Els esclaus del Mundial de Qatar

Barcelona.Mesos sense cobrar el sou, jornades extenuants a 45 graus a l'ombra, falta d'equips de protecció, accidents laborals greus i un allotjament en condicions inhumanes. Aquesta és la situació que pateixen milers de treballadors de la construcció que han emigrat a Qatar atrets per la febre constructora a l'emirat, que inclou les infraestructures del Mundial del 2022. En un informe publicat ahir, Amnistia Internacional denuncia que al país més ric del món hi ha treball forçós.

A Qatar hi ha 1,35 milions de treballadors immigrants, la majoria procedents de Bangla Desh, l'Índia, el Nepal, el Pakistan, les Filipines i Sri Lanka. Representen el 94% de la força de treball del país. Tots estan subjectes a l'anomenada llei del patrocini, segons la qual els treballadors no poden sortir del país, renovar els seus documents ni canviar de feina sense permís de l'empresari que els ha contractat. Els que no se sotmeten a l'autoritat del patró són considerats per les autoritats "fugitius" i poden ser detinguts, sancionats i deportats. Amnistia denuncia que això "dóna als empresaris instruments legals per intimidar i amenaçar els treballadors i forçar-los a continuar a la feina o a quedar-se al país contra la seva voluntat".

No costa d'imaginar les expectatives que es pot formar un treballador nepalès si li ofereixen una feina a Qatar. Molts contreuen grans deutes per finançar-se un viatge que els ha de portar a la terra de l'opulència. En arribar a Doha comença el malson, com el que van patir els dos-cents treballador que van aixecar el complex de Ras Laffan, a 50 km de Doha, una de les joies de la corona qatariana. L'empresa va deixar-los de pagar els sous a mitjans del 2012, i al novembre van decidir plantar-se i van intentar marxar, però l'empresari se'ls havia quedat els passaports i no va tramitar els permisos de sortida ni tampoc els va renovar el permís de residència. Com que el permís estava caducat, si volien marxar havien de pagar una multa de 3.000 rials (uns 750 euros), equivalent al salari de 5 mesos. Si sortien al carrer, s'exposaven a ser detinguts. Es van adreçar a les autoritats sense obtenir cap resposta, fins que Amnistia va prendre el cas: els últims no van poder tornar a casa fins a l'estiu, és a dir, un any després d'haver rebut l'últim sou.

La llei del treball qatariana, del 2004, prohibeix la sindicalització dels treballadors immigrats i exclou sectors importants com el del treball domèstic, en què segons l'ONG també es produeixen situacions d'esclavitud. I, si un immigrant gosa denunciar l'empresari per l'incompliment de les condicions del contracte, topa amb més barreres: els tribunals demanen sistemàticament el dictamen d'un expert, que costa uns 600 rials. La majoria desisteix perquè no pot pagar-ho.

Els accidents estan a l'ordre del dia: "Un responsable mèdic del principal hospital de Doha va declarar que el 2013 van ingressar més de mil pacients amb ferides per caigudes a les obres, el 10% dels quals van quedar incapacitats", diu l'informe. L'ambaixada del Nepal a l'emirat va denunciar fa unes setmanes que entre el 4 de juny i el 8 d'agost van morir 44 treballadors de la construcció nepalesos en les obres, la meitat dels quals per atacs de cor derivats de les temperatures insuportables.

Sense menjar, aigua ni llum

Amnistia -que ha entrevistat 210 treballadors immigrants i 22 empreses lligades a la construcció- denuncia també les penoses condicions de vida: "Hem vist treballadors que passen gana i que viuen sense electricitat, aigua potable o sanitaris; és freqüent trobar entre 10 i 15 persones en una petita habitació i cuines infestades d'insectes".

Com recordava a The Guardian Umesh Upadhyaya, secretari general de la Confederació de Sindicats Nepalesos: "Tothom es preocupa pels efectes que tindrà la calor extrema de Qatar per als futbolistes, però ignoren el patiment, sang i suor de milers de treballadors que construeixen els estadis en torns que duren 8 cops més que un partit de futbol".