Jordi Pujol: "Entenc la perplexitat d'Espanya. Tots estem perplexos"

EditorMatí de dissabte. No fa ni 48 hores que el president Mas ha convocat una consulta per la independència. Al passeig de Gràcia, una família atura el president Pujol. La mare se li abalança i li fa un petó. «'Somos de Vigo. Le importa que nos hagamos una foto con usted, don Jordi?'»

Pujol pujoleja: «'¿Son del mismo Vigo? ¿Y el Celta? Tienen a Luis Enrique...'» Per què creu que una família gallega el para amb tanta simpatia? "Suposo que recorden que mai no he estat antiespanyol. Miri el 'Corriere della Sera': «Mandela va ensenyar a no odiar l'adversari». Això surt a 'Invictus'. És un gran tipus, el Clint Eastwood... Començo a estar cansat...

¿I ara vol que comenti textos meus...?" Obrim 'Notícia del present', els articles de Pujol des del 1947

SETEMBRE DE 1976, 'DESTINO'

'Ante el Onze de Setembre de 1976'

"La jornada tiene que ser la de una Cataluña ambiciosa, que suma y que no resta, que une y no separa, reflexiva y no presa fácil del exabrupto y el cansancio ".

Convivència i cohesió

"Sumar i no restar ha estat el que ha imperat a Catalunya en aquests 37 anys. Ho hem practicat doblement: en la relació interna entre catalans i en la relació amb Espanya. La Catalunya que tenim l'hem construït entre tots, ningú té dret a dir que l'ha fet sol. Els ajuntaments d'esquerres, les diputacions, 26 anys de CiU a la Generalitat... Tot això ens ha proporcionat dues característiques: som un país de convivència i cohesió. Hem integrat orígens i sentiments... I fixi's el que li dic: no ens podem permetre que deixi de ser així. Però, esclar, això de sumar amb Espanya ara ja no pot ser. Una de les coses que han produït una certa commoció és que l'orientació que ha agafat la política espanyola està posant en perill, precisament, la convivència i la cohesió. Perquè amb l'ofec econòmic és difícil mantenir el bon nivell de l'estat del benestar a Catalunya. I amb la llei Wert es posa en perill la integració perquè posa en perill la immersió lingüística. Miri, l'altre dia vaig anar a l'escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana. Dels 46 alumnes de cinquè i sisè, 17 són de famílies del Camerun, el Marroc, Polònia, el Pakistan, la República Dominicana i Romania. D'escoles com aquesta, Catalunya n'és plena. No hi ha cap país al món que en 12 anys hagi rebut, percentualment, una immigració tan massiva i diversa. Si no els podem donar beques menjador (poder financer) i no ens assegurem que són escolaritzats en català (poder polític), estem amenaçats. Aquesta amenaça ens ha de preocupar com una prioritat, perquè afecta la identitat i la convivència. I això fa necessària una decidida i molt cohesionada mobilització".

25 DE SETEMBRE DE 1976, 'CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO'

'Una explicación sobre Cataluña'

¿Qué es lo que Cataluña pide? Pide un Estatuto de Autonomía, con atribuciones en el terreno lingüístico, cultural, social y económico a discutir, pero que por ahora concretamos en los del Estatuto de 1932. ¿Y cuál es la actitud catalana? Positiva. Cataluña quiere aportar a España y a la democracia española su voluntad de crear, su deseo de impulsar un proyecto conjunto de desarrollo político, social y económico".

Som i serem un país obert

"La Catalunya independent ha de continuar sent respectuosa amb tot allò que forma part de la Catalunya d'avui. Subratllo això de la Catalunya d'avui. És veritat que en un procés d'aquesta mena, i això passaria a tot arreu del món, hi pot haver un moment en què hi hagi un risc de fractura. Jo tinc la confiança que Catalunya això ho resoldrà bé. Per què? Perquè sempre hem sigut una societat oberta. Perquè Catalunya, des de fa segles, mai no ha viscut aïllada. Hem nascut en un lloc de pas. Som oberts per geografia i per història. Vivíem abocats al Mediterrani, que aleshores era com la Rambla. Érem objecte de l'ambició de tothom. L'historiador Jaume Vicens Vives ho explica molt bé, això: en aquest país ens ha arribat la gent que va venir de França als segles XVI i XVII, vàrem fer la revolució industrial, els grans moviment polítics i socials del XIX van entrar a Espanya per Catalunya. Al segle XX hem tingut tantíssima immigració, i no ens hem diluït. Per tant, ara, qualsevol procés d'independència té un moment en el qual cal saber posar al dia les normes i els criteris de la convivència. Però això nosaltres ja ho hem fet, en bona part. Hem de seguir mantenint aquesta idea d'obertura i de convivència. Jo confio que sabrem compartir taula amb la família, pensi el que pensi".

