Les altres rutes calentes de la immigració
L’Àfrica subsahariana i Centreamèrica són dos dels punts amb més problemes per protegir els refugiats
Paul Verryn afirmava que no hi havia “millor termòmetre” que la seva església metodista del centre de Johannesburg, a Sud-àfrica, per saber quin país subsaharià tenia problemes. Fins fa pocs mesos aquest exbisbe rebaixat a simple capellà per les jerarquies locals obria la parròquia a més d’un miler d’immigrants i refugiats del continent que, lluny de mirar cap al nord, volien iniciar el seu futur al país austral. En els aldarulls posteriors a les violentes eleccions al veí Zimbàbue dels anys 2008 i 2009, el temple havia arribat a allotjar 2.000 persones i en els 15 anys que va ser una improvisada casa d’acollida hi van passar unes 30.000, moltes amb l’estatus de refugiat reconegut, ja que eren perseguides per motius religiosos, ètnics o d’orientació sexual o perquè fugien d’un conflicte armat.
L’Àfrica era, fins que va esclatar la guerra a Síria -i sense tenir en compte els palestins-, el principal focus de crisis migratòries, tant a l’hora d’expulsar ciutadans del seu territori com d’acollir-ne. A Kènia hi ha el camp de Dadaab, el més gran del món, amb gairebé mig milió d’acollits, i a Algèria hi ha els campaments més antics, que des de fa quatre dècades acullen els sahrauis. És la “generositat africana”, en paraules de Gemma Pinyol, directora de polítiques migratòries a Instrategies i investigadora associada a la UPF, o, com també admet, la “punta de l’iceberg” d’un problema que Europa veia aliè i llunyà.
Les últimes dades de l’ACNUR (Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats) xifrava en uns 60 milions de persones els desplaçats i refugiats al món a causa de la violència, en diferents graus d’intensitat. Si tots plegats formessin un país, escalaria fins a la posició 24 en nombre de població. D’aquests 60 milions, el 86% han trobat refugi en països en vies de desenvolupament, i 15 milions són africans. El Txad, Somàlia, Eritrea, els dos Sudans i Uganda són els països que més refugiats generen, en una situació “cronificada”, alerta Pinyol.
Pinyol explica que diversos països africans, amb enormes problemes per atendre dignament la seva població autòctona, cedeixen els terrenys per instal·lar camps i garantir-ne la seguretat, però són les ONG internacionals o l’ACNUR les encarregades de la gestió i manteniment. Ara, però, amb la crisi econòmica i siriana, Europa s’ha replegat i han deixat d’arribar contribucions, cosa que ha deixat “al límit els camps” que ja tenen problemes molts greus. La falta de contribucions comença a ser més que dramàtica i hi ha camps on els refugiats passen “fam”.
Alerta a Centreamèrica
El 2014 les alarmes es van encendre a Centreamèrica i sobretot als Estats Units, després que els guàrdies de les fronteres detectessin l’entrada de milers de menors -46.000 al juny, 68.000 al setembre- indocumentats i sols per la seva frontera sud procedents, sobretot, de Guatemala, Hondures i el Salvador, conjunt conegut com a Triangle del Nord. El president Barack Obama va impulsar plans de col·laboració amb els països d’origen, però va ser com posar portes al camp. “Les bandes han fet créixer els nivells de violència a nivells altíssims” i la gent en fuig a la més petita oportunitat, subratlla Sergio Maydeu, analista de conflictes. ¿Sense guerres declarades, els centreamericans tenen dret a demanar asil? L’ONU adverteix que cal una “acció urgent” per a la protecció dels migrants perquè la violència de la qual fugen és similar a la que hi havia durant els anys 80. L’especialista explica com a causes “la professionalització de les maras [bandes criminals], el pes del narcotràfic i la corrupció d’uns estats que practiquen més violència i mà dura”. L’agreujament de la situació ha fet que “la majoria dels països llatinoamericans hagin adoptat una definició més àmplia de protecció dels refugiats” amb la Declaració de Cartagena, explica Michael Bochenek, investigador de Human Rights Watch, responsable de l’informe Mèxic, portes tancades. Bochenek denuncia “la incapacitat dels funcionaris d’immigració” mexicans per ajudar, assessorar o “identificar les necessitats de protecció i l’ús gairebé automàtica de la detenció”, cosa que explica el baixíssim nivell de refugiats. De 19.000 menors no acompanyats, 150 van demanar asil, només concedit a 57.
El cas de Centreamèrica té certes similituds amb els d’Europa i Austràlia, apunta Bochenek. És similar per l’intent de la Unió Europea, Austràlia o els Estats Units “d’externalitzar el seu propi control de la immigració i sense tenir en compte la protecció de refugiats”. Però hi ha matisos, com assenyala Maydeu, ja que, a diferència de l’acord firmat entre la UE i Turquia, a Washington no li funciona la pressió total a Mèxic perquè faci de pantalla total, ja que “les remeses de mexicans als Estats Units són un dels punts forts de l’economia”.
