Arribar a veure-ho abans d'aclucar els ulls
BARCELONAEl vespre del 3 de març del 2010 el doctor Moisès Broggi va rebre, a la caseta que té al Putxet, els seus amics Heribert Barrera i Oriol Domènec per parlar sobre la unitat d'acció de l'independentisme. En un moment de la trobada, l'expresident del Parlament va assegurar que el sobiranisme avançava tan de pressa que, amb tota seguretat, tots els presents veurien l'estat català amb els propis ulls. Amb el seu filet de veu, Broggi va deixar anar un lacònic "Jo no crec que hi arribi a temps".
El veterà doctor ja tenia 101 anys i tothom va afanyar-se a negar aquesta possibilitat, però pocs pensaven que qui segur que no ho veuria seria el mateix Barrera, que va morir quasi un any i mig després. De fet, però, la frase del doctor Broggi té molta vigència entre els sobiranistes d'edat més avançada, molts dels quals eren ahir a la manifestació acompanyats dels seus néts. Per a aquestes persones, el "tenim pressa" encunyat precisament pel president Barrera s'està convertint en un "tenim molta pressa".
Caliu patriòtic a l'exili
Amèlia Trueta, filla del doctor Josep Trueta, espera veure la independència de Catalunya. "Sóc molt optimista i espero viure fins a veure-ho, i després ja podré aclucar els ulls", afirma abans de recordar que va néixer el 1924. La seva trajectòria vital ha estat allunyada de la primera línia i sempre ha viscut sota l'ombra colossal de seu pare. Com el doctor Trueta, sempre ha pensat que Catalunya mereix ser un estat: "Espanya sempre ens ha tractat com enemics, de manera que no hi altre remei que la independència". I afegeix que "la política del peix al cove no condueix enlloc".
Per això, creu que l'independentisme ve fomentat per la política hostil de Madrid. "Quan vivíem exiliats a Oxford, molt sovint li preguntaven al pare si era independentista i ell sempre responia que no li calia ser-ne perquè ja vivia separat d'Espanya perquè havia hagut d'exiliar-se'n", explica. Segons ella, la flama del sobiranisme català l'ha mantinguda sobretot la seva generació i la que està formada pels joves que avui tenen, com a màxim, 40 anys, entre els quals hi ha els seus néts. A parer seu, "la generació del mig va rebre tant, no va poder badar boca i li van explicar tan poques coses que només uns quants van gosar fer-se independentistes".
A diferència d'altres patriotes dels anys posterior a la guerra, la família Trueta mai va tenir la sensació de defensar una ideologia minoritària o marginal. El fet de viure a l'exili, paradoxalment, va evitar aquesta sensació d'aïllament. Sovint s'aplegaven amb altres catalanistes exiliats a Anglaterra, entre els quals Josep Maria Batista i Roca, per dinar i parlar del país. "Em penso que teníem més caliu nacionalista nosaltres vivint a Anglaterra que no pas els nacionalistes que s'havien quedat al país", recorda.
Resistència interior al règim
Precisament un dels que es van quedar i van mantenir viu el separatisme a l'interior de Catalunya va ser Robert Surroca. Militant del Front Nacional de Catalunya (FNC), als foscos anys 50 va participar activament en la resistència contra el règim i en el control dels passos clandestins cap a França. Nascut el 1934, Surroca ha vinculat la pròpia existència a la causa nacional, fins al punt que va ajudar a organitzar el primer acte públic catalanista durant la Diada del 1964. Aquesta politització el porta a tenir un discurs prudent. "El camí fins a la independència serà llarg i dur; qui es pensi que ho tenim a l'abast i que serà un camí fàcil s'equivoca", avisa. En aquest sentit, Surroca avisa que l'Estat no es quedarà de braços plegats davant un procés sobiranista seriós i avisa que "jugaran molt brut", raó per la qual insisteix que caldrà "esforç, lluita i sacrifici".
