Un fantasma ultradretà recorre Europa Central
Nous partits hipernacionalistes i xenòfobs forcen els límits de la correcció política
Berlín“El pitjor crim comès per Hitler, més enllà de l’assassinat de jueus, va ser robar la identitat nacional als alemanys”. Aquesta frase és d’Alexander Gauland, líder parlamentari i ideòleg del jove partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD). La va pronunciar el maig de l’any passat, pocs mesos abans del fins ara màxim èxit d’AfD: convertir-se en la tercera força del Bundestag amb el 12,6% dels vots.
La sentència de Gauland podria semblar banal però no ho és. Representa un atac frontal a uns dels pactes tàcits entre les principals forces polítiques de la República Federal d’Alemanya, fundada el 1949 sobre les cendres de la Segona Guerra Mundial: el revisionisme històric no podria ser mai una eina política. La revisió, des de posicions nacionalistes, del fosc capítol del nacionalsocialisme mai podia ser un instrument electoral.
AfD, amb la seva estratègia de provocació sistemàtica, ha trencat aquest consens. I ho ha fet amb èxit: gairebé sis milions de persones van votar ultra en les eleccions federals del 24 de setembre passat. AfD suposa un abans i un després per a Alemanya. El país més ric, poblat i poderós de la Unió Europea, amb una història irremeiablement marcada pels crims del hitlerisme, ha deixat de ser un oasi envoltat de forces ultradretanes i neonazis. Un fantasma recorre l’Europa Central.
‘Revival’ patriota
Gauland va voler dir que el poble alemany hauria d’acabar amb l’anomenada cultura de la culpa, generada per la responsabilitat històrica de l’Holocaust, i recuperar el patriotisme com a bandera política. És l’argument que precedeix una estratègia sistemàtica d’AfD: anar oferint arguments islamòfobs, antisemites, racistes, classistes, xovinistes i ultranacionalistes, que feia temps que havien quedat fora de la centralitat del tauler polític. L’objectiu a llarg termini és clar: ampliar les línies vermelles de la correcció política per eixamplar el potencial electoral ultradretà.
“Des del inicis d’AfD, els seus dirigents van comprendre que, mitjançant l’ús de la provocació, adquirien una sobredimensionada atenció mediàtica que els situava davant una audiència a la qual no estaven en condicions d’accedir pagant espais de publicitat”, opina Franco Delle Donne, politòleg i analista. La provocació estratègica suposa l’erosió i posterior corriment dels límits del considerat políticament correcte. Segons Delle Donne, aquest procés no sols ha generat un canvi important del que la resta de partits polítics enuncien, proposen i defensen respecte a temes complexos com ara la immigració, l’islam i la identitat nacional, sinó també “un impacte en el comportament ciutadà”. Les opinions antisemites o islamòfobes, que fins ara es mantenien latents, comencen a manifestar-se públicament.
“Normalització” alemanya
L’establiment d’una força ultradretana al centre del sistema polític germànic significa una “normalització” respecte a la resta de països de l’entorn, considera Sebastian Friedrich, politòleg i autor del llibre AfD. Anàlisi, rerefons i controvèrsies. Alemanya ja no és capaç d’escapar-se del signe reaccionari dels temps que amenaça Europa.
El cas més pròxim és el d’Àustria: l’ultradretà i populista Partit Liberal d’Àustria (FPÖ), que actualment governa en coalició amb els conservadors d’ÖVP, és la força europea més semblant a AfD. La gran diferència és que l’FPÖ fa dues dècades que lluita per aconseguir majories electorals. Tot i que ara ofereix un to més responsable i governamental, “l’FPÖ és un partit que té una estreta relació i cooperació amb formacions ultradretanes europees”, escriu el periodista Roger Suso al llibre El último europeo. La provocació estratègica també és una part fonamental de la seva comunicació política. Poc després de la formació del govern amb els conservadors, l’actual líder de l’FPÖ i vicecanceller, Heinz-Christian Strache, va proposar internar els peticionaris d’asil en casernes militars. L’FPÖ va rebre més del 25% dels vots en les últimes eleccions austríaques.
Polònia és un altre exemple de govern reaccionari: el partit Llei i Justícia (PiS), nacionalista i ultracatòlic, va obtenir la majoria absoluta fa dos anys. Des d’aleshores intenta tirar endavant una reforma constitucional considerada un atac a la més bàsica divisió de poders per la Comissió Europea i l’oposició polonesa. Un procés semblant viu Hongria des de fa encara més temps: el partit nacionalconservador Fidesz, del primer ministre Viktor Orban, ha governat el país un total de dotze anys i ha inaugurat un model batejat com a “democràcia no liberal”. La dialèctica autoritària d’Orban coqueteja amb discursos obertament racistes i antisemites com el del partit ultradretà Jobbik, que actualment és la tercera facció més gran del Parlament hongarès.
El que fa dues dècades semblava pur alarmisme és avui realitat: la Unió Europea té un seriós problema ultradretà a l’interior. Una pregunta queda en l’aire: ¿fins a quin punt podran els partits ultres forçar amb èxit els límits de la correcció política i capitalitzar així el creixent vot descontent?
