La Caputxinada: Quan els estudiants catalans es van avançar al Maig del 68

BarcelonaPoques vegades deu haver existit una col·lectivitat tan heterogènia com la del convent dels Caputxins de Sarrià els dies 9, 10 i 11 de març del 1966. Els estudiants, intel·lectuals, artistes, frares i periodistes que fa 50 anys van resistir tres dies al convent van desafiar Franco. Al febrer havien anunciat per tot arreu la constitució del primer Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Als cartells hi havien revelat el dia i les intencions, però no el lloc on farien l’assemblea, i la policia no va aconseguir esbrinar-ho.

Anticipant-se al Maig del 68 francès, la universitat catalana va plantejar tota una sèrie de reivindicacions. A les facultats s’hi respirava un esperit audaç de llibertat. “Entre els estudiants hi havia molta unanimitat, en contrast amb la resta d’Espanya, on no es va arribar a aquesta unitat fins al 1975”, assegura l’exconseller i professor de la UPF Andreu Mas-Colell, que va participar a la Caputxinada. “Si el Maig del 68 francès va implicar un canvi cultural, la Caputxinada va ser més una protesta política: els estudiants d’aleshores anàvem tots amb corbata, es valorava estudiar molt, anar de festa estava mal vist i fumar porros pràcticament era tabú”, assegura Mas-Colell. “La nostra lluita era molt diferent, la nostra era una lluita política”, va escriure Montserrat Roig, que a la Caputxinada era una estudiant de 20 anys.

El matí del dia 9 només deu persones sabien el lloc on se celebraria la reunió. “Vam fer servir el sistema piramidal. Cadascú ho deia a dos o tres. I cadascú tenia un horari per arribar”, recorda Quim Boix, que va ser un dels delegats de la Facultat d’Enginyeria a la Caputxinada. A les quatre, al convent de Sarrià hi havia mig miler d’estudiants (un centenar eren noies), 33 intel·lectuals, els frares caputxins, dos estrangers i set periodistes. Entre els intel·lectuals reunits hi havia el primer director de la Biblioteca de Catalunya i exprofessor de la UAB Jordi Rubió i Balaguer. També acompanyaven els estudiants el poeta Joan Oliver, els pintors Albert Ràfols Casamada i Antoni Tàpies, el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Antoni de Moragas, l’arquitecte Oriol Bohigas, els escriptors Maria Aurèlia Capmany, Carlos Barral, Joaquim Molas, José Agustín Goytisolo, Francesc Vallverdú...

Molts recorden especialment Rubió, perquè era un símbol del catalanisme i perquè el franquisme l’havia marginat i l’havia desposseït de tots els càrrecs: “Tingueu fe, tingueu confiança, com els vells com jo la tenim, amb la il·lusió més gran que, encara que les dificultats i els camins siguin llargs, això que avui heu començat a planejar vencerà, triomfarà, per molts que siguin els obstacles i les lluites que haureu de vèncer”, va dir. Durant l’hora que va durar l’assemblea es van presentar diferents documents, entre els quals el Manifest per a una universitat democràtica, signat per estudiants i catedràtics. Era força crític amb l’endarreriment universitari espanyol per culpa del massiu exili de professors i intel·lectuals el 1939 i pels “models culturals arcaics” imposats pel franquisme.

El document assegurava que el règim només volia una fàbrica d’especialistes al servei de la societat tecnocràtica i reivindicava el pluralisme lingüístic i l’obertura a totes les classes socials. Quan l’assemblea estava a punt d’acabar, va aparèixer la policia. Hi ha versions contradictòries sobre com van esbrinar el lloc. El pare Botam creu que van seguir el professor Agustín García Calvo, que el franquisme també havia fet fora de la Complutense de Madrid, des de l’aeroport de Barcelona. Boix està convençut que van seguir el Mercedes blanc que conduïa Tàpies.

Agents de la CIA

Hi ha una tercera possibilitat. Quan va acabar el setge, els frares van trobar una pistola amagada i Boix sospita que un dels estrangers convidats treballava per a la CIA. Sigui com sigui, els que s’havien reunit allà van decidir no sortir amb les condicions que els imposava el comissari Vicente Juan Creix. Els estudiants i intel·lectuals volien abandonar el convent amb dignitat i no volien entregar la documentació. Oferien sortir pacíficament i entregar una llista amb els noms de tots.

