Deu mesos del brot més llarg i mortífer

BarcelonaEl món va trigar 100 dies a redescobrir l’Ebola, un virus que amb les últimes dades actualitzades ha matat 3.431 persones a l’Àfrica occidental, comptant els dos missioners espanyols repatriats a Madrid aquest estiu. El brot més llarg i més mortífer d’aquest virus continua expandint-se per Libèria, Sierra Leone i la República de Guinea, amb la impotència de les associacions humanitàries i les autoritats locals. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) deia la setmana passada que hi ha 7.500 infectats confirmats, però segurament moltes més víctimes no surten a l’estadística. La comunitat internacional tot just es desperta ara, quan el virus ja ha entrat a les poblades ciutats de la regió, les infraestructures estan sobresaturades i la desconfiança i la por s’han apoderat de la població. Barack Obama ha anunciat l’enviament de l’exèrcit a les àrees afectades, mentre les ONG internacionals intenten com poden frenar l’epidèmia del virus.

L’actual brot, que també serà recordat per haver travessat les fronteres africanes, va començar l’última setmana del 2013 en un poblat a la selva guineana i, segons revela un estudi científic, la primera víctima va ser un nen que possiblement va menjar carn de caça infectada. La falta de xarxa sanitària i el fet que els símptomes primaris d’Ebola siguin pràcticament idèntics als d’altres malalties endèmiques van possibilitar que el virus s’escampés fàcilment. La majoria dels infectats morien llavors sense causa identificada. Ara la urgència de l’Ebola fa secundàries altres patologies.

Un altre factor clau que n’explica la propagació és que l’origen -la zona zero- s’ubica en un enclavament amb molt trànsit humà entre Guinea, Sierra Leone i Libèria. L’Ebola va tenir un trimestre de llibertat absoluta, en què es va encomanar a veïns i als metges que els atenien i no eren conscients que estaven al davant d’un virus que té una mortalitat d’entre el 40% i el 50% i continua sense tractament específic ni vacuna. I sense previsions d’aconseguir-ne. No va ser fins al març que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el brot, però l’alarma estava lluny de saltar. Les víctimes eren només africans pobres.

L’Ebola ha subratllat encara més l’estigmatització que pateix el continent històricament més maltractat. La ignorància fa de l’Àfrica i els seus habitants una massa uniforme, malgrat la seva enorme varietat i unes distàncies tan immenses que fan que el focus primari sigui més a prop de la costa mediterrània que de les sabanes kenianes. Les empreses turístiques de països sense rastre del virus ni cap infectat s’han fet un tip d’advertir que els visitants no corren cap risc, però les anul·lacions de reserves no s’aturen. El Fons Monetari Internacional (FMI) alertava ahir que la regió pot veure frenada la seva economia per l’impacte del brot.

Els tres països vénen de penúries i de guerres. L’Ebola ha sigut l’amarga cirereta. Els metges i infermeres han sigut víctimes del desconeixement de la malaltia, en una àrea on no hi ha precedents del virus, i de la falta d’instrumental per autoprotegir-se. La mort d’aquests professionals ha obligat a clausurar centres sanitaris, i quan se n’obren de nous en poques hores s’han de tancar senzillament perquè l’alta demanda sobrepassa l’oferta de llits.

Metges Sense Fronteres (MSF), una de les organitzacions humanitàries més actives i veteranes, ha arribat a tenir més de 2.000 professionals sobre el terreny i han hagut de crear centres d’aïllament i organitzar els funerals de les víctimes per evitar més contagis. La pobresa ha sigut i és un aliat per a l’Ebola.

Però no tot són males notícies. Tant l’OMS com els professionals de la medicina han insistit per activa i per passiva que amb una bona política de prevenció es pot contenir el virus. Ho saben bé a la ciutat guineana de Temileme, que, tot i estar allunyada del focus, va rebre l’Ebola d’una dona que hi havia anat a visitar un parent malalt. La pacient i part de la seva família van morir i es va alertar MSF, que va reconvertir un centre de salut en un d’aïllament i va fer un seguiment dels contactes de les víctimes. Els líders locals, a més, van posar-se al servei dels sanitaris per conscienciar la població de situacions i hàbits de risc. En un mes i mig Temiline va confirmar que d’una ràpida resposta mèdica i una comunitat involucrada en resulta l’eradicació.

Va passar el mateix al Senegal, que a l’agost va tenir un cas positiu d’un ciutadà guineà que va entrar per la frontera terrestre. Els protocols es van posar en marxa i van funcionar. El pacient es va recuperar i no va infectar ningú. L’OMS està a punt de declarar el brot eradicat també a Nigèria, on la infecció va arribar per avió en el cos d’un liberià. El fet que es tracti d’un país enorme i que el virus afectés la gran metròpoli de Lagos va fer pujar el nivell d’alerta, però un altre cop el rastreig dels contactes i l’aïllament van controlar l’Ebola. Això sí, després de matar 19 persones, totes del cercle de la primera víctima

Supervivència a Occident

Per això, des de l’OMS sempre s’havia afirmat que, malgrat que l’epidèmia encara està sense control, era difícil que el virus es propagués en regions amb serveis mèdics avançats. Fins al positiu de la infermera de Madrid, la majoria dels casos d’Ebola a Europa i als Estats Units han sigut de cooperants occidentals -també hi ha un periodista nord-americà- infectats mentre treballaven a l’Àfrica occidental i que van ser repatriats pels seus respectius països. De fet, només el cas d’un liberià que va aterrar a Dallas es va detectar un cop l’home havia arribar a la ciutat per visitar uns familiars. Aquest pacient està rebent un tractament experimental que, malgrat que ha sigut testat només en animals i que encara està en fase preliminar, va ser autoritzat per l’OMS. En el tancament d’aquesta edició, el pacient de Dallas està en estat crític, rebent diàlisi.

Els dos missioners espanyols traslladats a Madrid amb un mes i mig de diferència van acabar morint, malgrat que el govern espanyol va subministrar el primer sèrum desenvolupat, conegut com a Zmapp, a Miguel Pajares. En el cas del segon religiós, García Viejo, no va ser possible administrar-l’hi perquè les existències estaven exhaurides. França, Alemanya i el Regne Unit també han repatriat ciutadans seus, i l’última cooperant europea infectada ha sigut una membre de MSF de Noruega, repatriada ahir.