Alerta al Mediterrani: l'aigua se'ns acaba
Els recursos hídrics de la conca són escassos i les pressions demogràfiques, econòmiques i polítiques creixen
BarcelonaEl rei Abdal·lah II de Jordània va interrompre l'any passat un viatge oficial a l'estranger només per reunir-se amb els 600 vilatans d'un poble que es manifestaven perquè els havien tallat l'aigua. La guerra de Síria va començar quan la policia de Baixar al-Assad va tancar uns pous il·legals a la ciutat de Daraa. Darrere la revolta dels sunnites a l'oest de l'Iraq també hi ha l'accés a l'aigua. Són exemples que va evocar fa uns dies el ministre jordà de l'Aigua en una trobada de la Unió per la Mediterrània (UpM) a Barcelona. Els experts alerten que estem portant al límit els recursos de la regió i que, si no es millora la gestió, l'aigua es convertirà en un focus de conflictivitat social i política de primer ordre. I la ribera nord no n'està al marge.
Un recurs escàs
Una regió amb poca aigua i un repartiment desigual de la pluja
Uns 120 milions d'habitants de la regió mediterrània viuen en una situació de "pobresa d'aigua", segons els estàndards de l'Organització Mundial de la Salut. Uns 60 milions més en pateixen escassedat. A causa del clima i d'una distribució molt desigual dels recursos hídrics, la conca mediterrània està exposada a l'aridesa. Les regions més vulnerables són el sud d'Espanya, Tunísia, Líbia i el Pròxim Orient. A Jordània el principal problema per acollir els 1,2 milions de refugiats expulsats per la guerra de Síria és com proveir-los d'aigua.
Més població i més ciutats
Les tendències demogràfiques augmenten la pressió
L'ONU estima que la població mediterrània passarà de 187 milions d'habitants el 2001 a 270 milions el 2050. A més, el procés accelerat d'urbanització de les zones costaneres i l'augment del nivell de vida han doblat la demanda d'aigua en els últims 50 anys. "L'aigua de la conca mediterrània està sotmesa a una forta pressió i la pregunta és si les demandes del futur immediat es podran satisfer", alerta un estudi recent de Plan Bleu.
L'efecte del canvi climàtic
Un clima més àrid en una zona molt sensible
El Mediterrani és una de les regions més afectades pel canvi climàtic, segons apunta el Grup Intergovernamental d'Experts de les Nacions Unides i de l'Organització Meteorològica Mundial. Calculen que a l'horitzó del 2050 les temperatures augmentaran entre 1,5 i 2,5 graus i les precipitacions poden disminuir del 5% al 20%. Amb l'aridificació del clima augmentaran les onades de calor, les inundacions i les sequeres, que afectaran l'agricultura i els aqüífers. La pujada del nivell del mar amenaça els deltes del Nil i el Po, el riu Roine i ciutats com Alexandria i Venècia.
Turisme i agricultura
Els sectors econòmics estratègics depenen de l'aigua
En la majoria de països de la conca mediterrània, l'agricultura s'emporta més de la meitat de l'aigua que es consumeix. Segons Aquastat, la branca de la FAO que informa sobre l'aigua, a Síria o el Marroc se n'endú gairebé el 90%. A França o els Balcans, en canvi, la pluja cobreix les necessitats agrícoles. El problema de l'aigua és indestriable de la seguretat alimentària: la majoria de països de la ribera sud han d'importar els cereals, i es veuen sotmesos a les fluctuacions de preu dels mercats. A més, la regió és la principal destinació turística mundial (va rebre 300 milions de turistes el 2010, però amb la inestabilitat política les visites internacionals han caigut al voltant d'un 20%). Un turista consumeix quatre vegades més d'aigua que un resident local, la dimensió del problema no és negligible i la disponibilitat d'aigua és un element clau per mantenir una indústria estratègica. A Egipte s'han fet noves dessalinitzadores per portar aigua potable als complexos turístics.
La intensa activitat econòmica en una zona tan petita i tancada porta problemes de contaminació: segons l'ONU, 650 milions de tones d'aigües residuals i 129.000 tones d'oli s'aboquen cada any al Mediterrani. A més, creix l'índex d'urbanització de les zones costaneres per la concentració de població i la construcció de complexos turístics.
Les guerres de l'aigua
El control dels aqüífers i els rius, una font de disputes
Les disputes pel control de l'aigua no són cosa del passat. El cas més paradigmàtic és el de la conca del Jordà: Israel, Jordània, el Líban, Síria i els territoris ocupats palestins pateixen una escassetat crònica que s'agreuja i que dóna peu a xocs armats. També és antiga la pugna per l'aigua del Nil i l'aqüífer nubi, una conca que comparteixen Egipte, el Sudan i Etiòpia, països empobrits i amb una gran dependència agrícola i sotmesos a fortes pressions socials i polítiques. L'aigua també és present al conflicte entre el Sàhara Occidental i el Marroc: els saharauis denuncien que Rabat està esgotant les seves reserves subterrànies.
El repte del bon govern
Corrupció, austeritat i els límits de les dessalinitzadores
Franco construïa pantans i Gaddafi un gran riu artificial al bell mig del desert libi. Encara avui els governs volen obres que generin ocupació. "La corrupció i les retallades pressupostàries disminueixen la capacitat dels estats per fer front al repte de l'aigua", explica el grec Michaelis Scoullos, president del Global Water Partnership-Med. Durant anys el recurs per afrontar l'escassetat han estat les dessalinitzadores, però els experts alerten que no són la panacea. "La factura energètica i ambiental és molt elevada. En lloc d'augmentar el subministrament cal millorar l'eficiència: és molt més útil posar mesuradors a les canalitzacions per detectar fuites i reparar-les", defensa Fuad Bateh, assessor d'aigua de la UpM.
"No hi ha una alternativa vàlida en tots als casos", apunta des d'Atenes Anthi Brouma, responsable de projectes de GWP-Med. Un dels camps amb més recorregut són els recursos no convencionals, com el reciclatge d'aigües grises i el tractament de l'aigua residual. I sentencia: "La situació és difícil però encara hi ha sortida".