La DUI que es debatia des d’abans de l’1 d’Octubre

Barcelona“El Parlament declara la independència de Catalunya en forma de República amb data i efectes de 1r de gener del 2018, amb la possibilitat de deixar-la en suspens en cas d’acord amb el Regne d’Espanya sobre una consulta acordada i vinculant amb supervisió internacional”. Aquest és el primer punt d’un dels esborranys de declaració d’independència al qual ha tingut accés l’ARA, que evidencia el debat que hi va haver a la cúpula del Procés sobre com canalitzar el resultat del referèndum de l’1-O. De fet, d’esborranys se’n van començar a fer abans i tot del referèndum, explorant diferents opcions en el redactat però també en l’aplicació, perquè en l’estat major del Procés ja es debatia la possibilitat de suspendre durant un temps la declaració d’independència si hi havia diàleg.

Segons fonts consultades per l’ARA, a més d’aquesta declaració d’independència n’hi va haver com a mínim una altra, a banda de la definitiva que es va aprovar el 27 d’octubre, inspirada en les declaracions dels Estats Units, Irlanda i altres experiències comparades que va redactar un grup d’experts aliens al Govern capitanejats pel filòsof Jordi Graupera, ara impulsor de les primàries a Barcelona. Ara bé, una cosa era la redacció d’aquests textos i l’altra si la cúpula del Procés veia clar aplicar alguna d’aquestes declaracions. El debat era intens -sí que hi havia partidaris de fer-ho-, però la majoria de dirigents buscaven una altra sortida. Fins i tot avalats per experts internacionals: un informe al qual ha tingut accés l’ARA i les conclusions provisionals del qual es van entregar als dirigents del Procés el 15 de setembre, aconsellava suspendre els efectes de la DUI -si guanyava el sí l’1-O- per donar espai a la negociació. Segons fonts coneixedores, els experts -l’advocada Ana Stanic i els professors de dret internacional Marc Weller (Cambridge), Richard Falk (Princenton) i John Dugard (Pretoria)- dubtaven de l’aplicació immediata de la independència que fixava la llei del referèndum, dos dies després de la proclamació dels resultats.

En la sisena conclusió de la seva anàlisi, en què també remarcaven que la llei internacional no prohibeix la secessió, deien: “Sota la llei internacional, abans de fer efectiva la independència, Catalunya ha de negociar de bona fe amb el govern central en un període raonable de temps. El govern espanyol està obligat a fer el mateix”.

El debat postreferèndum

Malgrat que la llei del referèndum fixava en l’article 4.4 que si guanyava el sí a la consulta el Parlament celebraria una “sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent”, el que és cert és que les forces polítiques no havien consensuat què farien després del referèndum. Fins al dia 27 es van explorar tot tipus de fórmules per intentar donar resposta a les urnes, llavors ja amb coneixement de causa de quina havia sigut la reacció de l’Estat i de la Unió Europea l’1-O: la violència policial i la passivitat dels estats malgrat que l’opinió pública i figures internacionals en defensa dels drets humans havien manifestat la seva incredulitat davant l’acció policial contra els votants. El debat a la cúpula del Procés passava per moltes vies diferents: des d’una convocatòria autonòmica d’eleccions fins a declarar la independència i convocar comicis considerant-los constituents, passant per suspendre la declaració per donar espai a la mediació almenys sis mesos i, en cas de negativa per part de l’Estat, convocar llavors unes eleccions “constituents”. Altres apostaven per proclamar la república sense matisos assumint que les institucions espanyoles actuarien amb tota la seva força.

