¿Però què coi s'empatollen els joves?

“A ver, qui diu que els joves no parlem català? ¿Quién lo dice? Als joves el que ens passa és que no tenim complexes. ¿Qué pasa, melón? Que no ho entens? Pues mira que és fàcil. En el món hi té d’haver de tot. I si vols ser un tio de calle has de dominar quants més idiomes millor. I donar-li a la llengua, això mateix. En canvi, aquests sapos que corren per aquí el que tindrien de fer és callar-se més: estan tot el puto dia en plan «que si he escoltat això», «que si he escoltat allò», i «mira què ha dit aquell»... És que són lo peor. Però, mira, a mi em dona igual. Me la suda bastant. Con tal de que no em taladrin molt… Que no posem pronoms, dice… però si posem molts! Jo no soc dels pro, vale, però no me quejo. És que se’t cau tot al terra quan veus el mogollón de pronoms que has de ficar. ¡Qué palo! Olbida’t! Ells, com els fiquen de natural, mira; però jo ja li dic al profe, tu flipes! Estàs tu que faig això! L’únic que puc fer és posar pronoms random. Així de quan en quan ho clavo. Ho sé, ho sé, estic mamadíssima i voldríeu donar-me petons tot el dia, però no fa falta. No soc el vostre crush. No faig aquella olor a potingues tan seva. Qué asco. Definitivament, a mi no em va el postureo. Vinga, fem un pensa o què?”

Podeu treure-hi els incisos en castellà. Podeu canviar els anglicismes d’ara (random, pro, crush) pels seus equivalents en català (quan n’hi hagi). Podeu eliminar els castellanismes clàssics (tenir que, quants més millor) i moderns (sapo, palo, olbida’t). Però el text continuarà respirant poc català. Perquè està plagat d’interferències (molt per gaire), d’estructures poc genuïnes que van arrelant (olor a). La majoria del castellà, esclar. I ja sé que no tots els joves parlen així, però és que només faltaria!

Donar petons, donar igual, donar-li a la llengua… No ens traiem el donar de sobre ni amb fum de sabatots. “M’és igual”, “Tant m’és”, “Tant me fa”, “Tant se me’n refot”, fins i tot “Tant se me’n dona” o “M’importa un rave”. Doncs no hi ha res a fer. Tot dona igual o els hi suda, aquesta última, per cert, una expressió d’argot juvenil que ja ha passat per diverses generacions. Igual que mogollón (a mi em semblava vintage però encara és viva). Taladrar i fotre la xapa han resistit igual de bé el pas del temps, com flipar, que, malgrat que continua captivant joves i adolescents, ara té un competidor, flotar. “Tu flotes, profe”, em diuen molts professors que s’han de sentir a l’aula. Però això no els molesta tant com quan senten (no escolten, com dirien ara molts dels seus alumnes) “Se t’ha caigut això” o “No em penso callar”. Malgrat que les pronominalitzacions de callar i caure a molts encara ens fan posar els pèls de punta, no hi ha manera d’eliminar-les, al contrari, s’estenen sense aturador. ¿Fins quan seran incorrectes? No ho sabem. Com tampoc sabem quan s’extingiran els catalanoparlants (orientals) que encara pronuncien el que de “Que fort!” amb la e neutra. Ens anirem morint i no hi ha relleu generacional…

No ens posem melodramàtics que no tot és tan dolent. El text (fals però fet a partir d’escoltar, ara sí que escoltem, joves reals) acaba amb un bri d’esperança: fem un pensa és una abreviació de fem un pensament, una expressió ben genuïna que han utilitzat Calders o Sagarra (només per citar dos exemples) per dir que prenem una decisió, en aquest cas tocar el dos. Bé, no ho diguem massa fort, perquè ells es pensen que és només seva i, si veuen que potser no, ja no els agradarà i cagada pastoret. I no ens ho podem permetre.

“A veure, qui diu que els joves no parlem català? Als joves el que ens passa és que no tenim complexos. ¿Què passa, gamarús? Que no ho entens? Doncs mira que és fàcil. Al món hi ha d’haver de tot. I si vols ser algú interessant has de dominar com més idiomes millor. I fer córrer la llengua, això mateix. En canvi, aquests bocamolls que corren per aquí el que haurien de fer és callar més: estan tot el sant dia «que si he sentit això», «que si he sentit allò», i «mira què ha dit aquell»... És que són el que no hi ha. Però, mira, a mi tant me fa. Se me’n refot. Mentre no em toquin gaire la pera… Que no posem pronoms, diu… però si en posem molts! Jo no soc dels millors, d’acord, però no em puc queixar. És que et cau tot a terra quan veus el fotimer de pronoms que has de posar. Quina mandra! Ni pensar-hi. Ells, com que els posen de natural, mira; però jo ja l’hi dic al profe, tu flotes! De veritat et penses que ho faré? L’únic que puc fer és posar pronoms a la babalà. Així de tant en tant la clavo. Ho sé, ho sé, soc una fora de sèrie i voldríeu fer-me petons tot el dia, però no fa falta. No soc la vostra floreta. No faig aquella olor de potingues tan seva. Quin fàstic. Definitivament, això de fer el merda jo no ho toco. Vinga, fem un pensa o què?”

*En negreta: correccions clares

*En cursiva: propostes per a les expressions poc genuïnes o directament d’altres llengües (castellà i anglès)