"Un factor que ha canviat i que ens pot ajudar és que ara som dins la UE, de manera que no hi haurà cap resposta militar per part d'Espanya i els nostres líders polítics saben que el sacrifici de la pròpia vida per aconseguir la llibertat ja no és un escenari hipotètic", vaticina. En tot cas, Surroca té confiança que veurà l'estat català. "A la vida he tingut tres grans alegries: els meus fills, els meus néts i els meus llibres, i ara només em falta la quarta alegria, que serà la independència", diu. Una de les claus passa pel fet que "el jovent català s'ha apuntat al sobiranisme i això garanteix l'èxit del procés".
Qui comparteix aquesta fe en el jovent és Jordi Carbonell, nascut el 1924, que ha dedicat tota la seva vida a la llibertat de Catalunya, en la clandestinitat, a Nacionalistes d'Esquerra (EN) i a ERC, una formació de la qual va ser president. Va arribar a l'independentisme de ben jove, quan va concloure que "Espanya no acceptaria mai una solució satisfactòria per a Catalunya, de manera que qualsevol recerca d'una entesa cordial dins del mateix Estat era i és lluitar contra la realitat". En aquest sentit, recorda: "Quan era jovenet i deia que volia una República catalana tothom em responia que no m'emboliqués perquè prendria mal". I afegeix entre rialles: "Ara tots els que em deien això callen com un mort".
Des del seu punt de vista i després de passar moltes hores als calabossos de la policia franquista i de ser depurat el 1972 de la UAB pel seu activisme, ara és una "alegria immensa" veure que el sobiranisme ha ocupat la centralitat del debat polític del país. "Ara comença a ser una veritat acceptada per una majoria de la població", explica. Com a exemple d'aquest creixement del sobiranisme posa les declaracions recents de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i afegeix que "és molt gruixut que una persona com ell, que s'ha passat la vida buscant l'encaix de Catalunya dins d'Espanya, digui el que diu últimament".
A la pregunta de si confia veure un estat català respon: "Em faria molta il·lusió, sobretot perquè els independentistes que tota la vida hi hem treballat ens hem sentit, molts anys, ubicats en una posició política i social quasi marginal", confessa. I afegeix que té esperances perquè "de vegades aquests processos polítics tenen un desllorigador inesperat que els accelera de cop".
El matrimoni format per Àngels Avellaneda i Daniel Vicente reflecteix el cas de milers de llars del país: ella prové d'una família catalanista i ell és fill de la immigració aragonesa castellanoparlant. "El catalanisme el vivíem de portes endins durant la dictadura i vèiem la independència com una utopia", afirma ella. Amb el temps, però, "la catalanofòbia, els atacs al català i la injustícia fiscal" van fer que el Daniel també acabés abraçant el sobiranisme.
Els seus néts Marc, Albert i Eduard viuen a Itàlia, però això no ha impedit que hagin vingut a Barcelona per participar també en la manifestació. "Parlen català, són del Barça i no s'han perdut mai un Sant Jordi", diuen els avis, orgullosos.
Mai van imaginar que, després de tants anys de democràcia, el fervor patriòtic independentista es despertaria amb tanta força i faria pujar al tren sobiranista tanta gent que fins ara es conformava amb l'autonomia. Tot i creure que "el compte enrere ha començat", temen que "la negligència i els interessos polítics dificultin el procés".
Laureà Coll, malgrat ser optimista, creu que no veurà la independència. "Només ens queda desitjar que els nostres néts puguin gaudir-la i viure la seva identitat amb normalitat", diu. Amb ells, juntament amb la seva dona, Cristina Rin, va anar a la manifestació d'ahir, però afegeix: "Ens sap greu que a hores d'ara ells hagin de continuar demanant el que nosaltres demanàvem fa trenta anys".
En aquest sentit, ja van participar en la manifestació de Sant Boi per la Diada del 1976, estant la Cristina embarassada. "Allà vam demanar llibertat, amnistia i l'Estatut d'autonomia, que ens semblaven utopies", expliquen, i no haurien dit llavors que l'independentisme pogués créixer tant.