Durant el setge, les dones van assumir pràcticament la responsabilitat a les cuines. Capmany ho va criticar: “Entre els estudiants hi havia nois i noies. En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina, i els nois en assemblea decisòria sobre el futur de la comunitat. Vaig pensar que el Sindicat Democràtic que els estudiants projectaven era una esperança per al futur, però que hi havia molta, molta feina per fer en aquest futur”. L’escriptora, però, també va participar de l’entusiasme d’aquells dies: “He de confessar que la joventut estudiant em va produir no sols un gran entusiasme, sinó una certa reconciliació amb el món universitari. El sentit de la responsabilitat, la capacitat d’adaptar-se a aquella circumstància, unes quantes idees molt clares sobre el futur que exigien... Allò era realment esperançador”.

El tancament va durar tres dies. La periodista i sociòloga Clara Fons, autora de La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat (Mediterrània), ha entrevistat els frares caputxins que van viure el tancament: “Una de les coses que més m’ha sorprès és el seu sentit de l’humor. Sovint es mofaven de la policia quan sortien amb informació i documents amagats a la caputxa”, explica. Amb la Caputxinada, els frares van conèixer més directament el món real, i els universitaris i intel·lectuals la comunitat religiosa. “Un autèntic xoc, com alguns d’ells han confessat”, explica al pròleg del llibre el pare Botam.

En el moment d’entrar la policia, com explica Fons, hi havia un paper que anunciava el menú: “Sopa (a la dumond ), llenties (vídues). Ni pa ni vi ni postres”. Hi havia també dos documents a mig fer: un butlletí interior i una carta a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. A la cuina hi havia cassoles de llenties: “La policia va irrompre abans que es poguessin asseure a menjar, i els frares van menjar llenties durant molts dies”, explica la periodista i sociòloga.

Els intel·lectuals, a comissaria

Un cop lliurats els carnets d’estudiant, els universitaris van marxar a casa. Hi va haver manifestacions per tota la ciutat. Els intel·lectuals van passar tres dies a la comissaria. Quan van sortir de la presó, Tàpies va escriure: “Però no hi ha dubte que a nosaltres l’entusiasme, l’optimisme, el sentiment d’haver fet una cosa positiva per al país... ens van fer oblidar ràpidament totes les humiliacions i les pors d’aquells dies detinguts”. Joan Oliver no va perdre l’humor ni durant el tancament ni a la presó. Va fer saber que quan sortís diria a l’inspector Vicente Juan Creix: “Creix però no et multipliquis”.

Dos mesos després, el 12 de maig, divuit professors que havien participat a la Caputxinada van ser suspesos de feina i sou. Al juny la policia va detenir la junta de delegats, sota l’acusació de ser els instigadors dels incidents que hi havia hagut després de la Caputxinada. Els estudiants implicats no van poder fer la mili a les milícies universitàries. A la majoria els van enviar a l’Àfrica. Boix va ser torturat i el clergat va protestar: l’11 de maig 130 capellans, amb sotana, es van concentrar davant la comissaria de policia de la Via Laietana i van ser colpejats i detinguts, com recull el documental de Llúcia Oliva Santuaris de l’antifranquisme.

El convent va ser atacat per grups d’extrema dreta dies després, i Botam els va plantar cara amb un contenciós administratiu contra el governador civil per l’entrada de la policia al convent. Però ningú va poder aturar el que havien aconseguit aquells estudiants. Hi va haver una àmplia solidaritat popular, com feia anys que no es produïa, i va néixer el primer organisme unitari que representava tota la Catalunya en lluita contra el franquisme, la Taula Rodona. Per primer cop des del 1939 van seure plegats des de democratacristians fins a comunistes, passant per representants del moviment obrer i grups cristians. Més endavant vindrien la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques i l’Assemblea de Catalunya. També es va crear el Secretariat d’Apostolat Laïcal, la primera reunió d’abats i provincials de Catalunya.

Es va fer un pas a favor del català. En els estatus del SDEUB s’hi deia que el català i l’espanyol eren idiomes oficials amb igualtat de drets. “Teníem mentalitat d’èxit, havíem aconseguit una universitat absolutament polititzada que exigia democràcia”, destaca Mas-Colell. “Aquells tres dies de març foren una illa de felicitat, de llibertat i de democràcia”, va escriure Montserrat Roig. Per a l’escriptora, va ser “l’inici d’un llarg i esgotador desvetllament”. “La Caputxinada fou la primera manifestació d’una societat ferida que començava a perdre la por”, va escriure Roig.