Un canvi per arraconar els partits petits als ajuntaments

BarcelonaSalamanca és l’única capital de província que tindria garantida el PP amb els resultats electorals de les eleccions europees si s’aprovés la reforma per a l’elecció d’alcaldes amb més del 40% dels vots. Els populars van guanyar el 25-M en aquesta ciutat de Castella i Lleó amb un 41,7% dels suports. A la resta de ciutats, la força que es va imposar ho va fer amb un marge menor. La fragmentació del mapa electoral ha provocat, entre altres efectes, que les victòries inapel·lables ja siguin part del passat, tret de comptades ocasions o en municipis petits. La caiguda del bipartidisme els priva de les velles hegemonies. I si el PP i el PSOE no van assolir conjuntament ni la meitat dels vots el 25-M, ¿no és estrany pensar que de manera generalitzada alguna d’aquestes dues forces obtingui per si sola més del 40% dels suports?

A banda de Salamanca, de fet, el PP només s’acosta a aquest percentatge a Badajoz (39,1%), Ciudad Real (38,4%) i Àvila (38,3%). A la resta de capitals, el llindar queda massa amunt i, per tant, la reforma beneficiaria de manera força limitada els alcaldables populars. ¿Val la pena un canvi d’aquestes característiques per tan pocs ajuntaments importants? A més, en el cas que es fes segona volta allà on ningú arribés al 40%, el PP tampoc tindria res garantit, ja que els partits minoritaris són normalment progressistes i els seus votants podrien fer costat al candidat del PSOE si l’alternativa fos un de popular. Què hi guanya llavors el PP amb aquesta fórmula?

Bàsicament, blindar el bipartidisme i, per tant, l’ statu quo. Tant si guanyés el cap de llista popular com el socialista en segona volta, el nou alcalde no hauria de pactar amb forces minoritàries i, per tant, la capacitat d’influència d’aquestes formacions minvaria. Ja no podrien imposar pactes de govern dolorosos per al PSOE -que ara necessitaria més que mai el suport de l’esquerra alternativa emergent per investir alcaldes- i passarien a la història enteses basades en alcaldies rotatòries o fins i tot en mans d’una formació que quedés lluny de guanyar -com passa a Burjassot, on el PP supera el 40% del vot i Compromís ha pogut tenir l’alcaldia tres anys amb un pacte amb el PSPV tot i tenir només 2 dels 21 regidors del consistori-. Així mateix, part de l’electorat de l’esquerra alternativa es podria abstenir en una segona volta i facilitar la victòria del candidat del PP. O, si fos Podem qui competís amb els populars als municipis on fos la segona llista més votada, part del votant socialista moderat podria quedar-se a casa i beneficiar de nou els conservadors.

Resultat diferent a Catalunya

Tanmateix, els càlculs no són vàlids per a Catalunya, on cada cop més el bipartidisme és entre CiU i ERC. Per començar, extrapolant-hi el 25-M, els republicans tindrien garantida l’alcaldia de quatre capitals de comarca: Montblanc (42,2%), Falset (41,5%), Solsona (40,5%) i Banyoles (40,3%). I estarien a prop d’assolir-ne tres més -la Bisbal d’Empordà, Berga i les Borges Blanques-, mentre que CiU també va quedar a prop del 40% dels vots en dues capitals de comarca -Tremp i Vic-. Ara bé, el PP té un poder local ben escàs i que difícilment reeditarà a Catalunya, i ja deu comptar que, faci el que faci, la situació no canviarà gaire.

A Euskal Herria, de fet, la situació és similar, i el PNB i Bildu es reparteixen bona part del territori -excepte a la Diputació d’Àlaba-, com ja han alertat dirigents del PP basc.

L’alternativa: un PP hegemònic

Ara bé, la situació encara seria més accentuada si els populars optessin per una reforma més radical del sistema i imposessin l’elecció directa de l’alcalde de la llista més votada, independentment del percentatge de vot assolit. És una opció que fa pànic al PSOE, ja que bona part de les seves opcions d’alcaldies importants depenen de pactes, ja que l’esquerra es presenta més dividida que la dreta, que té el PP com a gran referent -tot i l’existència d’UPyD-. I això ara serà encara més accentuat arran de la irrupció de Podem.

De fet, si el candidat de la llista més votada fos designat alcalde automàticament, els resultats del 25-M atorgarien al PP el control de fins a 41 de les 50 capitals de província. El PSOE, per contra, s’hauria de conformar amb tres: Huelva, Màlaga i Sevilla. I és que, paradoxalment, els socialistes van guanyar en menys capitals que ERC, que es va imposar a les quatre catalanes. PNB i Bildu assolirien una capital cadascú. Seria, per tant, una reforma que faria el PP quasi hegemònic tot i perdre vots.