De fora arriba el so, tenaç i implacable, d’un megàfon
BarcelonaEstrident i agressiu. Així és el so dur i metàl·lic que se sent, cada cop més fort, quan un s’aproxima al Parlament. Per la Ciutadella ressona la veu de persones a qui el Javier Santana ha cedit el micròfon. Pertany al col·lectiu En Lluita, simpatitza amb Guanyem, i deixa parlar a tothom que vulgui protestar aprofitant que avui compareix Pujol. De fet, l’expresident ja fa estona que ha arribat -a dos quarts de tres- i encara hi havia molt poca gent concentrada. Parlo amb membres de la PAH, amb una senyora que assegura que Pujol li va robar la casa, amb una altra que em parla de nens robats, i hi ha uns membres de Plataforma per Catalunya amb una pancarta que diu “Pujol i la casta ens roben”. També comento la jugada amb l’Enrique, de Nuevas Generaciones i molt descontent amb la retirada de la llei de l’avortament de Gallardón. Amb un estudiant de periodisme que ha trencat el carnet del PP i amb uns treballadors de Panrico que protesten perquè amb diner públic -els vuit milions que va donar la Generalitat a l’empresa- s’han despatxat seixanta persones. Avui qualsevol motiu és bo per alçar la veu contra el que cadascú considera injust i arbitrari. Els polítics fa estona que són a dins.
A la sala de comissions tothom espera l’arribada de Pujol. El Partit Popular és el que més diputats ha mobilitzat: vuit. “Tal faràs, tal trobaràs”, els etziba Lluís Corominas. Jordi Pujol ens parla del seu pare i de la fortuna familiar. De “l’aventura de viure” i de les decisions preses en un segon que condicionen tota una vida. Una frase em colpeix: “No vaig dedicar-me a la política per fer diners, de diners ja en tenia molts”. Gemma Calvet i Miquel Iceta, de bon tros els més encertats i amb més altura política, fan la pregunta clau -“Per què va confessar?-, a la qual Pujol no respondrà, esclar. Sánchez-Camacho parla dels 580 milions d’euros de fortuna publicats per El Mundo. El mateix diari, per cert, que va destapar els papers de Bárcenas. ¿La mateixa credibilitat? També es pregunta si el dinar que Núria de Gispert li ha donat a Pujol l’hem pagat tots els catalans. Joan Herrera li pregunta si ha estat un bon pare. Tothom parla de lliçons de moral, l’expresident s’enfada i renya: “M’he despullat i no m’ho ha demanat ningú”. No respon res i, segons Jordi Turull, ho ha respost tot. Els de la CUP ja no hi són perquè han marxat a mitja esbroncada. Rampells de psicoanàlisi, contes familiars, xou i circ. Poca política.
I durant tota l’estona a dins la sala s’hi ha colat, en tercer pla, la veu llunyana però persistent del megàfon de l’exterior. No s’entenien les paraules. Però ressonaven tenaces, insistents, implacables.
