Debat: el català d’ahir, d’avui... i de demà
L’ARA conversa amb dos fabrians destacats, Mila Segarra i Jordi Ginebra, i el cap de Llengua de l’ARA, Albert Pla
BarcelonaDiu Josep Pla, en un dels seus Homenots : “Fabra ha estat el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, que havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. En el nostre temps, totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi només en queda dempeus una obra i una figura. La figura i l’obra de Pompeu Fabra”.
Demanant-los si estan d’acord amb l’afirmació de Josep Pla, comença una taula rodona al plató de l’ARA sobre la figura i l’obra de Fabra amb Mila Segarra, vicepresidenta de la Secció Filològica de l’IEC i autora de Pompeu Fabra, l’enginy al servei de la llengua ; Jordi Ginebra, comissari de l’Any Fabra, professor de filologia catalana a la URV i coautor amb Joan Solà de Pompeu Fabra: vida i obra, i amb el cap de Llengua de l’ARA, Albert Pla.
Mila Segarra: Li dono la raó en part. També hi ha l’obra d’Enric Prat de la Riba, els grups escolars o el mateix Institut d’Estudis Catalans. Però és veritat que, pel que fa a la llengua, Fabra ens va facilitar molt les coses. Si el 1977 el català va poder tornar a accedir als centres escolars, a la universitat i als mitjans de comunicació de manera tranquil·la i còmoda, és perquè teníem una eina vàlida, creada per Pompeu Fabra. Teníem una gramàtica i un diccionari que eren funcionals, perquè Fabra va pensar en una llengua que fos per a tots els usos, començant per l’escola.
Jordi Ginebra: Amb 15 anys Fabra cau del cavall quan comença una carta als seus nebots escrivint “Apreciados sobrinos ”, i després canvia i escriu “Benvolguts nebots”, perquè, com ell diu: “És l’única manera que jo sigui jo i pugui expressar el meu afecte”.
Albert Pla: Aleshores, el seu pare li deixa la gramàtica d’Antoni de Bofarull. La llegeix i veu que és la gramàtica d’una llengua morta, no és la gramàtica moderna d’una llengua que aspira a ser nacional. Això és el que farà Fabra: una gramàtica que parteix de la llengua parlada; pensada perquè sigui apta per a tots els usos.
Com definirien la seva relació personal amb la figura i l’obra de Fabra?
M.S. No l’he admirat com a persona, potser sí com a gramàtic i lingüista, però com a dona sempre em va xocar que no parlés mai de les seves relacions amb la mare, la dona, les filles, les germanes... En canvi, parla molt dels nebots, dels cunyats... Parla només dels homes de la seva família. Les dones eren invisibles en aquella època a la societat. Als exemples del seu diccionari, les dones eren dolces, tendres, etc. En canvi, els homes eren astuts, intel·ligents, eficaços....
J.G. Me’l fa molt proper el fet que jo també vaig descobrir d’adolescent que la llengua que parlava a casa era una llengua que també es podia escriure. Li admiro la modernitat. Fabra és un home modern, i vol una llengua moderna per a un país modern. És un home que juga a tenis, que vesteix a l’anglesa, que va al cinema... I encara una cosa més: la seva capacitat d’aconseguir el que vol sense que es noti justament que ho vol. Perquè des de molt jove ell té clar que ha de ser el gramàtic de Catalunya i toca totes les tecles per aconseguir-ho. Ell és conscient que és qui està més ben preparat.
Però ell era enginyer, no?
J.G. Sí, va estudiar enginyeria per una raó purament econòmica. Però això va fer que, en un clima de romanticisme i d’emocions sobre la llengua, ell fos una persona serena, racional, tranquil·la, que havia analitzat els problemes de la manera més tècnica que en aquell moment es podia fer. I tenia la capacitat de convèncer els altres d’això.
De la llengua que fem servir (per exemple aquí a l’ARA) què en queda de Fabra?
A.P. Quan l’any 1985 vaig entrar a l’Avui, hi havia com a cap de llengua un excapità de la República. Aquell home, que es deia Joan Fortuny, se sentia amb la missió de preservar i mantenir vives unes essències. El català, després de la Guerra Civil, va passar a les catacumbes, de manera que la proposta gramatical de Fabra -tècnica, intel·ligent, racional- era transmesa com una mena de revelació sagrada. La sacralització va arribar a l’extrem que els ultrafabristes no volien que les seves obres es reeditessin, perquè això les feia debatibles i, per tant, qüestionables. Una mica com va passar amb la Bíblia, que prohibien llegir-la per assegurar-se una única interpretació. Els que treballàvem als mitjans de comunicació xocàvem amb una rigidesa normativa que no era culpa de Fabra, sinó de la sacralització de la seva obra. Jo ara tinc clar que una fidelitat absoluta a la lletra de Fabra et fa infidel al seu esperit. De fet, ell mateix va tenir problemes amb l’IEC quan pretenia canviar o matisar la seva pròpia normativa. L’IEC ja l’havia fet seva.
¿Fabra va buscar sempre la solució més llunyana del castellà?
