El camp d’Idomeni: final de trajecte

Enviada especial a GrèciaL’Adil, un home cepat de 43 anys, era coronel de l’exèrcit sirià. En començar la revolta contra el règim de Baixar al-Assad va desertar “perquè l’exèrcit matava el poble, era molt injust i no volia veure morir ningú més” davant seu, i va dedicar-se a la granja familiar. Està assegut amb altres familiars en un cobert que han muntat enmig de les vies del tren d’Idomeni, la ciutat del límit entre Grècia i Macedònia on uns 12.000 refugiats estan atrapats d’ençà que el 8 de març es van tancar les fronteres a la ruta dels Balcans.

Fa dos mesos va haver de marxar de la seva ciutat, Deir al-Zor. Li havien matat dos fills a la guerra i casa seva havia desaparegut en un bombardeig. “Ens atacava l’exèrcit, Hezbol·lah, l’Estat Islàmic, l’Iran, l’aviació russa… No hi havia cap lloc segur”, explica mentre fa servir una llauna gran de formatge feta per escalfar aigua en unes brases. Van decidir emprendre el camí de l’exili amb tota la família, un grup de 60 persones, on hi ha més criatures que adults: entre tots van haver de pagar més de 100.000 dòlars per fugir de la guerra. Els seus fills grans van obrir el camí, i van viatjar sols a Alemanya fa cinc mesos. Allà hi tenen també germans i néts: però ells han arribat tard i s’han trobat la frontera tancada. Diu que el que més li agradaria del món és que s’acabés la guerra a Síria, però està convençut que mentre Al-Assad continuï al poder no hi haurà pau. “Si marxa, tornarem de seguida a casa nostra”, assegura. Un dels petits que corren per la tenda fa el senyal de victòria quan sent la consigna de les protestes que es van encomanar dels carrers de Tunísia a Síria el 2011: “ Ash-sha’b yurīd isqāt an-nizām ”[“El poble vol la caiguda del règim”].

Milers de famílies malviuen en tendes instal·lades a les vies del tren, a un pas de la frontera amb Macedònia. N’hi ha que fa dos mesos que hi van arribar, i encara hi són, amb l’esperança que els deixin continuar el camí. La Hana i el Mohamed han tingut sort i després de passar 40 dies en una tenda s’han pogut ficar, amb els seus fills de 4 i 6 anys, en el vagó d’un tren-llit abandonat. Van fugir de Douma, a la perifèria de Damasc, del setge de les tropes del règim. Viuen en un compartiment d’uns tres metres d’ample per dos de fons, amb lliteres. “Aquí no hi fa tant de fred, hi ha menys soroll i els nens estan més segurs que a les tendes”, diu la mare. Al compartiment del costat hi trobem tres dones: la Jasmine, la Baija i la seva mare, d’Alep, que van fugir de l’avenç de l’EI i volen arribar a Dinamarca, on hi ha el seu oncle. El pare, que tenia una fàbrica de perfums, va morir en un bombardeig, i un dels seus germans ha desaparegut. “El viatge per a les dones és molt més perillós: a Turquia, quan esperàvem per pujar a la barca cap a Grècia, la policia ens va detenir”, expliquen.

Fuig la classe mitjana

Enmig de la via, una dona escalfa aigua per rentar una criatura amb una palangana. Els 400 voluntaris que treballen al camp (molt més visibles que les ONG) i els refugiats s’esforcen per tenir-ho tot net. Però ja s’han començat a donar casos de sarna i costa mantenir els polls a ratlla. La majoria de gent del camp no havia viscut mai una situació com aquesta: fugen dels combats, no de la misèria. Són mestres, mecànics, estudiants universitaris, camperols, veterinaris, sastres, barbers… La classe mitjana és la que té possibilitats de fugir; són els pobres els que queden atrapats a la guerra.

La comunicació és vital per mantenir el contacte amb els familiars dispersos per l’èxode, per saber què els està passant als que van més endavant en el camí i per mantenir el contacte amb els que s’han quedat enrere. Davant les carpes instal·lades per Metges Sense Fronteres (MSF) una ONG ha muntat xarxes de wifi: desenes de persones s’hi reuneixen amb la mirada fixa als seus mòbils. Un home que no parla anglès ens ve a buscar: porta una llibreta i l’obre per una pàgina. Ens ensenya un dibuix d’una pastera amb cinc persones a l’aigua.

Cau la nit i davant de cada tenda s’encén una foguera. Avis, joves i criatures al voltant del foc. Se sent una popular tonada kurda: “Ei, destí, per què m’has deixat sol sense els meus amics? Tinc 14 anys però sembla que sigui un vell. Ei, destí, pateixo de tants problemes i de tanta amargor”. És el Kawa, un jove del barri kurd d’Alep, que comparteix la tenda amb els pares i dos germans.

Al migdia centenars de persones fan cua esperant el dinar. La bassa on desaigüen els lavabos i les dutxes desprèn una pudor que fa tirar enrere. Comença a caure la pluja. Dones i criatures molles de cap a peus per obtenir un plat de menjar. A pocs metres, la frontera macedònia. És inevitable recordar les imatges dels temps més foscos d’Europa.