1 D'AGOST DE 2007, 'LA VANGUARDIA'

'Juicio severo'

"Las cosas han llegado a un punto de vergüenza. Me refiero a la actitud que hay en general en España respecto a Catalunya. Y al trato que recibe. Una actitud que define bien una muy alta personalidad política socialista, que dice sin sonrojarse: «Ahora, con el desastre energético de Barcelona sumado al de los trenes de Cercanías, el Estado prodrá invertir más en Catalunya sin provocar el rechazo y la protesta dentro de España. Ahora hay que hacer algo». Hacer algo significa, por la experiencia que tenemos, volverles a engañar".

Malament Catalunya i Espanya

"Me'n recordo bé, d'això, i fixi's que ho vaig escriure tres anys abans de la sentència de l'Estatut i que jo digués: «Això s'ha acabat». Va ser aquell estiu de la gran apagada elèctrica de Barcelona, que se'ns va ajuntar amb el desastre de les línies de Rodalies. Llavors vaig haver-me de sentir dir que «ahora el Estado podrá invertir más ». Veníem de la redacció de l'Estatut, que havia arrencat amb aquella promesa de Zapatero. No m'agradava el que veia, i per això en aquella època és quan deia allò que «els catalans no ens hem agradat, ells no ens han agradat i ells no s'haurien d'agradar». Tots ho havíem fet malament. I, a sobre, l'escàndol de la sentència de l'Estatut: que el redactis, el votis, el votin a Madrid, s'aprovi per referèndum i llavors pugui venir el Tribunal Constitucional i es pugui dir que no val. És impresentable des del punt de vista jurídic. Tots molt malament, però ells, fatal. I com que ja havia fet l'autocrítica, em vaig permetre fer un judici sever".

10 DE JULIOL DE 2010, 'EL PUNT AVUI'

Cal anar-hi

"La manifestació d'avui es fa per dir «Som aquí» i «Volem ser el que som», i «No serem moguts». Es fa per dignitat i orgull. Per exigir el dret de ser respectats tenint en compte la nostra manera de ser. Com diria el Jaume Vicens Vives, en el nostre projecte. Com diria el Salvador Espriu, en el nostre somni".

El moment que diem prou

"Aquell dia i aquella hora es va acumular tot un procés que venia de quatre o cinc anys enrere. Hi ha dates en la història que marquen clarament un abans i un després". ¿Aquell dia es va sentir alliberat de qualsevol lleialtat amb Espanya? "No, jo no he tingut mai una mentalitat antiespanyola, i ara no l'hem de tenir tampoc. Només tirarem endavant amb afirmació, i al mateix temps amb una actitud respectuosa amb Espanya. La Catalunya independent no pot ser antiespanyola. La nostra força no pot venir d'aquesta actitud. Ara bé, sí que va ser el dia d'adonar-nos que el que volíem fer no era possible. Nosaltres durant molt de temps hem volgut que Catalunya fos el que volgués, dins Espanya i dins Europa. Respectats en el nostre projecte i en el nostre somni".

15 D'ABRIL DEL 2012, 'EL MUNDO'

'Carta de extraordinario interés del ex presidente de la Generalitat'

"He llegado a la conclusión de que en el modelo de Estado, de sociedad y de mentalidad que España quiere darse a sí misma, Cataluña no tiene sitio. Y lo digo con gran pesar. Incluso personal, porque desde hace sesenta años he trabajado con lealtad y con ahínco. Pero este proyecto de Cataluña y de España ya no es viable. El de España consiste en una potente recentralizacióm económica, política y administrativa y en una total homogeneización al estilo francés. No puedo asumir aquello que con satisfacción y mordacidad nos decía alguien bien conocido: «Por ahí conseguiremos que dentro de dos generaciones ya ni se hable ni del Estatuto ni de la lengua». Catalana, por supuesto".

Entendre la perplexitat

"Aquí ja hem fet el tomb i en parlo clarament en aquesta carta que em van publicar. En aquests casos, sempre surt algú influent a Catalunya que diu: «Estic espantat». I jo els contesto: «Doncs tu, que tens entrada en una bona pila de llocs, espavila't». Perquè és evident que, si no reaccionem, ens passarà això que vaig resumir en una paraula que em vaig inventar: la residualització, que consisteix que et van comprimint, comprimint, et fan tornar prim com un paper de fumar, o com un tel, i de cop i volta desapareixes. I per això vaig reaccionar contra el que havia sigut jo, el que havia estat la meva política durant 60 anys. I sí, m'espanta el que caldria fer per evitar que desapareguem, però no hi ha alternativa. Perquè ara Espanya ens diu que nosaltres hem de desaparèixer. Que hem de ser sotmesos a un règim financer, polític i institucional, i ho diuen amb descarament, a l'hora de les postres, que és quan la gent parla clar. No sé com anirà ara. Entenc que a Espanya puguin estar perplexos amb nosaltres. En el fons, tots estem una mica perplexos. Tot ha passat en pocs anys".