Dossier04/08/2018

Bacteris contra l’excés de plàstic

S’està estudiant utilitzar substàncies segregades per bacteris o modificar genèticament microbis

Toni Pou
i Toni Pou

BarcelonaEl 2016 es va descobrir una nova espècie de bacteri que té una habilitat molt especial: és capaç de degradar el plàstic conegut com a tereftalat de polietilè (PET), que s’utilitza en la producció d’envasos i fibres tèxtils. Batejat amb el nom d’ Ideonella sakaiensis, aquest microorganisme utilitza el carboni del plàstic per fabricar la matèria orgànica que necessita per alimentar-se i reproduir-se.

Com és natural, el primer que van pensar els científics que el van descobrir va ser si es podria utilitzar per reduir la quantitat ingent de residus plàstics que produeix la humanitat. De seguida, però, van topar amb una limitació important: el procés de degradació és molt lent.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat això, el mecanisme que utilitza el bacteri pot servir d’inspiració per lluitar contra aquest problema global. Perquè resulta que aquest microbi segrega un enzim que talla les llargues molècules de què està constituït el plàstic en molècules més petites. Així les pot absorbir i alimentar-se’n.

Si es pogués aïllar i millorar aquesta substància, es podria fer servir per degradar residus de plàstic en molècules menudes, a partir de les quals es podrien fabricar nous plàstics. “Actualment aquesta tecnologia es troba en fase d’estudi al laboratori i, de moment, els resultats preliminars són positius: s’ha aconseguit una millora important en l’eficiència de l’enzim”, explica Josefina Martínez, investigadora de microbiologia de la Universitat de Barcelona.

Cargando
No hay anuncios

La carta de la biologia sintètica

El projecte europeu batejat amb l’acrònim de Madonna, en què participen investigadors catalans i que tot just acaba d’engegar, afrontarà el problema d’una altra manera: crearà bacteris modificats genèticament que puguin degradar el plàstic i altres residus industrials de manera més eficient.

Cargando
No hay anuncios

Siguin naturals o sintètics, els bacteris que se n’encarreguin, la degradació total del plàstic a partir de processos biològics com aquest obre un dilema. Per començar, si té lloc en un ambient obert i es fa de manera parcial, es poden produir microplàstics que s’acumulin als oceans. D’altra banda, en cas d’implementar-se a gran escala, el procés de degradació alliberaria diòxid de carboni, cosa que contribuiria a augmentar la concentració d’aquest gas a l’atmosfera.

Per aquestes raons, hi ha científics que es pregunten si no seria millor investigar microorganismes que, en lloc de digerir el plàstic, el mineralitzin per convertir-lo en una mena de roca que es podria emmagatzemar en una forma totalment estable. Aquest procés, a més, captaria diòxid de carboni de l’atmosfera, de manera que podria contribuir a reduir la concentració d’aquest gas.

Cargando
No hay anuncios

Alliberar organismes artificials

Una altra qüestió que sorgeix quan s’estudien aquests plantejaments és si l’alliberament de microorganismes artificials a la natura pot tenir algun efecte negatiu. Segons l’investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva Ricard Solé, “aquest debat és poc científic”. “Les moratòries han limitat la recerca i, per tant, també el coneixement sobre l’eventual evolució d’aquests organismes a la natura”, explica Solé.

Cargando
No hay anuncios

De tota manera, el que se sap avui indica que els bacteris sintètics tindrien dues fonts de limitacions importants per evolucionar i provocar impactes incontrolats en el medi ambient. “La primera -indica Solé- és que les tècniques d’enginyeria genètica poden limitar molt la capacitat d’acció dels bacteris”. “L’altra -continua- és que la natura imposa barreres molt importants a l’evolució d’aquests organismes”. Per tant, segons el coneixement actual, “es pot afirmar que aquests bacteris no provocarien problemes”, conclou l’investigador.

En qualsevol cas, independentment dels camins que explori la recerca, el tractament dels residus plàstics amb microorganismes és encara lluny de ser una realitat. El que és una realitat és que, tot i que el sentit comú aconselli reduir la producció i utilització de plàstics, les tendències industrials i les pautes de consum van en sentit contrari. Per tant, aquestes línies de recerca seran més necessàries que mai.