L'Àfrica: un continent en transformació
En deu anys els conflictes armats a l'Àfrica han passat d'una dotzena a només tres: els règims s'adapten a un nou escenari i busquen fórmules per garantir l'estabilitat
Barcelona"El continent sense esperança", titulava el setmanari britànic The Economist el maig del 2000 en referència a l'Àfrica . El desembre del 2011 la revista substituïa la fotografia d'un adolescent armat dins de la silueta africana per un nen fent volar un estel amb la forma del continent pintada amb els colors de l'arc de Sant Martí. "Fent créixer l'Àfrica", destacava.
En una dècada el continent ha anat esborrant conflictes i treballant per recuperar l'estabilitat. D'una dotzena de guerres declarades durant els anys 90, actualment només queden els conflictes a Somàlia, el Sudan i el Congo oriental.
I ara els canvis comencen a plantejar-se mitjançant fórmules diferents. Ferran Iniesta, professor d'història de l'Àfrica de la Universitat de Barcelona, recorda que "d'uns 50 estats africans, 40 fan processos electorals procedimentalment acceptables". Per a Iniesta, que ha viatjat per tot el continent, cal trencar els tòpics d'una Àfrica ignorant, governada per unes elits que cometen frau periòdicament.
Després d'anys de guerra civil, la població ha reforçat uns vells autòcrates pel bé de l'estabilitat. Però l'alternança ha arribat al Senegal, i a Kènia està previst que hi guanyi l'oposició l'any vinent. El carrer ha tombat els règims de Tunísia, Líbia i Egipte, i ha servit d'exemple a alguns moviments al centre del continent. La constitució del Sudan del Sud ha obert la veda al reclam de noves fronteres en un Sahel traçat amb escaire i cartabó. Els tuaregs ja tenen el nord de Mali i els tambors de guerra ressonen al Níger i al Txad.
El pols no s'ha aturat. La transformació del continent més jove -la meitat de la població té menys de 15 anys- està ara en el punt de mira pel seu nou poder econòmic. En els últims dos anys, l'Àfrica ha crescut més que els tigres asiàtics.
L'onada de canvis de la Primavera Àrab al nordEgipte i Líbia posen a prova les revoltes a les urnes
Després de la caiguda de les dictadures de Tunísia, Egipte i Líbia, el nord de l'Àfrica afronta el repte de fer un salt democràtic i acceptar el resultat de les urnes. Superat el primer pols electoral a Tunísia amb la victòria dels islamistes moderats d'Enahda, Egipte celebra aquest 23 i 24 de maig la primera volta de les eleccions presidencials. La tensió s'ha escalfat últimament als carrers del Caire per la prohibició d'un candidat salafista i per la por que la junta militar que governa al país des de la caiguda de Mubàrak no abandoni el poder el 20 de juny, tal com ha promès. Un nova classe mitjana ha exigit reformes i es preveu que es tradueixin en la victòria dels Germans Musulmans. Algèria -el país més tancat del Magrib- celebra també eleccions aquest 10 de maig.
L'especificitat d'un sud isolat La història colonial de Sud-àfrica l'aparta totalment dels seus veïns
"La idea del Banc Mundial de crear moltes altres Sud-àfriques és una estupidesa", etziba Iniesta. El motor econòmic del continent té dos punts dràsticament diferents de la resta de l'Àfrica: ha viscut 200 anys de colonització -el doble que la resta- i ha tingut la presència física de colons blancs -que a més eren productivistes holandesos- de confessió calvinista. A poc a poc supera la duresa de l'apartheid i la presidència polèmica de Jacob Zuma comença a difuminar-se mentre el país viu pendent de la mort de Mandela. Econòmicament, viu amenaçat pel potencial d'estats com Nigèria. Però Iniesta destaca que els estadistes africans mai permetran l'explotació productiva de la seva gent, per raons històriques. "El cas de Sud-àfrica és irrepetible", agrega.
