ORGANITZACIÓ: EL VALOR DEL TEMPS
Dossier01/11/2013

La complexa relació entre els horaris i les dones

Doctora en psicologia social i experta en polítiques de gènere

Sara Berbel
i Sara Berbel

"Quan surto de la feina és massa d'hora però quan arribo a casa és massa tard". Quantes vegades a la vida devem haver tingut aquest sentiment tan colpidor? I, no obstant, no es tracta d'un problema individual, sinó col·lectiu. Tampoc no és un assumpte "de les dones", malgrat que elles en siguin les més perjudicades. Al contrari, és una qüestió social, i cal fer visibles i públiques totes les contradiccions i dificultats que comporta l'actual organització horària a la nostra societat.

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò en els darrers temps d'algunes notícies que ens haurien d'alertar. Per exemple, quan ens assabentem que les dones del nostre país són les més estressades d'Europa, amb tot el que això suposa de malestar psicològic i de medicalització. O quan constatem que només un 42% de les dones directives al nostre país són mares, mentre que a Suècia ho són fins al 78%. Aquestes dades mostren unes tensions estructurals enormes sobre la vida de les persones, especialment les dones, que limiten el seu benestar i la seva possibilitat de realitzar-se professionalment amb llibertat.

Cargando
No hay anuncios

L'actual organització horària, heretada del període d'industrialització, es basa tant en la disponibilitat absoluta al lloc de feina i el presentisme laboral com en la necessitat que hi hagi una persona que atengui les responsabilitats de la llar i de la cura de les persones, un paper, aquest darrer, que ha estat assignat tradicionalment a les dones (i exercit per elles). Actualment les dones s'han incorporat massivament al mercat laboral (en la mesura en què la crisi econòmica ho permet), però els homes no s'han incorporat massivament a les tasques de la llar. Aquesta falta de coresponsabilitat domèstica, juntament amb la ineficient organització horària, condiciona la presència i promoció de les dones en l'àmbit laboral. Perquè, segons dades de l'Institut Català de les Dones, elles continuen treballant el doble d'hores setmanals a la llar que ells. A més, aquesta doble jornada o sobrecàrrega de rol (que és el terme que la psicologia social destina a aquest fenomen) impedeix a un bon nombre de dones la participació ciutadana, l'associacionisme, la participació política, el desenvolupament de projectes creatius… senzillament perquè no tenen temps.

Molt sovint s'ha entès la conciliació de la vida personal i laboral com una mesura adreçada a dones per tal que puguin fer-se càrrec de les famílies, sense tenir en compte la necessitat de temps personal, ni l'impacte d'aquesta dificultat horària en la salut, la formació, el treball, la participació social o la qualitat de vida femenina. En aquest sentit, la llei d'igualtat aprovada pel govern espanyol el 2007 va ser un avenç perquè reconeixia la conciliació com a dret de totes les persones i proposava la coresponsabilitat com l'estratègia que ha de facilitar l'exercici d'aquest dret. Tanmateix, la promulgació d'una llei no garanteix la igualtat, almenys de manera immediata, i més aviat hi ha la sensació que s'està produint una recessió en aquesta matèria com a conseqüència (o amb l'excusa) de la crisi.

Cargando
No hay anuncios

La implantació d'uns horaris més racionals i similars als europeus, que permetin equilibrar els diferents espais vitals, ha de ser un dels objectius prioritaris i irrenunciables de la nostra societat. No cal tenir por: les dades mostren beneficis empresarials en les companyies que adopten mesures de flexibilitat i s'adapten a les necessitats de les persones treballadores. És un objectiu fonamental perquè la manca de conciliació constitueix una causa de desigualtat de les dones, però també perquè una adequada gestió del temps en l'educació, l'oci o el comerç millora, a més, el benestar de les criatures i de la gent gran i aprofundeix la qualitat democràtica, en permetre una àmplia participació. El repte és, per tant, un nou pacte social que involucri tots els agents socials i econòmics al nostre país per dissenyar una societat harmònica, igualitària i amb la qualitat de vida que la ciutadania mereix.