Antón Costas: “Podem caure en la mediocritat empresarial”

BarcelonaAntón Costas rep l’ARA a la seu del Cercle d’Economia, que va presidir fins l’any passat; ell va ser qui va fer dir a l’entitat que estava a favor d’un referèndum “pactat”. Ens parla d’un octubre econòmic “històric” i es mostra molt preocupat per la fuga de seus socials d’empreses: “Ho hem de revertir com sigui”. Al final de l’entrevista, dona carta blanca al periodista per interpretar l’entrevista tant com calgui: “Fabián Estapé em va ensenyar a confiar en els periodistes”.

¿En què afecta, normalment, la política en l’economia?

No és decisiva, però és molt influent en l’evolució de l’economia d’un país. I la història dona una lliçó de manera recurrent: la mala gestió política d’una crisi econòmica porta sempre a una crisi de la democràcia.

Això ha passat a Catalunya?

Crec que sí. Des del 2010 la política catalana ha estat sotmesa a una forta tensió, a una divisió important. Però no havíem vist efectes significatius sobre l’economia. No obstant, amb el 6 i 7 de setembre i l’1 d’octubre hi ha un fet nou, la DUI, que té un impacte econòmic extraordinari d’una intensitat i una amplitud que jo no havia anticipat. Quedarà com un cas d’estudi en la història financera i econòmica.

Per què?

Per la reacció dels estalviadors. Ara oblidem que la decisió de CaixaBank i el Sabadell no va ser una decisió autònoma, sinó una decisió induïda per la sortida de dipòsits i una pèrdua de tresoreria espectacular. La reacció ve dels estalviadors catalans, al marge de les seves preferències polítiques. A continuació hi ha un efecte ramat i hi ha un fenomen espectacular de sortida d’empreses. Crec que l’1-O va ser una boira que es va col·locar al davant dels directius de les empreses i dels estalviadors. I aquesta boira va transformar el risc anterior, que s’anava gestionant, en incertesa. Mentre el risc es gestiona i continues caminant per la carretera, la incertesa, la boira, té un efecte diferent: t’obliga a aturar-te o a triar un altre camí per seguir circulant.

En economia, quan les coses no van bé els actors miren de dir que sí que van bé. ¿Li ha cridat l’atenció que tants ministres reiteressin que Catalunya anava al desastre?

Hi ha una diferència entre els pronòstics sobre l’evolució econòmica del ministeri i els de la Comissió Europea, no tan dolents. Vull creure que el ministeri d’Economia no fa pronòstics no fundats en un bon coneixement de les dades, però això ho sabrem en un trimestre.

¿Va entendre que un decret llei facilités la sortida de seus?

No estic d’acord amb aquesta interpretació. Els bancs van decidir sortir després d’una gran sortida de dipòsits que era un risc per a la seva sostenibilitat. Si no ho haguessin fet, haurien entrat en situació límit. La resta d’empreses d’altres sectors no treuen la seu pel decret, sinó perquè tenen el 60% de la facturació a Espanya i quan veus que les comandes et cauen no pots mantenir-te aliè.

Hi ha algun sector més castigat?

Jo no hi entraria, en aquesta anàlisi, perquè estaríem fent el que vostè criticava del govern d’Espanya. L’esforç ha de ser donar seguretat jurídica a l’economia catalana i esforçar-nos, a partir d’aquest punt, a revertir qualsevol tipus d’efecte que pugui estar donant-se en consum, turisme, estalvi... Fer pronòstics ajudaria a cultivar el temor.

S’ha generat por des de la política?

No estem valorant encara que hi ha hagut una declaració unilateral d’independència d’una part d’un estat europeu. És un fet, per no posar tons dramàtics, singular, desconegut, d’importància real.

El president del comitè d’empresa de Seat va denunciar que la casa reial havia pressionat Seat.

Si no ho veig, no m’ho puc creure... No puc posar en dubte que en algun cas hi hagi hagut una trucada. Però no és possible explicar la retirada de dipòsits de les entitats financeres per trucades de la casa reial. No ens hem d’autoenganyar.

