Les excepcions del País Basc i Navarra
El concert econòmic permet a les dues comunitats doblar en finançament per càpita la mitjana estatal
BarcelonaLa Gaceta de Madrid, l’antic Butlletí Oficial de l’Estat, publicava el 28 de febrer del 1878 un reial decret que incorporava el concert econòmic basc a la legislació espanyola. Un cop suprimits els seus furs després de la Tercera Guerra Carlina, els bascos s’havien resistit a cedir la clau de la caixa, i l’Estat, sense estructura recaptatòria als territoris forals, va acceptar-ho. Una situació similar a la que es va produir a Navarra. Dos segles després el País Basc i Navarra continuen fora del règim comú i no estan disposats a renunciar-hi. Les diputacions de Navarra i d’Àlaba, de fet, no van perdre aquest model de finançament ni durant el franquisme.
Recaptar tots els impostos
El concert, blindat pels tribunals, dona sobirania fiscal
El concert econòmic estableix la capacitat dels territoris forals de recaptar tots els impostos que els afecten, propis o estatals. A més, els confereix capacitat normativa en molts dels que les comunitats de règim comú no podrien ni somiar. Al País Basc i Navarra tenen un IRPF propi, poden modificar al seu gust l’impost de patrimoni i, fins i tot, tenen capacitat normativa sobre l’impost de societats. En canvi, s’estableix limitacions sobre l’IVA i els impostos especials.
El concert econòmic ha sigut judicialitzat de manera constant per les comunitats fronteres, com la Rioja i Castella i Lleó, acusant-lo de permetre ajudes d’estat en fixar tipus impositius reduïts per a molts dels impostos que les comunitats de règim comú no poden tocar. Tant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea com el Constitucional han avalat el model.
Com s’estructura? El 70% per al Govern Basc; el 30% per a diputacions i municipis
Formalment, només existeix un concert econòmic al País Basc i un conveni idèntic a Navarra, però a la pràctica són les diputacions forals les que tenen les competències fiscals. En el cas basc, les diputacions de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba recapten els impostos i tenen discrecionalitat per fer els canvis que considerin. Per harmonitzar el sistema tributari en els tres territoris, existeixen les Juntes Generals.
Del total recaptat per les diputacions, una part es reserva per a l’anomenada quota, la quantitat que la Lehendakaritzatransfereix posteriorment al govern espanyol com a aportació d’Euskadi pels serveis que presta l’Estat. De la resta, el 70% acaba al govern, com a mínim el 16,4% als municipis i un màxim d’un 13,6% a les diputacions, que a part de la hisenda gestionen les competències pròpies dels ens provincials.
El càlcul de la quota
1.565 milions per pagar el rei, l’exèrcit, les infraestructures...
Com acostumen a dir els governs basc i navarrès, amb el concert econòmic assumeixen un “risc unilateral”, ja que independentment del funcionament de l’economia han d’aportar una quota a les arques estatals. Les bases actuals del concert basc es van pactar l’any 1981 i les del navarrès el 1990. Són acords bilaterals que cap de les dues parts pot modificar sense un pacte previ. Estableixen que cada comunitat pagarà en funció del seu pes relatiu a l’Estat: un 6,24% en el cas del País Basc i un 1,6% en el cas de Navarra.
El 2007 es va calcular per última vegada a Euskadi i es va xifrar en 1.565 milions d’euros. Des d’aleshores no s’ha actualitzat -s’hauria de fer cada cinc anys- i només pateix petites modificacions en funció de la recaptació, la transferència de competències o l’endeutament. Ara bé, les discrepàncies s’han aguditzat. El 2015 els pressupostos de l’Estat preveien 1.525 milions en funció de la quota basca i el Consell Basc de Finances només en va pressupostar 850, la quantitat que Vitòria considera justa. El Govern Basc assegura que ha pagat 1.600 milions de més des del 2007.
Teòricament la quota basca cobreix els serveis que Euskadi rep sense tenir-ne competències: Corona, defensa, ports, aeroports, TGV, deute estatal, etc.
Per sobre de la mitjana
El País Basc recapta 4.170 euros per càpita; Catalunya, 1.973
Cap dels dos principals partits espanyols s’ha plantejat mai acabar amb el concert, tot i les queixes d’algunes comunitats. La solidaritat interterritorial és el que més s’ha criticat històricament, tot i que les autoritats basques i navarreses recorden que en el càlcul de la quotaja s’inclou la seva participació en el fons de compensació interterritorial de l’Estat. Malgrat el “risc unilateral” que assumeixen, el concert ha demostrat ser un instrument eficaç per a les comunitats. Totes dues encapçalen el rànquing de recursos per càpita. Segons dades del ministeri d’Hisenda, el 2013 cada basc rebia 4.170 euros de finançament i cada navarrès 3.266. Unes xifres molt superiors als 2.155 euros per càpita de la mitjana espanyola i als 1.973 de Catalunya.
El concert econòmic sembla, doncs, un bon negoci, al qual no val la pena renunciar. I, en paraules d’Urkullu, després de 150 anys “seguirà sent la base de progrés dels bascos al segle XXI”.