Aprendre a viure l’any 1 després de Lionel Messi

BarcelonaMalgrat que uns operaris es van afanyar a treure la seva cara de la publicitat que hi ha a la façana del Camp Nou un cop es va confirmar que marxava del Barça, la imatge de Lionel Messi continua sent omnipresent: a les fotografies celebrant títols dels passadissos interiors del Camp Nou, als tatuatges dels més fanàtics i als noms de centenars de catalans. El 2003, quan un jove Messi amb una samarreta que semblava que li venia gran va debutar amb el Barça, tot just 10 nadons van ser batejats amb el nom de Leo. El 2019 Leo va ser el tercer nom més utilitzat: per batejar més de 500 criatures.

“Que aquell nen era bo ho sabíem tots, però que acabaria així, doncs no, no ho podíem saber. Aquest nano ha canviat la història del país, en part. Ens ha fet somiar a tots”, diu Josep Maria Minguella, que era present el dia que es va signar aquell primer document que lligava el futur de Messi al Barça, en un tovalló, en una taula de plàstic del Club de Tenis Pompeia l’any 2000. 21 anys després del famós tovalló, Messi va acabar plorant amb un mocador a la sala de premsa, convertit en una icona global i pare de tres “catalanoargentins”. Aquells nens que cantaven En Joan Petit quan balla ara hauran de fer un intensiu de francès després de veure com el seu pare, que els havia promès que continuarien vivint a Barcelona al desembre, ha fet les maletes perquè el Barça, arruïnat, no l’ha pogut retenir.

El final d’una època

Un final trist per a una història que, per moments, ha sigut de les més boniques del futbol modern. “El nen que tenia problemes de creixement. El nen de família modesta que sempre era el més petit, amb les mànigues que li anaven grans. Que aprenia a escapar-se dels altres amb murrieria per no prendre mal. El més menut, transformat en el més gran”, deia Jorge Valdano, que s’havia il·lusionat pensant que “la història del Barça amb Messi seria perfecta, amb el sol sortint i marxant al Camp Nou”. Però no, aquest mercat cada cop més agressiu també ha pogut amb una història que, malgrat els contractes milionaris de l’argentí, era bonica. “Amb el fitxatge de Messi pel PSG el món que coneixíem explota. Si algú expressa la bellesa del joc és Messi. I que un símbol com ell quedi en mans d’un club que té molt d’artificial com el PSG, diu molt. Un club que es diu PSG com es podria dir Coca-cola”, defensa el periodista argentí Ezequiel Fernández Moores. Sí, malgrat que el Barça no ha sigut mai un club petit i ha acabat castigat pels pecats altius d’una junta directiva que gastava diners pensant que la butxaca no tenia fons, no és com el PSG, un club fundat ja en un estudi als anys 70, propietat sempre de grans grups empresarials, l’últim dels quals vinculat a la casa reial de Qatar. Aquella gent que creu que amb diners ho pot comprar tot. ¿Qui els porta la contrària, ara que han aconseguit quedar-se amb el cromo més desitjat?

Si els argentins debaten sobre el destí del seu futbolista més privilegiat, a Barcelona queda un gran buit. “Sempre que marxa un gran jugador es nota certa tristor. Cada cop que enyores una broma seva, que veus una foto seva. Va passar amb en Puyi, amb en Xavi, amb l’Andrés... Imagina’t ara!”, diu Francesc Satorra, el fidel treballador del club que ha vist passar els millors jugadors de la història del futbol a primera fila del Camp Nou. “Ara costa molt, però cal mirar endavant. Messi potser ha sigut el millor jugador de tots els temps, però el Barça és més important. La vida continua. I si alguna cosa bona tenim al Barça, és La Masia. Mirar avall i veure nous joves que busquen oportunitats. És normal veure-ho tot fosc ara, però sense Messi alguns jugadors podran fer un pas endavant, perquè era normal que durant aquests anys li donessin la pilota a ell”, raona Albert Ferrer, membre del Dream Team campió de la Champions el 1992. A nivell esportiu, perdre el màxim golejador de la història del club és un cop fort. En l’aspecte emotiu, també. 24 hores després de veure les llàgrimes rodolar galtes avall de Messi, a la botiga oficial del club al Camp Nou desenes de persones encara compraven la samarreta amb el 10 a l’esquena, per tenir el record. Una ironia del destí, ja que la samarreta d’aquesta temporada Messi no l’ha arribat a portar. El mateix dia, la marca nord-americana Nike ja es fregava les mans al batre el rècord de vendes de samarretes en un sol dia, la de l’argentí amb el PSG. Un negoci rodó, ja que el 100% de les samarretes venudes acaba a les butxaques de Nike, que paga un contracte anual als francesos.

La marca Barça perd valor al mercat. A les oficines del club de Hong Kong i Nova York ja no podran fer servir com a reclam la cara de l’argentí per tancar contractes. Caldrà veure quants aficionats decideixen venir a Barcelona des de l’altra punta del món només per veure el Barça en acció un cop la pandèmia sigui derrotada, ja que amb Messi s’havien superat tots els registres de peticions d’entrades. Un dels secrets d’aquest menut argentí amb cara de despistat era aquest. Amb la fredor de les dades a la mà, ningú podia dubtar d’ell, ja que ningú ha marcat tants gols o venut tantes samarretes en la història del Barça. Però quan entrem en el terreny emocional, Messi segueix sent fascinant, difícil d’explicar.

Segons Valdano, la màgia de Messi era que podia fer “cada dia” el que Maradona feia de tant en tant. Un altre argentí, Javier Mascherano, admetia: “M’agradaria ser Messi cinc minuts per saber què se sent”. Hi ha cert misteri en Messi, ja que sembla massa normal fora del terreny de joc. Ni és excèntric ni crida l’atenció. Una persona tan introvertida que, després de 20 anys a Barcelona, encara semblava un noi de Rosario que visitava la ciutat només un cop per setmana per jugar al Camp Nou. Fins que descobreixes que celebra la Mona i fa cagar el tió, esclar. “Amb Mesi a vegades sembla que tot gira al voltant de la pilota, perquè els negocis els porta el pare”, diu Fernández Moores. I amb això, amb una pilota, ja n’ha tingut prou per ordenar les nostres vides.

“Tothom recorda on era quan va marcar-li tres gols al Madrid o va fer aquell gol maradonesc al Getafe una nit de Copa que feia mandra anar al Camp Nou a les deu del vespre”, diu Minguella. Obliga a posicionar-se a aquells que intenten sentir-se moralment superiors menystenint el futbol, tot i que molts, d’amagat, han cridat un gol de Messi. Mortifica els aficionats de l’Espanyol i el Madrid, que respiren al veure’l marxar a França a punt per castigar els seguidors de l’Olympique de Marsella o el Lilla. “Ens explica a nosaltres mateixos”, escrivia Jordi Puntí, que va dedicar tot un llibre a un noi que durant 18 anys ha sigut una presència constant en les nostres vides. Han canviat governs, s’han fet vies catalanes i referèndums, han nascut fenòmens culturals i s’han acomiadat persones en què tants catalans pensaven quan Messi marcava un gol, imaginant com els hauria agradat poder celebrar-lo. Messi, com Kubala i Cruyff, servirà per explicar una època. Tot relat sobre la Catalunya d’inicis del segle XXI sense l’argentí serà incomplet.

Ara comença una nova època. Una travessa pel desert del Barça en què tard o d’hora debutarà al Camp Nou un jovenet nascut al segle XXI i batejat amb el nom de Leo.