Frederic-Pau Verrié: "El pitjor va ser perdre els amics, els que tenia i els que hauria pogut tenir si no hi hagués hagut guerra"

Frederic-Pau Verrié tenia 17 anys quan els franquistes van entrar a Barcelona. Era un soldat republicà malferit. Va decidir quedar-se a Catalunya i va tornar a la universitat. És historiador de l'art, arqueòleg i editor. Va dirigir el Museu d'Història de Barcelona.

El gener del 1939 era a Barcelona, recuperant-se de les ferides.

Era a l'hospital. Tenia 17 anys i m'havien ferit a Balaguer. Un obús se'm va endur part de la cama. Era una ferida important, però no prou greu per estar immobilitzat. El dia 23 ja se sentien canonades. Aquell dia, quan ens vam despertar, vam descobrir que havien evacuat l'hospital. Ens van dir que ens presentéssim pel nostre compte a Figueres.

Com recorda la Barcelona d'aquells últims dies?

La ciutat estava mig abandonada, pel carrer hi havia molts papers estripats. Recordo que quan se sentien avions fins i tot les sirenes sonaven a mig gas.

Com va ser el viatge?

Tot plegat tenia un aspecte desastrós. Aviat vam començar a veure camions caiguts, cotxes, carros i cavalls abandonats. Vam fer una part del camí amb una companyia de mossos d'esquadra. Era curiós: marcaven el pas, amb disciplina, però no portaven armes. A Mataró vam agafar l'últim tren que va sortir de Barcelona. Era un tren carregat de militars. Alguns oficials anaven amb les insígnies arrencades. A Caldes d'Estrac, abans d'Arenys, es va produir una escena que recordaré sempre. Al port hi havia uns petits vaixells de guerra, i d'una manera absurda, quan va passar el tren, un d'aquests vaixells va girar als canons i va apuntar cap al tren. Vaig tenir la sensació de veure una de les escenes d'El cuirassat Potemkin. Vaig decidir anar fins a Sant Feliu de Guíxols, on vivien els avis. Allà vaig saber que Barcelona havia estat ocupada.

I què va fer?

Tenia la possibilitat d'anar a estudiar a Montpeller o anar a Austràlia, on tenia família. Però quan vaig veure el meu país abandonat d'aquella manera, vaig decidir quedar-me. Em vaig quedar a Sant Feliu. Una nit van arribar els nacionals. El primer soldat que vaig trobar va intentar arrabassar-me el capot. Després ens van traslladar a Igualada. Allà va ser terrible.

Què va passar?

Ens van col·locar en una sala petita, amb tres o quatre llits. Davant meu hi havia dos voluntaris de les Brigades Internacionals. Estaven força malament. L'oficial metge els va començar a insultar, els va escopir, els va pegar. Va ser colpidor. No podia entendre que un metge fes això. Allà vaig ser conscient de la gran diferència entre les autoritats sanitàries republicanes i les franquistes. Aquí primer eren metges i després militars. Allà era al revés.

Va tornar a la universitat?

Sí, però es va perdre el sentit d'una universitat humanista i formativa. Abans de l'ocupació franquista vaig poder estudiar mig any. Teníem al nostre abast Pompeu Fabra, Carles Riba, Joan Petit... Tornar a la universitat franquista va ser una aventura arriscada.Tenia por dels companys. Et podien delatar i denunciar. No vam trigar gaire a descobrir-nos: com que els catedràtics havien exclòs el món català de la universitat, ens vam organitzar. Qui sabia una mica més de poesia medieval l'explicava als altres. Si algú havia aprofundit en art gòtic, també l'explicava. I d'aquesta manera lluitàvem. En qualsevol cas, per mi el pitjor de la guerra no van ser ni les bombes ni les privacions. Quan penso en la guerra penso sobretot en els amics de l'escola, els nens amb qui jugava, els companys de la universitat que van morir. En tots els amics que tenia i en els que hauria pogut tenir si no els haguessin matat a la guerra.