A.P. Des del moment que hi ha una unió política amb Castella, al segle XV, el català evoluciona convergint amb el castellà. Quan ell depura -partint de la llengua medieval i altres llengües romàniques- vol desfer part d’aquesta convergència. Ell, per exemple, és el primer que diu que el lo neutre és un castellanisme, i és gairebé segur que el català no hi hauria arribat mai sense la influència del castellà. Ara, ¿prescindir del lo neutre és realista en la llengua parlada? Segurament no. La nova gramàtica de l’IEC intenta superar aquest desajustament fent variar la norma en funció dels registres, però arriba un moment que a l’alumne de català no se li pot demanar que assimili una variació normativa tan complexa i subtil. El resultat és que tenim una gramàtica que a vegades és més descriptiva que prescriptiva, quan, de fet, l’escola necessita una gramàtica que es mulli més i digui: “Això és així”.
¿Ell va arribar a ser conscient en vida del fet que era un mite?
M.S. Sí. Publicava les normes ortogràfiques al diari La Publicitat, i això el va fer molt famós. Un dia que va venir el president de la República, Manuel Azaña, passejaven per la Rambla i Azaña es va sorprendre molt que ningú no el conegués a ell i, en canvi, a Fabra tothom el saludés i li digués “Mestre” i “Visca la llengua catalana!” Aleshores li va preguntar com era que un gramàtic era tan conegut. Fabra va respondre que no el saludaven a ell, sinó a la llengua catalana.
Quin és l’encert més gran i l’error més gran de Fabra des d’un punt de vista filològic?
A.P. L’encert és tenir clar que la gramàtica ha de partir del català parlat. I l’error és que, algun cop, se n’aparta massa. Per exemple, exceptuant els parlants valencians, diem sempre “els hi” per pronominalitzar “Donarem el llibre als nens” o “la llibreta a les nenes” o “els llibres als nens”. Sempre, “Els hi donarem”. Fabra ens vol fer dir “Els el donarem”, “Els la donarem”, “Els els donarem”. Li sembla més clar, però “els hi” és igual de clar, i és el que diem. Ara l’IEC només accepta l’ús col·loquial d’aquest “els hi”.
J.G. La cosa que més valoro de Fabra és que és com el Messi de la gramàtica. Quan llegeixes els articles polèmics de la seva joventut, amb gent que anaven de gramàtics, és impressionant com argumenta i com descriu. Està molt per sobre. Perquè ell es forma llegint gramàtiques des de petit.
A.P. I jugant amb els soldadets de plom i fent-los parlar en diferents llengües que ell s’inventava amb 15 anys! L’exercici d’inventar-se la gramàtica d’una llengua et dona una capacitat gramatical extraordinària.
M.S. És el gramàtic. Jo a vegades he pensat que és el Jespersen o el Saussure o el Chomsky de la gramàtica catalana. És a dir, és una persona sense la qual no s’entén la llengua catalana. Diria que si li he de trobar un defecte -que és difícil-, és el defecte que deriva de l’època en què va viure: aquella voluntat de fer-ho encaixar tot.
J.G./A.P. El logicisme.
J.G. Ell hauria pogut ser un científic que descriu com funciona el català. Però es va dedicar a l’enginyeria lingüística, a fabricar, en el bon sentit de la paraula, una eina que funcionés. En això a vegades peca d’excés. I és que era una persona amb molt bon cap. Quan anava en tramvia de Badalona a Barcelona feia càlculs matemàtics complexos perquè deia que era una gimnàstica per al cap i que anava bé. Li agradaven les matemàtiques.
En 150 anys no ha sortit cap més Fabra. El necessitem?
A.P. Sovint els genis es realitzen perquè troben el seu lloc en el moment just. És el seu cas. Potser n’hi ha, de Fabres, però com que la feina que va fer ell ja està feta, és evident que ja no la faran.
J.G. És molt difícil que una sola persona tingui aquest coneixement general de tot i sigui capaç de fer aquesta síntesi. Ara, sí que tots junts en sabem més que no en sabia Fabra, i que es fa recerca de molta qualitat a les universitats catalanes relacionades amb la llengua i la literatura catalanes.
A.P. Jo volia dir només una cosa per acabar. Hem començat amb el text de Josep Pla, el que diu que tot ha passat avall i només queda dempeus l’obra de Fabra, i jo crec que ara no podem ser tan optimistes. L’obra de Fabra pretén convertir el català en una llengua nacional, i això de cap manera està salvat ni ho tenim garantit. Fabra pensava que la llengua catalana havia de ser la llengua comuna dels catalans. Tot això ara mateix, i per circumstàncies molt complexes, s’està posant en dubte. Estem en un bilingüisme del qual molts polítics, fins i tot independentistes, consideren que difícilment se’n pot sortir, i ni tan sols aspiren a sortir-ne. En la pràctica, això vol dir que s’accepta que la llengua comuna dels catalans sigui el castellà. Aquesta és la realitat. Sent la llengua comuna dels catalans el castellà, el futur del català, i de l’obra de Fabra, està clarament en perill. Quan celebrem aquests aniversaris, no hem de ser tan cofoistes i limitar-nos a lloar l’obra de Fabra, perquè la realitat és que està més amenaçada que mai.
J.G. Hi estic completament d’acord. Però què podem aprendre de Fabra? Que ens hem de creure més que el català és una llengua moderna, una llengua de futur, i que pot ser la llengua de cohesió social, que pot ser la llengua comuna i hegemònica.I això, a vegades, crec que no ens ho acabem de creure. La societat catalana ha de creure més en les possibilitats de la seva llengua com a instrument de cohesió social.