Abstenció europea: un llast a l’alça
PolitòlegEl fet que les eleccions europees siguin les de més baixa participació no és cap novetat. Ha estat així pràcticament des de l’inici i la pauta es repeteix arreu d’Europa. A Catalunya, tradicionalment, la participació ha estat fins i tot més baixa que la mitjana espanyola, tret de les primeres eleccions, en què els percentatges van ser quasi idèntics. Des del 1994, la distància entre Catalunya i Espanya s’ha situat sempre entre els 5 i els 8 punts. L’any 2009, per exemple, mentre a Catalunya només hi va votar el 37% dels electors, al País Valencià la participació va ser 16 punts superior i es va enfilar fins al 53%, la més alta de l’Estat. En la cita d’avui, hi ha la incògnita de saber si el procés sobiranista suposarà un estímul prou fort per a la participació a Catalunya per llimar aquesta diferència o si s’imposarà la inèrcia històrica.
Si la comparem amb la mitjana de la Unió Europea, Catalunya només ha estat més participativa en les eleccions del 1987 -les primeres europees celebrades a l’estat espanyol- i en les del 1999, quan van coincidir amb les municipals. Cal tenir en compte, però, que en cinc països el vot és o ha estat obligatori -Bèlgica, Luxemburg, Grècia, Itàlia i Xipre- i això fa pujar la mitjana.
Una tendència decreixent
Ara bé, si observem acuradament les dades, crida l’atenció el que ja sembla una tendència històrica cap a una creixent abstenció. Exceptuant les eleccions que s’han fet coincidir amb les municipals -i que per tant arrosseguen més electors a les urnes-, la tendència és descendent: en cada convocatòria la participació va a la baixa. El 2009 els nivells de participació van ser ja preocupants -prop del 40%, i fins i tot per sota a Catalunya-, i caldrà veure si el 2014 la tendència persisteix o les novetats d’aquest any-per primera vegada han fet campanya els candidats a presidir la Comissió Europea- aconsegueixen revertir-la.
La gran paradoxa és precisament que a mesura que la Unió Europea ha anat guanyant pes, competències i influència política, la ciutadania se n’ha anat allunyant. Sembla, doncs, que el problema cal buscar-lo en la percepció dels ciutadans que el seu vot no té gaire influència, més que no pas en la quantitat d’assumptes de la vida quotidiana en què Europa influeix, com els agrada repetir als candidats aquests dies.
Que la participació sigui més baixa implica també que és més desigual: els electors que es desmobilitzen a les europees respecte a les generals del seu país pertanyen de manera desproporcionada a uns perfils socials determinats. Les europees són, en certa mesura, unes eleccions difícils. Orientar-s’hi requereix informació i motivació, i això està repartit desigualment a la societat.
Abstenció oculta als sondejos
Si ens fixem en el gràfic de la participació declarada al CIS el 2009, la primera dada que destaca, habitual a les enquestes, és que la participació declarada és molt superior a la real. La mitjana a l’enquesta s’acosta al 60%, mentre que en realitat només van votar el 37% dels electors. Aquesta diferència s’explica per dos motius: el primer és que els abstencionistes són més reticents a respondre a enquestes i per això sovint estan infrarepresentats a les mostres. El segon és que l’abstenció encara és percebuda com un comportament socialment poc desitjable i, per tant, els abstencionistes tenen tendència a ocultar el seu comportament.
Més enllà d’això, les dades desvelen diferències importants entre diferents grups socials. Així, veiem com els pensionistes van participar gairebé quinze punts més que els que treballen i vint punts més que els aturats. És una tendència que coincideix amb les diferències d’edat, els més joves tendeixen a participar menys: la mitjana de participació del grup de 18 a 35 anys és gairebé 28 punts més baixa que la dels majors de 65 anys. Per nivell d’estudis i gènere, les diferències no són tan acusades, però les dones i els que tenen estudis secundaris -inclòs FP- van abstenir-se més. La simpatia de partit i la posició respecte a la UE també tenen un impacte fort: els que no tenen simpatia per cap partit i els que es mostren en contra o neutres respecte a la UE tenen nivells de participació declarada molt més baixos. Les pautes de desigualtat en la participació són habituals, però en el cas d’eleccions secundàries com les europees s’accentuen més.
Tot plegat configura un panorama problemàtic per a la democràcia europea. L’abstenció alta tendeix a créixer i es reparteix de manera desigual entre els països i dins de cada país. El repte de corregir aquesta tendència és de tal magnitud que no sembla que les petites reformes adoptades des del Tractat de Lisboa per potenciar el Parlament Europeu siguin suficients.