Per tant, creu que el govern central ha jugat net.

Això no ho dic.

Quin impacte té la sortida de seus?

He estat en l’alta direcció d’una empresa que va patir tres opes per part d’una empresa espanyola, d’una alemanya i d’una italiana [es refereix a Endesa]. I puc dir que l’efecte que pot tenir el canvi de titularitat geogràfica és extraordinari.

Però allò era un canvi de propietat.

Sí, però això afecta on està la intel·ligència estratègica de l’empresa. Les decisions d’inversió, proveïdors, assessorament, serveis financers o l’ascens de directius es produeixen per proximitat geogràfica.

Així, què hem perdut a l’octubre?

De PIB no hem perdut res. Hem perdut capacitat estratègica empresarial de futur amb el risc, gens banal, que podem caure en la mediocritat empresarial. Si no revertim la sortida de seus, hi ha el risc que es quedin aquí només les que es mouen en l’àmbit econòmic català. Hem d’intentar escampar la boira que dèiem, evitar que la sagnia continuï i revertir alguna de les situacions que s’han produït.

¿L’economia sempre està en contra dels canvis polítics radicals?

El que s’ha vist aquí no té equivalència enlloc. Però si em pregunta si sempre una decisió política radical així ha de tenir conseqüències econòmiques fortes, li dic que sí.

Per tant, els canvis bruscos de statu quo sempre tindran els poders econòmics en contra.

No. Sempre que sigui unilateral.

Percep catalanofòbia?

En alguna part de la societat espanyola, sí. Però no veig un sentiment generalitzat.

Rere els canvis de seu també hi ha boicots. ¿És disfuncional un país on per motius polítics hi ha boicots comercials creuats?

¿Passaria això a Alemanya si Baviera hagués fet un camí similar al de Catalunya? Jo crec que a Alemanya veuríem el mateix fenomen.

És viable un estat català?

Depèn de quin contingut donem a l’adjectiu viable.

Tindria el nivell econòmic actual?

Crec que no. Però seria viable sempre que la separació fos pactada. Alguns acadèmics han defensat la viabilitat d’un país petit com Catalunya basant-se en tres supòsits: que no hi hauria sortida de la UE, que no hi hauria alteració en els fluxos comercials i que no hi hauria alteració significativa de seus empresarials. Qui ho segueixi mantenint ara, s’haurà d’explicar. I qui vulgui la independència, pot deixar això de banda i pot valorar més el tema polític; ho entenc i no hi tinc res en contra si és per via democràtica.

¿Però hi ha gent a Espanya disposada a concedir més autogovern?

Sí. Jo ho demano.

I l’escolta algú?

Quan a Catalunya hi hagi una majoria important, l’altra part no tindrà més remei que trobar els camins adequats per donar resposta. Però, per a mi, el problema és aquí, on no hi ha una majoria. Per què vaig a demanar als altres que m’habilitin una via de sortida quan a casa meva no hi ha aquesta majoria?

¿Així, si el 21-D els independentistes sumen un 51% dels vots...?

Posi un 57%. Si d’una manera reiterada i significativa una part dels ciutadans d’un territori expressen una preferència política, no dubto que l’altra part s’haurà d’avenir a buscar camins per donar-hi resposta.

Sempre ha defensat el diàleg. ¿Posar polítics a la presó és un pas enrere?

Clarament. La presó, a més preventiva, és probablement un abús del Codi Penal.

Ha declarat que Catalunya va millor quan delega la seva administració en l’Estat. Què va voler dir?

El risc d’aquesta formulació és que es pugui concloure que hi ha un dilema entre el progrés econòmic de Catalunya i el progrés polític de Catalunya, i això no ho defenso. Però en les etapes en què Catalunya ha tingut poder polític i l’ha volgut portar a l’extrem, el 1934 o ara, s’ha danyat el progrés econòmic. Jo crec que hi ha una altra bona opció: és arribar al límit legal i admissible en l’autogovern, però sense trencar.