Espanya, a la cua d’Europa en salari mínim
Cap dels països de la UE arriba al 60% del sou mitjà, tal com recomana Brussel·les
BarcelonaEslovàquia, Estònia i la República Txeca. Són els tres únics països de tota l’OCDE que superen Espanya en el rànquing de salari mínim més baix en comparació amb el sou mitjà. Una jornada completa a Espanya, per llei, s’ha de pagar com a mínim amb 764 euros al mes si dividim el sou en 12 pagues. Aquesta xifra representa només el 36% del sou mitjà a Espanya, pràcticament deu punts per sota del pes que té en altres països europeus com França, Bèlgica o els Països Baixos, segons les dades de l’Eurostat.
Les diferències es fan més evidents si ens fixem en les xifres absolutes. El salari mínim a Espanya, en euros, és la meitat del que tenen a França. Tot i això, ara per ara, cap dels països de la Unió Europea compleix amb la recomanació de la Carta Social Europea, que suggereix que per viure dignament cal un sou de partida equivalent al 60% del salari mitjà del mercat laboral. Només s’hi acosta Luxemburg, amb 1.900 euros, la meitat del que és habitual en aquell país. Si Espanya seguís aquesta directriu europea, el salari mínim interprofessional (SMI) fregaria els 1.000 euros bruts al mes.
Apujar o no aquest llindar també es un debat que s’ha reobert ara que els indicadors macroeconòmics demostren que l’economia -i els resultats de les empreses- estan millorant. Catalunya no té competències per fixar un salari mínim, per això aquí el debat es trasllada a les taules de negociació entre els agents socials, que tenen marge per arribar a compromisos de pujades en la negociació col·lectiva.
Les posicions en aquesta qüestió, però, són del tot oposades. La patronal Foment del Treball creu que amb el salari mínim l’Estat fixa un preu pel treball per norma que no seria igual en un mercat lliure. “És una intervenció directa de l’Estat en l’economia”, diu el director de relacions laborals de la patronal, Javier Ibars. Els representants dels empresaris creuen que una pujada generalitzada tindria riscos: “Podria arribar a afectar també la negociació col·lectiva, perquè si apuges el salari mínim -diu Ibars- la resta de treballadors també demanaran increments proporcionals, i això pot generar una espiral inflacionista a les taules salarials molt negativa que pot perjudicar la competitivitat”. Pimec, en canvi, es mostra partidària d’augmentar l’SMI, ara bé, “d’una manera raonable i racional amb els paràmetres econòmics”, asseguren els tècnics de la patronal de pimes.
A l’altre costat de la balança, els sindicats no es conformen. Tant la UGT com CCOO reclamen que el salari mínim s’ajusti al que recomana Brussel·les i, per tant, se situï al voltant dels 1.000 euros, encara que a Catalunya es faci amb acords i no per la via legislativa.
Alternatives al salari mínim
Els últims anys han sorgit diferents propostes per millorar els ingressos a les famílies més vulnerables. La que ha estat més a prop de fer-se realitat és el complement salarial plantejat per Ciutadans, que apareixia per escrit al pacte d’investidura amb el PP. Es tracta d’una ajuda pública per als sous més baixos (inferiors als 16.000 euros bruts per any) que varia en funció de les càrregues familiars. El projecte acordat entre PP i Ciutadans, però, era menys ambiciós perquè pogués ser compatible amb el compliment del dèficit. Aquesta proposta satisfà els empresaris, però ha posat en peu de guerra els sindicats. Consideren que atempta directament contra la negociació col·lectiva perquè compensa amb diner públic -dels ciutadans- el que en realitat haurien de pagar les empreses.
Podem i el PSOE s’inclinen en els seus programes per la renda mínima garantida o la renda bàsica universal. La segona fins i tot cobriria qui no treballa. Dues propostes que s’acosten més a les demandes dels sindicats.