L'exemple aïllat de la democràcia Al Senegal Els cops militars se succeeixen en una regió molt atomitzada
L'expresident senegalès Abdoulaye Wade va acceptar a finals de març la seva derrota abans que es confirmessin oficialment els resultats. Va trucar personalment al seu rival, Macky Sall, per felicitar-lo pel seu retorn. La notícia va sonar estranya a la premsa occidental. ¿Un president africà deixant pacíficament el seu tron pels resultats de les urnes? Amb aquest gest el Senegal va demostrar la seva trajectòria democràtica, malgrat els prejudicis estrangers. Malauradament, les decisions electorals no són sempre acceptades per l'oest de l'Àfrica i tant els nous líders de la Costa d'Ivori com de Guinea han hagut d'enfrontar-se a aixecaments militars. Guinea Bissau és l'estat més crític, controlat gairebé només per les ONG.
La lluita tuareg per unes fronteres pròpies al Sahel La creació del Sudan del Sud aixeca la veda a Mauritània, Mali, el Txad i el Níger
El 6 d'abril els tuaregs proclamaven la independència de la regió de l'Azawad. Mali quedava partit i les ciutats de Tombouctou i Gao passaven a mans d'aquest poble nòmada, que des de la dècada dels 60 reivindica un territori propi. La creació del Sudan del Sud com un estat independent l'any passat establia el precedent per qüestionar de nou les fronteres del Sahel, una regió que s'estén des de Mauritània fins al Sudan, passant per Mali, el Níger i el Txad. L'entrada d'armes arran del conflicte libi ha fet ressonar de nou els tambors de guerra en aquesta regió. "El problema és de les potències colonials administradores, que van decidir fer aquests monstruosos rectangles col·locant sedentaris i nòmades al mateix sac. Gent que és diferent i, no només això, que s'odien entusiàsticament", explica Ferran Iniesta. El professor de la UB afegeix que tant la gent del desert com de la sabana es van enfrontar durant tot el període de tràfic d'esclaus. "En tres dies no esborres 400 anys de guerra", conclou Iniesta.
El relleu de les velles dictadures
Els hereus de la independència busquen successors
Ben Ali, Mubàrak i Gaddafi van caure en un moment en què ja buscaven relleu generacional per al seu règim. A l'MPLA d'Eduardo do Santos a Angola i el Frelimo a Moçambic no els espanta la pressió social, saben que la comunitat internacional beneeix la seva "dictadura democràtica il·lustrada" -en paraules de Ferran Iniesta- i que la població prefereix una autocràcia que una nova guerra civil. Tant Angola com Moçambic van independitzar-se de Portugal el 1975, però el 2000 continuaven els trets. Eduardo do Santos governa des de fa 37 anys Angola però la seva mort no fa témer que canviï el rumb de l'exportador de petroli més important de tot Àfrica. El cas de Zimbàbue és diferent. Robert Mugabe, a prop del llit de mort, està a punt de deixar en pau un dels estats més assolats per la política anticolonial més perjudicial de tota l'Àfrica. No té hereu que pugui continuar les seves polítiques.
La incertesa a La Banya d'Àfrica La fam cíclica agreuja un estat governat per guerrilles i ONGs
Mentre Etiòpia s'acaba de tornar a situar en el mapa subsaharià amb la inauguració d'una gran seu de la Unió Africana a Addis Abeba -finançada 100% per capital xinès-, Somàlia continua en peu de guerra. Des de l'esclat del govern el 1991 després de la intervenció nord-americana esperonada per ONGs, el país ha anat de crisi en crisi. La darrera, l'alerta humanitària per fam a tota la Banya d'Àfrica abans de les pluges d'estiu. El control d'Al-Shaabab al sud de Somàlia redueix la influència del govern somali a només Mogadiscio. Els Estats Units van liderar al febrer des de Londres un pla per fragmentar el país en sis zones per veure si frena el conflicte.
El polvorí dels Grans Llacs La tensió a la RD del Congo amenaça la poca estabilitat
"El problema de la regió dels Grans Llacs és que es desestabilitzen a si mateixos", rebla Iniesta parlant del conflicte a l'est de la República Democràtica del Congo. La dictadura de Kinshasa és la més cruenta de tot el continent, però el conflicte ètnic continua arrelat a Ruanda i Burundi. Ruanda creix sense precedent i és un exemple a seguir administrativament, però només per al 20% de la població, els tutsi. L'exemple de Kènia destaca a la regió. Està previst que l'oposició guanyi en les presidencials del 2013.