Un acord que havia de ser “històric” i “intergalàctic”

BarcelonaL’eloqüència amb què es va celebrar l’acord de finançament del 2009 va ser la de les grans ocasions. En poc temps es van repetir moments similars als del 2002, quan s’havia pactat l’anterior model de finançament. Pocs mesos abans el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, havia promès durant una visita electoral a Barcelona que Catalunya tindria “el millor finançament de la seva història”. Tècnicament era cert, però l’augment de 400 milions que s’ha registrat entre el 2009 i el 2012 (últim any liquidat i, per tant, amb dades definitives) queda molt per sota de les expectatives que tenia la Generalitat de l’època.

Miquel Iceta, llavors viceprimer secretari dels socialistes catalans, va assegurar eufòric que si el nou model de finançament oferia 1.800 milions més a la Generalitat es podria considerar que el model seria “estratosfèric” i “intergalàctic”. Posteriorment, quan faltaven pocs dies per a tancar l’acord, la Cambra de Comerç de Barcelona va estimar que, si s’aplicava el model de finançament esbossat a l’Estatut, a la Generalitat li correspondrien entre 3.500 milions i 3.800 milions addicionals.

Quan a mitjans de juliol del 2009 finalment va anunciar-se l’acord amb l’Estat, els tres partits que integraven el govern català en aquell moment van usar la xifra dels 3.800 milions com a referència del que s’havia pactat. “Hem plantat cara a l’Estat i hem guanyat”, va proclamar ufanós Joan Puigcercós, aleshores president d’ERC. Puigcercós va fer una roda de premsa amb un cartell al faristol que proclamava “3.855 milions d’euros” i “105,6% del rànquing”. Aquesta última xifra es referia a la posició de Catalunya respecte a la mitjana d’ingressos de les comunitats, que la marca el 100%. Passats quatre anys del nou model, però, Catalunya rebia el 98,8% dels recursos. “És el millor (finançament) de la història de l’autogovern recuperat”, va declarar el president José Montilla el dia en què el Parlament va aprovar el model.

CiU, que en aquella època tenia Artur Mas com a líder de l’oposició, va votar en contra del nou model argumentant que incomplia l’Estatut. De tota manera, Josep Antoni i Duran Lleida va mostrar -un cop més- perfil propi assegurant en una de les seves cartes setmanals que trobava difícil oposar-se a l’acord.