“L’Estat havia decidit anar a la guerra, i l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart [el 16 d’octubre] formava part d’aquesta guerra; a partir de l’1 d’octubre, l’Estat s’organtiza -crec que abans anava despistat- i comença una guerra per intentar ensenyar que, si continuàvem, ens mataria”, va afirmar aquesta setmana l’empresari Oriol Soler, un dels assessors del Govern l’1-O, en una entrevista a RAC1. A tot això, a l’hora de prendre la decisió, s’hi afegien les mancances de les anomenades “estructures d’estat”, que posteriorment, en converses privades que han transcendit com a conseqüència de processos judicials, els mateixos dirigents independentistes reconeixien que no estaven preparades per aguantar una independència unilateral. D’altres, com l’exconsellera Clara Ponsatí, han assegurat que l’estratègia de l’1-O era un “ farol ”, en el sentit que no es pretenia implementar la República en un escenari de conflicte amb l’Estat sinó que l’objectiu era fer seure a negociar el govern espanyol gràcies a la pressió internacional.

El dia 10: temps per al diàleg

Sigui com sigui, d’acord amb tots aquests condicionants, el Govern pren una decisió. El dia 10 d’octubre, malgrat que s’havia redactat una declaració per llegir a l’hemicicle -així en tenia constància la CUP-, el Govern va decidir aturar-se i guanyar temps. A proposta del llavors president, Carles Puigdemont, el consell executiu va deliberar ajornar la declaració d’independència per donar espai a la mediació internacional -que no va arribar mai-. Ho van avalar tots els consellers d’ERC i el PDECat menys Ponsatí, que s’hi va oposar, i el vicepresident Oriol Junqueras, que segons fonts coneixedores no es va pronunciar ni en un sentit ni l’altre. La decisió de l’executiu, però, contrasta amb el que les bases independentistes, la CUP i dirigents de JxSí (entre ells la secretària general d’ERC, Marta Rovira) esperaven aquell dia. És per això que el dia 10, in extremis, es pacta la fórmula: Puigdemont proclama i suspèn la DUI a l’hemicicle, però a posteriori JxSí i la CUP signen la declaració d’independència simbòlica que en teoria ha d’entrar en vigor quan s’acabi aquest temps per al diàleg. Un àrbitre, però, que no arriba, i les negociacions entre els actors independentistes s’intensifiquen i guanyen en tensió després de l’empresonament dels Jordis, l’aplicació del 155 ja en marxa i la mediació de dirigents de l’Estat perquè el Govern es tregui la declaració d’independència del cap.

Qui ha de fer la DUI?

Després del dia 10 es va afegir una altra dimensió al debat: qui havia de fer la declaració. ¿Havia de ser el Govern o el Parlament? La llei establia que era la cambra. Però com? A través de la seva presidència o de votacions, malgrat que això implicava subordinar el resultat del referèndum a la decisió posterior dels diputats. Aquestes eren algunes de les incògnites que també hi havia a l’estat major del Procés, entorn de les quals hi havia opinions de tots colors estretament lligades a qui havia d’assumir la responsabilitat tenint en compte les conseqüències judicials -ja s’ensumava la querella de la fiscalia per rebel·lió.

En aquell moment el debat no anava en funció dels partits, ja que ERC i el PDECat no tenien una posició clara. Hi havia qui defensava que era Puigdemont qui havia de declarar la independència, malgrat que la llei no feia referència a l’executiu. L’argument passava perquè era el Govern qui havia de desplegar, teòricament, a través de decrets i la llei de transitorietat, la República. D’altres consideraven el contrari, que l’executiu no hi tenia res a dir perquè és al Parlament on hi ha la representació de la sobirania. Alguns fins i tot defensaven que ni el Govern ni la cambra hi tenien res a dir: la independència ja era automàtica amb la proclamació dels resultats favorables a la República.

Aquest debat es va fer a contrarellotge i finalment es va resoldre precipitadament: el 26 d’octubre, malgrat haver decidit que convocaria eleccions, Puigdemont decideix tirar endavant la declaració afirmant que no té garanties que es freni el 155. La declaració la va llegir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Formalment era el preàmbul d’una proposta de resolució per desplegar la República i iniciar el procés constituent.