Adsel Sparrow: "Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient"

Els pares de l’Adsel Sparrow estaven decidits a fer que el seu naixement fos molt especial, un dia meravellós i inoblidable. La nit abans de l’11 de setembre del 2001, mentre miraven Jeopardy, un concurs clàssic de la televisió nord-americana, la mare va trencar aigües i el pare va córrer a buscar la llevadora. Volien que la seva filla naixés a casa. L’endemà al matí, poc després que el primer avió s’estavellés a les Torres Bessones de Nova York, van començar a rebre trucades d’alguns amics i familiars que els van dir que no engeguessin la televisió ni la ràdio i que es concentressin en el part de la criatura. Després d’un petit ensurt, l’Adsel va néixer sana. Tot i que sabien que havia passat alguna cosa greu, els seus pares van evitar llegir o escoltar els mitjans fins tres dies després de l’atac, quan el pare va sortir a comprar al poble i va veure moltes banderes i missatges patriòtics per tot arreu.

L’Adsel va arribar al món la tarda d’aquell dia fatídic per al seu país a St.Albans, una petita ciutat al nord de Vermont. Quan era petita, en el seu aniversari, li molestava i fins i tot disgustava que els mitjans només parlessin del que va passar aquell dia i els milers de persones que hi van perdre la vida. “Volia que el meu aniversari fos un dia especial i bonic, com el de tots els altres nens”, diu aquesta aspirant a mestra i apassionada dels llibres per mitjà de videoconferència des del dormitori de la residència d’estudiants de la seva universitat, Castleton University. I llavors explica quan va entendre la magnitud de la tragèdia.

“Un dia, quan tenia uns 10 anys, era a la biblioteca i vaig agafar un llibre que parlava de l’11-S. Al veure les imatges i llegir sobre els atacs, em vaig posar a plorar sanglotant. Va morir tanta gent… Va ser un moment molt especial que va canviar la meva manera de veure el meu aniversari”, recorda l’Adsel. Encara ara té situacions incòmodes quan diu el dia que va néixer, tot i que ho viu diferent. Amb respecte, però també sense dramatitzar-ho. “Ningú s’oblida del meu aniversari i amb alguns amics fem bromes negres”, diu somrient.

Vint anys després dels atemptats, es mostra entristida per la conjuntura política i social dels Estats Units. “És frustrant veure el país tan dividit. I la pandèmia del covid encara ha empitjorat més les coses”, assegura. Es lamenta que totes les opinions siguin “blanc o negre” i que “les àrees grises” gairebé no existeixin. “Algunes coses, com el racisme, no poden tenir matisos, però m’agradaria que tots ens escoltéssim més els uns als altres”.

Activista amb optimisme

Les últimes eleccions presidencials van ser les primeres en les quals va poder votar. Durant les primàries, va donar suport al senador del seu estat, el demòcrata Bernie Sanders -que finalment va perdre contra l’ara president Joe Biden-, i es va mobilitzar per convèncer amics i conciutadans perquè el votessin. Tot i que ara ja pot votar, sent que la gent no escolta la seva generació, la generació Z o centennials. “Fem moltes tonteries i estem tot el dia mirant el mòbil, fent vídeos a TikTok… Però gaudim del moment. Estem molt connectats, tenim la informació a la punta dels dits i fem sentir amb força la nostra veu i el que pensem”.

L’Adsel creu que els joves de la seva generació són més optimistes que els mil·lennials. “Ells van arribar a l’edat adulta durant la recessió (del 2008) i van viure l’11-S. Tendeixen a tenir una visió del futur més depriment que nosaltres”, explica, i considera que els centennials tenen l’esperança de millorar les coses malgrat la polarització política i la pandèmia actuals.

Dossier 20 anys de l'11-S

Següent

Nadia Ghulam: "Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya"

Anterior

Bin Laden, l'home més buscat del món

Vés a l’ÍNDEX