constatació històrica de l’existència de la nació catalana, el text del Govern deplora les omissions històriques que fa l a doctrina Margallo, que fan impossible entendre la situació actual: des de la sentència del Constitucional del 2010 sobre l’Estatut, que va “obrir un camí de no retorn”, passant per la persecució de la llengua, l’assassinat del president Companys o el context que va acompanyar la Transició, feta amb la contribució determinant del catalanisme polític.