Thomas Piketty: “Ens acostem al nivell de desigualtats del segle XIX”

ParísL’economista francès Thomas Piketty (Clichy, 1971) ha publicat “el llibre més important de l’any o de la dècada”, segons el premi Nobel d’economia Paul Krugman. A Capital in the Twenty-first Century (Belknap Press, 2014), l’autor repassa l’evolució durant tres segles de la desigualtat en la riquesa en una vintena de països. Un projecte ambiciós que arriba a una conclusió tan clara com contundent: igual que al segle XIX, “per fer-se ric, val més heretar que treballar”. Piketty ha constatat que, a llarg termini, els interessos sobre el capital aporten a les grans riqueses més d’un 5% de benefici net per any, superant l’índex de creixement econòmic, que en els països avançats se situa al voltant de l’1% anual.

Per entendre la situació actual recomana llegir el retrat que Balzac feia de la seva societat a principis del segle XIX... ¿Realment hem reculat dos segles?

No hi hem arribat encara, però definitivament estem tornant a un món on el nivell de riquesa heretada s’acosta al de fa dos segles. A Le Pere Goriot [de Balzac], Vautrin recomana a Rastignac que si vol fer fortuna, es casi amb Victorine, que és molt rica, en lloc d’estudiar dret per arribar a ser procurador reial. En aquella època els més rics representaven el 90% del patrimoni total al país. Avui, a França -i el nivell és semblant a altres països desenvolupats- representen el 62%. Per tant, no hi som però si els beneficis a les grans fortunes segueixen augmentant a un ritme superior que el creixement, hi arribarem.

A leshores no hi havia classe mitjana. ¿No té cap paper per equilibrar la balança, ara?

La classe mitjana va fer-se forta en la postguerra dels anys 50, 60 i 70. És producte d’un període de transició que va allargar-se tant que es creia que la desigualtat s’havia acabat. La guerra va destruir moltes de les grans riqueses i el creixement va ser altíssim en els anys que van seguir a la fi del conflicte. Però és un parèntesi tancat.

Si van fer falta dues guerres mundials per eliminar les desigualtats, què ens cal ara?

Hi ha altres maneres més pacífiques, i de fet es basen en iniciatives que ja es van aplicar. Després de les dues guerres mundials, Europa va crear institucions per garantir la seguretat social i un equilibri en els ingressos. El problema és que aquestes institucions estan en crisi i mal adaptades als nous reptes. A Espanya, per exemple, hi ha molt poc creixement però el nivell de riquesa és històricament alt. A tots els països europeus hi ha una situació paradoxal: tenim un deute públic altíssim i també una gran quantitat de riquesa privada. Per trobar nivells de riquesa tan alts en comparació amb el PIB hem de tornar als anys previs a la Primera Guerra Mundial. No sabem com finançar el nostre model social europeu, i al mateix temps mai hem estat tan rics.

Proposa com a solució una taxa global sobre la riquesa. ¿No és utòpic pensar que els països es posaran d’acord?

Que tots els països hi estiguin d’acord sí, és difícil, però que ho pactin alguns potser no ho és. Una economia global sense una coordinació fiscal està condemnada al fracàs i hi ha un risc molt seriós que la gent es giri contra la globalització. Si volem que aquest procés funcioni, hem de tenir un objectiu fiscal clar i compartit. No serveix de gaire compartir informació sobre els paradisos fiscals si no sabem què volem fer amb els noms que hi apareixen.

Quins altres riscos suposa aquesta desigualtat que ha detectat?

És un risc per a les institucions democràtiques. Si tens una desigualtat enorme, una gran concentració de riquesa en un grup petit de privilegiats, corres el risc que el procés polític sigui captiu d’aquests cercles. En aquest sentit, la història ens dóna una lliçó. Abans de la Primera Guerra Mundial, Europa és un exemple que fa por. En molts països hi havia institucions democràtiques, es podia votar. Però aquestes estructures no lluitaven contra els alts nivells de desigualtat, sobretot perquè les elits havien capturat el procés polític. Hem d’anar molt amb compte.

Diu que ens dirigim a un “capitalisme patrimonial”, una economia controlada per riqueses heretades. Si bé és cert que hi ha hereus que són rics sense treballar, també hi ha hagut gent com Steve Jobs. ¿Els joves emprenedors no poden somiar ser el nou Mark Zuckerberg?

A principis del segle XX també hi havia emprenedors. No era una economia estancada, es va inventar l’automòbil, l’electricitat, la ràdio... Era una economia molt dinàmica, però amb un nivell altíssim de concentració de riquesa. En una societat així, amb un nivell de creixement que no pot superar el ritme dels beneficis a les grans riqueses, el salt és enorme. I no fa més que perpetuar les riqueses heretades. Mireu Bill Gates, fa força que no treballa i la seva riquesa no fa més que augmentar. Quan tingui 90 anys serà més ric, encara que es passi quatre dècades sense fer res. Està molt bé tenir emprenedors que generin riquesa, però no que siguin els únics que la perpetuen. La societat necessita nous processos d’enriquiment, més mobilitat de beneficis. Al marge que si mirem les llistes dels més rics del món en revistes com Forbes i Challenges veurem que hi ha molts més hereus que emprenedors, amb una fortuna que s’enlaira tot i la crisi.

Vostè alerta del risc que els ciutadans es tornin antiglobalització. Però si mirem el nou govern francès, el nou ministre d’Economia, Arnaud Montebourg, és conegut per fer-ne bandera. En quina direcció va, França?

Això demostra que aquest nou govern no té clar què vol, és contradictori. Montebourg és tot retòrica, i les decisions financeres les prendrà el president François Hollande i el ministre de Finances, Michel Sapin, que són molt convencionals, no aportaran res nou. Hollande és menys corrupte que Sarkozy, però no està fent cap reforma real. Les seves propostes, com el pacte de responsabilitat, només afegeixen capes de complexitat a un sistema que necessita simplificar-se.