Les eleccions madrilenyes: una partida d’escacs entre bambolines

BarcelonaAficionat com és als escacs, el director del gabinet de la presidència del govern espanyol, Iván Redondo, acostuma a recórrer a metàfores relacionades amb el joc de taula quan vol parlar de política. Tot i que a ell li agrada parlar de si mateix -i dels assessors en general- com un dels peons, en realitat fa temps que actua com el jugador que mou totes les peces del tauler. El protagonista d’una partida que el 10 de març passat el va portar a posar en marxa una moció de censura a Múrcia de la mà de Ciutadans, un moviment que havia de trencar el bloc de la triple dreta i obrir una nova sintonia entre el PSOE i el partit taronja a l’Estat però que va ser respost des de l’altra banda de l’escaquer amb la convocatòria d’eleccions anticipades a Madrid. L’adversari de Redondo aquest cop era ni més ni menys que Miguel Ángel Rodríguez, ex mà dreta de José María Aznar en els seus primers anys a la Moncloa i ara assessor àulic de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.

Redondo i Rodríguez -conegut popularment com a MAR des de la seva etapa de polèmic portaveu del govern espanyol- són les dues figures que s’amaguen rere les bambolines de la partida que va desembocar en les eleccions de Madrid. “Podrien ser el germà gran i el petit”, opina un veterà exdirigent del PP que ha treballat amb tots dos i que hi veu similituds però també algunes diferències capitals: “El Miguel Ángel no es crema en les decisions del dia a dia, això li permet agafar perspectiva i pensar a mitjà termini. A Redondo, en canvi, li agrada ser a totes les batalles, és molt curtterminista i sempre busca els cops d’efecte”, explica a mode de resum.

També les seves trajectòries i la concepció de la seva feina són diferents. Redondo l’encara des d’un vessant més professionalitzat -forma part de la generació que s’ha amarat de la manera de fer de la política nord-americana- i que posa l’estratègia per damunt de la ideologia, com demostra el fet d’haver pogut treballar amb l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, i l’expresident extremeny José Antonio Monago -tots dos del PP- abans de convertir-se en la mà dreta de Pedro Sánchez.

Badalona i la immigració

Igual que ara amb el president espanyol, amb Albiol i Monago també va ser capaç de teixir una capacitat d’influència directa sobre el candidat que incomodava la resta de membres dels equips. “Té instint i és agosarat”, recorda un company seu en aquelles campanyes de Badalona en què Albiol -assessorat directament per Redondo- va començar a vincular sense escrúpols immigració i inseguretat. “Amb això guanyaràs les eleccions”, xiuxiuejava aleshores Redondo a l’orella d’un Albiol que protagonitzaria la precampanya d’aquelles eleccions municipals del 2007 amb un vídeo titulat Siete minutos - que encara es pot trobar a YouTube- i que va ser qualificat per la resta de grups de xenòfob i racista. Albiol va obtenir set regidors. Faltaven quatre anys per fer realitat la profecia de Redondo, que el 2011 ja feia temps que havia marxat de Badalona a la recerca d’altres desafiaments. Nous reptes que va trobar a Extremadura després d’un pas breu per la política basca amb el candidat del PP Antonio Basagoiti. Amb Monago, a qui també va aconseguir portar fins a la presidència, Redondo va acabar de perfilar aquesta aurèola de superassessor que guanyava poder i influència al mateix temps que generava suspicàcies i enemics. Encara faltaven uns anys per unir el seu camí a l’home amb qui va fer el salt definitiu: Pedro Sánchez.

Miguel Ángel Rodríguez, en canvi, no té aquesta mal·leabilitat. La seva carrera va lligada només al PP i, més concretament, a José María Aznar. És Aznar qui el va fitxar quan era un jove periodista d’El Norte de Castilla perquè fos el portaveu del seu govern a Castella i Lleó. L’aposta va durar només un any. Prou temps perquè Rodríguez demostrés la seva condició de polemista que ja no l’abandonaria. El 1989 Aznar el va cessar, però cinc mesos després el va recuperar per fer el salt a Madrid i disputar la presidència al PSOE. De MAR és la cèlebre frase “Váyase, señor González ” amb què Aznar va fer fortuna davant un PSOE corcat pels anys al poder i els casos de corrupció.

Caiguda i rescat de MAR

Amb l’arribada a la Moncloa el 1996, Aznar va nomenar Rodríguez secretari d’estat de Comunicació i portaveu del govern espanyol. Aquest cop va durar dos anys. El 1998 va dimitir, víctima un cop més de la seva incontinència verbal. Mig país havia demanat el seu cap després de convertir les rodes de premsa dels divendres després del consell de ministres en una batalla campal. Mantindria la bel·ligerància després com a tertulià -amb condemnes per injúries incloses-, però seria una altra col·lisió la que li faria tocar fons el 2013, quan va topar contra tres cotxes un vespre tornant a casa begut i quadruplicant la taxa permesa d’alcohol al volant. El viacrucis de MAR s’acabava el 2019, quan Isabel Díaz Aysuo -a qui havia conegut el 1996 quan ella estudiava periodisme i feia una tesi sobre la comunicació d’Aznar- el va reclutar per al govern de Madrid. Allà ha recuperat la influència, ara lluny dels micròfons i amagat a les bambolines, des d’on continua jugant una partida d’escacs contra Redondo que no s’acabarà el 4 de maig.

Dossier Ayuso, el nacionalisme castís

Següent

Madrid, l’efecte capital que atrau inversions i empreses

Anterior

Radiografia de l’'ayusisme'

Vés a l’ÍNDEX