Una família siriana a Barcelona: “Ni ens ajuden, ni podem marxar”

BarcelonaEl Mohamed i l’Aixa van fugir de la ciutat siriana de Homs el 2013, en una operació d’evacuació de ferits i civils. Amb dos nanos petits a coll -un de 4 anys i l’altre acabat de néixer-, fugien del setge de les tropes del règim de Baixar al-Assad. “No hi havia ni llum ni aigua, i havíem de menjar-nos els gats i l’herba”, relata ell, que va ser ferit al peu pel tret d’un franctirador. Eren veïns del barri d’Al-Khaldia, un dels feus dels rebels a la ciutat, considerada la capital de la revolució siriana, i el que més durament va patir els atacs de l’exèrcit sirià. Ella, que va veure morir dos germans a la guerra, s’estima més no recordar. Deixaven enrere una casa convertida en runa i el seu taller de lampista i es disposaven a tornar a començar, de zero. “Vam fugir a Europa per donar un futur als nostres fills: portar-los a un lloc segur, on tinguessin un sostre i poguessin estudiar”, explica la mare.

La seva és una història més d’un periple per una Europa que no té un sistema unificat d’asil i on les lleis deixen vides atrapades en la burocràcia. L’última etapa és una modesta pensió a tocar de la plaça Sant Jaume, que els facilita la Creu Roja, on s’estan des de fa quinze dies, des que Suïssa es va negar a acollir-los en aplicació del conveni de Dublín, que estableix que és el país d’arribada qui se n’ha de fer càrrec.

“Volem feina, no ajudes”

“Nosaltres volem treballar, no volem viure de les ajudes -explica aquest lampista sirià de 42 anys, ensenyant les palmes de les mans com si mostrés una eina-, però aquí no hi ha feina i vivim amb la incertesa de trobar-nos qualsevol dia al carrer. Entenem que aquí hi ha molta gent sense feina, però si no ens poden ajudar, almenys que ens deixin marxar a un altre país on sí que puguem refer la nostra vida”. L’Aixa, de 38 anys i que mai ha pogut complir el somni de muntar una perruqueria, assenteix amb el cap i ens mira amb els seus ulls grossos: “He intentat trobar feina netejant habitacions d’hotel, però a tot arreu em diuen que no, per a una dona que porta vel encara és més difícil trobar una oportunitat”.

La família està atrapada en l’entramat burocràtic de l’asil: ni poden tornar a un país en guerra ni poden provar sort al centre i al nord d’Europa, on els refugiats en la seva situació compten amb més protecció social i millors perspectives d’aconseguir feina.

Quan va marxar de Síria, la família es va instal·lar en un camp de refugiats del Líban perquè no tenien diners per llogar una habitació. “No teníem res i un dia vam veure l’ambaixada espanyola a Beirut. Ens era igual on anar: només volíem un lloc segur. Ens vam plantar davant l’ambaixada i després de tres nits al ras, van accedir a entrevistar-nos i ens van acabar donant un visat per venir cap aquí”, relata el pare.

Van agafar un vol a Barcelona i en arribar van demanar asil a l’aeroport del Prat. Els van assignar una plaça en un centre d’acollida de Cullera, al País Valencià (a Catalunya només hi ha 28 places entre Sabadell i Sant Feliu). Però nou mesos després havien esgotat l’ajuda d’allotjament que preveu la llei espanyola. “Ens vam quedar al carrer, no teníem diners per llogar una casa ni podíem trobar feina perquè no parlàvem la llengua ni teníem cap orientació laboral”, explica l’Aixa. La dona es va vendre l’últim record de la família que li quedava: una polsera d’or amb què van poder llogar una habitació tres mesos més.

De Turquia a Suïssa

No veien cap sortida i van decidir viatjar a Turquia, on hi ha més de dos milions de refugiats sirians. Aviat es van adonar que era un pas en fals: el govern turc rebutjava escolaritzar els seus fills perquè venien d’Europa. I així van acabar a Suïssa, on després de sis mesos, els van retornar a Barcelona. Amb tot plegat, el fill gran (que encara entén el català que va aprendre a l’escola de Cullera), ha perdut un any d’estudis i no estarà escolaritzat fins que la família pugui establir-se en algun lloc. Contactada per l’ARA, la Creu Roja no s’ha pronunciat sobre el cas. La família té reconeguda la protecció internacional per l’estat espanyol i, segons la llei, ha de tenir accés tant a la sanitat com a l’educació pública i als serveis d’atenció social. A la mateixa pensió on s’estan hi ha altres famílies sirianes que expliquen la mateixa situació però demanen de no ser citades.

“Després de viure tres anys de guerra, no m’esperava que a Europa ens trobaríem en aquesta situació: pensàvem que podríem treballar, llogar una casa i tornar a tenir una via normal”, afegeix la mare.

La guerra a la distància

Tota la família de la parella ja ha fugit de Homs, però no poden oblidar la seva ciutat, o el que en queda. Les imatges del vídeo gravat amb drons russos, que mostren Homs convertida en runa, els són insuportables: “El 97% de la ciutat està devastada, en altres llocs sota setge la gent es mor de gana i sembla que la comunitat internacional estigui al costat d’aquest règim criminal, que destrueix pobles sencers. Demanem als governs que siguin solidaris amb els refugiats i, si no en volen, que ens tornin a Síria: és millor morir que viure pidolant”.

GUERRA: L’ofensiva d’Al-Assad i Rússia sobre Alep causa un nou èxode

Desenes de milers de sirians es concentren al pas de Bab al Salama, a la frontera amb Turquia, fugint de l’ofensiva del règim de Baixar al-Assad contra els rebels sobre la ciutat d’Alep, un dels feus de la resistència. L’atac, descrit com un dels més intensos des de l’inici de la guerra, fa gairebé cinc anys, compta amb la cobertura aèria dels bombardejos russos i amenaça de provocar una nova crisi humanitària.

Pocs dies després del fracàs de la tercera ronda de les converses de Ginebra, l’ofensiva combinada de l’exèrcit sirià, l’aviació russa, Hezbol·lah i les milícies xiïtes iraquianes, afganeses i iranianes ha envoltat els districtes opositors a l’est i el sud d’Alep, la segona ciutat de Síria, que podria quedar aïllada de les rutes de subministrament que la connecten amb Turquia. Metges Sense Fronteres havia alertat a l’ARA que si cau aquest front unes 300.000 persones que encara viuen als districtes rebels d’Alep poden quedar sotmeses a setge, després que les negociacions de Ginebra hagin acabat sense acordar l’enviament d’ajuda humanitària a les ciutats assetjades a la perifèria de Damasc.