Com encaixen a la feina i a l’escola?

Dossier Viure amb altes capacitats Desplega

1.

Trencant mites: superdotats incompresos

2.

Com encaixen a la feina i a l’escola?

3.

“Podia treure un 10 i alhora no voler anar a l’escola”

4.

5 preguntes sobre els superdotats

Mònica Cortés

“Cal explotar el seu potencial, no minimitzar-lo”

Mònica Cortés és psicòloga i coordinadora del grup de treball d’altes capacitats intel·lectuals del Col·legi de Psicologia de Catalunya.

Com es detecten les altes capacitats en adults?

Molts arriben a la consulta perquè els hi han detectat als seus fills i s’hi veuen identificats. També venen per què tenen problemes per encaixar a la societat, tant en les relacions socials com en el món laboral.

Com afecta la detecció tardana?

Molts cops no acaben de ser feliços, no entenen per què no tenen amics o per què a l’escola no se sentien còmodes. S’autoqüestionen i tendeixen a ser perfeccionistes i la detecció tardana no els ajuda a conèixer-se millor a ells mateixos. Molts estan totalment desubicats.

Tenen dificultats a la feina?

Poden tenir problemes per treballar en equip. Solen anar més ràpid i sempre s’han d’adaptar a la resta. Els recomano que siguin autònoms i treballin per a ells mateixos.

Hi ha prejudicis?

Al món laboral crec que no, perquè els directius premien el talent. Els prejudicis venen de la població. Els veuen com a persones més intel·ligents i els tenen enveja. Moltes vegades les persones superdotades ho amaguen per no tenir problemes.

Com afecta la personalitat?

Sense entrar en tòpics, solen ser persones a les quals els costa trobar algú amb qui compartir interessos. En realitat, no tenen dificultats per relacionar-se, sinó que pensen diferent i es preocupen per coses per les quals els altres no es preocupen, i això provoca que se sentin fora de lloc.

Tenen característiques comunes?

Són persones més analítiques i més crítiques. Es qüestionen més les coses. A vegades tenen un sentiment de soledat, perquè es poden sentir al marge de tothom. Podríem dir que la superdotació amplifica els trets de la personalitat d’una persona: si és tímida, encara ho serà molt més.

Com és d’important una detecció ràpida en l’etapa escolar?

És imprescindible. Cal una detecció ràpida per poder actuar com més aviat millor i oferir a l’infant el millor suport o ajuda emocional. Hem d’ajudar-los en aquesta època, tot i que el sistema no està pensat per a ells, malauradament.

Com s’ha d’actuar?

S’ha de saber si es relacionen amb els companys de classe, adaptar-se al seu ritme de desenvolupament, adaptar el currículum als seus coneixements i intentar que sentin interès per allò que fan. Cal explotar el seu potencial, no minimitzar-lo. Hi ha casos molt diferents, però tots els infants tenen dret a aprendre i a estar motivats.

Aprenen de manera diferent?

Aprenen molt de pressa i a fer qualsevol cosa, tot i que és millor que s’enfoquin en una. Necessiten reptes constants. S’han de treure la pressió de sobre i intentar canalitzar bé les seves grans habilitats, perquè tenen potencial per fer el que vulguin i es proposin, encara que a vegades sigui una arma de doble tall.

Coral Elizondo

“Personalitzar l’educació és la clau i és el més difícil”

Coral Elizondo és mestra en excedència per fer formacions en educació inclusiva. Una la va fer fa uns dies, organitzada per EduCaixa.

Es defineix com a activista de la inclusió.

La inclusió està de moda, però no tothom aterra a les seves pràctiques diàries en la lluita pel dret a una educació equitativa i de qualitat. Soc activista perquè tinc un compromís personal amb aquest tema.

¿L’educació inclusiva està garantida a Espanya?

Es diu que les aules estan massificades, que falten recursos i formació, que el currículum és molt rígid, i tot això és cert, però no pot ser una excusa. Hem de veure què fem amb els recursos que tenim, i el primer que cal fer és canviar la mirada.

Què vol dir això?

Parlem de cultura inclusiva, és a dir, de normes, valors, preferències i prejudicis que tenim en la nostra mirada i que generen altes o baixes expectatives dels alumnes. Això no és fàcil de canviar perquè estem acostumats a segregar en l’educació i des de l’educació i hem normalitzat coses que són injustes, com que un nen surti de classe per anar a una aula de suport.

¿Treure de classe alguns alumnes o adaptar el currículum és inclusió?

Les intervencions sempre s’haurien de fer dins de l’aula, però també és cert que cal analitzar cas per cas. El que es fa actualment són adaptacions curriculars, que neixen amb un bon propòsit però que s’han desvirtuat, perquè aquests estudiants acaben fent sempre coses diferents. Dins de l’aula segreguem quan hi ha persones que mai participen.

Falten recursos? Quins?

Això no pot servir d’excusa. Cal deslligar el professorat de suport del nombre d’alumnes amb necessitats especials. Posaria professors de suport en tots els centres per fer docència compartida. La clau és aquesta: dos professors a l’aula, amb responsabilitat mútua cap a tot el grup. Això és molt potent. I és veritat que cada vegada hi ha més formació, però cal més sensibilització i més docents compromesos.

A Catalunya hi ha un decret des del 2017 per escolaritzar en aules ordinàries nens amb necessitats específiques. Quins canvis més calen?

El currículum. Més enllà dels continguts, cal anar cap a una visió humanista de l’educació, que posi l’alumne al centre.

Què passarà si no se’ls inclou?

Crearem molts més ningús, més alumnes als marges. Si seguim pensant que existeix “l’estudiant mitjà” i que hem d’homogeneïtzar l’ensenyament perquè tots els estudiants aprenen igual, anem deixant gent als marges. La resposta per als alumnes que surten de la norma són mesures d’atenció a la diversitat, ja sigui per altes capacitats o per retards curriculars. La neurociència ens diu que els nostres cervells són únics i, per tant, no hauríem de parlar de persones diverses, perquè tots som diversos.

Per tant, personalitzar l’educació.

Exactament. Aquesta és la paraula clau, i també la més difícil. No hi ha receptes màgiques per a la inclusió.