Les ciutats s’han convertit en entorns “hostils” per al joc dels nens

BarcelonaUna dotzena de nens d’entre 6 i 10 anys empaiten la pilota. De cop i volta, l’Hugo xuta fort i la desitjada pilota es queda penjada dalt d’un arbre. Tots els nens s’hi acosten corrent esperant que torni a caure, però quan aixequen el cap descobreixen que la pilota no té cap intenció de baixar de l’arbre. Es queden quiets. Observen i pensen. Els petits cervells ja han entès que el joc acaba de canviar i comencen a traçar una estratègia per enfilar-se dalt de l’arbre i recuperar la pilota. La magnòlia no és gaire alta i el tronc és llis. Enfilar-s’hi sembla la millor opció, pensa l’Hugo. Però en aquell moment arriba un adult, que aixeca en braços un dels nens perquè recuperi la pilota. Ha frustrat el joc. L’escena passa al parc de Teresa Pàmies, al carrer Urgell de Barcelona. “Quan apareix un obstacle, els adults no deixen que els nens l’intentin resoldre i li prenen a l’infant la possibilitat de solucionar una situació nova i desconeguda -explica el professor i pedagog Francesco Tonucci-. Tant la satisfacció per aconseguir l’objectiu com la frustració de no aconseguir-lo són claus per a l’ensenyament”.

L’escenari ideal seria que els nens poguessin jugar sense la supervisió dels adults. “A vegades m’amago per jugar i que no em vegin els pares”, reconeix rient la Marina, una nena de Sant Andreu. La Marina, de set anys, pensa igual que el reconegut pedagog: jugar sense la supervisió dels adults és més divertit i potencia l’aprenentatge. “M’agrada molt jugar a les gomes al pati de l’escola i a vegades ens discutim perquè totes volem ser prímens... però ho resolem entre nosaltres, sense que vingui cap professor”, diu orgullosa la Marina.

“Jo jugava al carrer de petit”

El Joaquim, de 67 anys, en canvi, està molt content pel fet que als parcs actuals hi hagi tant de control. Està assegut, com altres pares i avis, en un dels bancs instal·lats a l’entorn de l’espai de joc per no perdre detall i intervenir si ho considera necessari. L’urbanisme dels parcs està pensat perquè els pares no perdin els nens de vista i fins i tot el material que s’utilitza és tou per absorbir l’impacte si els nens cauen. Els jocs, a més, són molt poc versàtils i no potencien la creativitat. Tot està controlat. El Joaquim reconeix que abans era molt diferent: “Jo quan era petit jugava sol a la Rambla, però a mi no feia falta que ningú em controlés. No hi havia tants perills”, assegura. Quan ell era petit, els nens jugaven al carrer i els parcs infantils ni tan sols existien. No calien perquè ja hi havia el carrer. Però l’hiperproteccionisme i els cotxes -que han omplert els carrers- han buidat la ciutat de nens i han limitat el seu espai de joc als parcs infantils, on juguen controlats i confinats. L’espai més generós en convivència que els nens poden tenir, els mateixos carrers, ja no són per a ells.

L’Ajuntament de Barcelona intenta “revertir aquesta situació”, segons explica la directora de l’Institut de la Infància, Maria Truñó. “Estem pensant què cal fer per afavorir el joc”, explica, i ja imaginen nous parcs on els bancs dels adults siguin taules de pícnic perquè puguin fer altres coses i no estar tant pendents dels nens. Però reconeix que abans de fer canvis caldrà molta pedagogia. “Cal tenir en compte les evidències i tenir el cap fred”, diu. La primera enquesta feta a 4.000 nens de la ciutat de Barcelona advertia que un 45% dels petits barcelonins no se senten prou satisfets amb els jocs infantils de la seva ciutat.

Massa protecció és inseguretat

En contra del que es pugui pensar, a la llarga l’hiperproteccionisme és pot convertir en un perill. “Si avui no deixem que els nens caiguin de la bicicleta, demà poden caure de la moto amb conseqüències dramàtiques”, diu Tonucci. El pedagog recorda que no treballar la frustració també pot comportar problemes: “Hi ha nois que se suïciden per una desil·lusió”.

Un altre problema que dificulta la convivència i l’aprenentatge és el fet que molts pares i mares no toleren que altres adults cridin l’atenció als seus fills. El Fernando, el responsable de la biblioteca de l’equipament Teresa Pàmies, explica que un cop va cridar l’atenció a unes mares perquè els seus fills estaven jugant a la porta giratòria. “Es van indignar i al cap d’una estona va venir el pare d’un dels nens i em va dir de tot. Vaig estar a punt de trucar a la Guàrdia Urbana -recorda-. Un nen acompanyat dels pares és un fet privat, i és molt difícil intervenir-hi. Si va sol, és un fet públic i obliga la resta d’adults a fer-se’n càrrec”. I afegeix: “Per això els nens fan més segur el carrer. És un cercle: no deixem jugar els nens al carrer perquè és insegur i el carrer és insegur perquè els nens no hi juguen”.

La pilota ha tornat al terreny de joc i els nens recuperen el joc d’abans. La Laise, la Cecilia i la Xènia són les mares d’alguns dels nens que empaiten la pilota i s’ho miren des dels bancs que envolten el terreny de joc: “La veritat és que seria més maco que no estiguessin sota la vigilància dels pares”, diuen. L’últim llibre de Francesco Tonucci, Els nens i les nenes pensen d’una altra manera, editat per Graó, té una vinyeta en què una nena diu a la seva mare: “Quan jugueu vosaltres ho feu de nit i amagats... On juguem nosaltres, fins i tot hi poseu bancs per al públic!”.