Els EUA, Rússia i la Xina dominen el món, i els Jocs

A partir d'avui les gran potències del món actual competiran als Jocs Olímpics per demostrar que són les millors. La Xina intentarà desbancar per primer cop els Estats Units en el medaller d'aquesta edició, i Rússia intentarà no quedar gaire enrere dels dos gegants. Aquests tres països són els tres que actualment dominen el món, que mouen els fils de la geopolítica i que a l'hora s'enfronten cada quatre anys per decidir qui domina l'esport mundial.

Aquesta correlació de forces és relativament nova, del segle XXI, ja que la Xina no havia decidit aprofitar la potència que li donen els seus 1.300 milions d'habitants fins fa relativament poc. I quan s'hi ha posat -a partir de Los Angeles el 1984, fins llavors el moviment olímpic els era completament aliè a les seves tradicions-, la Xina ha començat a guanyar medalles una darrere l'altra fins que fa quatre anys es van quedar a només 10 de les 110 dels Estats Units. Aquells Jocs van ser a Pequín, a casa seva, cosa que sempre dóna un plus al país amfitrió, per això enguany a Londres hauran de demostrar que el seu creixement com a país esportiu no s'ha estancat.

Rússia-URSS

Pel seu compte, Rússia tot just existeix com a país olímpic des del 1996, a Atlanta, i amb només quatre Jocs Olímpics disputats, ha guanyat 325 medalles i és 13a del rànquing històric, i va pujant. És evident que Rússia ha heretat gran part del poder que tenia l'antiga URSS, però també és cert que dues repúbliques exsoviètiques com Ucraïna i Bielorússia s'han convertit en minipotències esportives i li han restat poder.

Durant la Guerra Freda (1945-1991), el pols entre els Estats Units i l'URSS es va traslladar també a l'esport, i al món olímpic en especial. Fins a la Segona Guerra Mundial, als soviètics els Jocs Olímpics els semblaven un jocs capitalistes i no hi van participar mai -tenien uns jocs dels obrers propi com a alternativa-. Però el 1952 l'URSS va decidir crear comitè olímpic i competir directament amb els Estats Units. I darrere la Unió Soviètica, altres països de l'altra banda del Teló d'Acer van apostar amb força -excedint-se en alguns casos- pels Jocs, com la República Democràtica Alemanya (RDA) i Hongria. A Hèlsinki 52 els nord-americans van guanyar més medalles que l'URSS -per poc, 76-71-, però a partir de Melbourne 56, els soviètics van guanyar tots els duels. A Moscou 80 els EUA van fer boicot i no hi van anar perquè la Guerra Freda es va escalfar massa -195 medalles per a l'URSS-, i a Los Angeles 84 van ser els comunistes qui els van tornar el boicot -174 medalles per als ianquis-. A Seül 88 les relacions es van normalitzar -van tornar a guanyar els soviètics- i un any més tard queia el Mur de Berlín, i el 1991 l'URSS va desaparèixer com a tal. Tot i això, a Barcelona 92, 11 de les 15 repúbliques exsoviètiques encara van competir juntes sota la bandera de CEI (Comunitat d'Estats Independents) -van tornar a guanyar el duel amb els EUA-, i a Atlanta 96 la separació ja va ser total.

Fins a la Segona Guerra Mundial, el medaller olímpic es movia en altres paràmetres. A la Xina i a l'URSS -i abans del 1922 l'antiga Rússia-, no els interessaven els Jocs Olímpics, igual que a la majoria de països del món fora del continent europeu, dels Estats Units i de les colònies exòtiques de països europeus. A més, a principis de segle, la ciutat/país que organitzava els Jocs s'enduia la majoria de medalles perquè els esportistes d'altres països no es podien pagar el desplaçament. Cada etapa de la història té el seu reflex fidel en l'olimpisme, i la geopolítica té el seu mirall en el rànquing de medalles de cada edició dels Jocs Olímpics.