Armand Puig: «Tenim un missatge 'heavy' dirigit a un món 'light'»

Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, ofereix arguments per comprendre els biortimes de l'Església mig segle després del Concili Vaticà II.

Què va canviar a l'Església amb el Concili Vaticà II?

Hi ha tres canvis importants. El primer és la posició de l'Església davant del món, l' aggiornamento , que significa posar-se al dia. Això no vol dir que l'Església preconciliar fos insensible, però hi havia una mentalitat de conservar el baluard, en paraules del cardenal Ottaviani. El segon canvi és que l'estructuració de l'Església al voltant de la paraula de Déu deixa de ser una assignatura pendent. I el tercer és la litúrgia. Canviar del llatí al català s'explica en aquest sentit. Podríem dir que Déu passa a ser poliglot.

Però el Concili es va interpretar en clau de progrés?

Alguns pensaran que l'aplicació del Concili no ha estat bona i que s'ha perdut una oportunitat. D'altres pensaran que va ser excessiu, perquè hi ha cristians que han perdut la fe. El Concili Vaticà II és un gran concili, que té un recorregut. Sempre que l'Església fa un gran cop de timó, ho fa en un moment en el qual el transatlàntic pot girar tranquil. El més important no són les qüestions relacionades amb el funcionament intern de l'Església, com la discussió sobre el celibat, sinó aquelles qüestions que ens poden situar com a ànima del món, com a consciència moral de la societat. Totes les posicions de facció no són conciliars.

Mig segle després, ¿ha entrat aire fresc a l'Església?

El post-Concili ha estat difícil. S'ha produït una onada forta de secularisme, una civilització agafada a la matèria i despectiva de cara a l'esperit. Això és un torpede a la línia de flotació de l'Església. També s'ha detectat una crisi d'identitat en els preveres. Com que el món canvia, ser capellà es torna una cosa difícil. I el tercer factor és el desencís, resultat de la poca consistència interior. El desencís és una resposta no evangèlica. Comparteixo les dificultats actuals, però no crec en la crisi de l'Església.

¿L'Església catalana és prou progressista i autònoma?

Hi ha llums i obres. On patim més és en la nostra de capacitat de comunicar l'Evangeli. L'Església catalana no té una mala consideració pública, perquè és una Església de poble. Ningú tira pedres contra Montserrat, per exemple. Un altre punt feble és la dificultat de fer un discurs que arribi a les generacions joves. Nosaltres tenim un missatge heavy que es dirigeix a un món light . És difícil transmetre esperança a una gent que té una vida plena d'incògnites. Sovint no hi ha les bases per poder tirar la llavor. Tenim dificultats per parlar de l'espiritualitat cristiana, en canvi no en tenim amb la dimensió social i de caritat de l'Evangeli. Per aquest treball contra la crisi ens donen medalles. D'altra banda, que l'Església catalana tingui veu pròpia és bo. L'últim document dels bisbes sobre el moment polític evidencia que hi ha una veu distinta, feta des del diàleg i el seny, que no es desentén de la societat catalana. És un document molt encertat.