Què va fallar després dels èxits de l’1-O i de l’aturada del 3-O?

Subdirector“No sé si això que vivim és una derrota, però el que segur que no és és una victòria”. Aquesta frase d’un dels consellers del govern destituït pel 155 il·lustra a la perfecció el desconcert que habita en els rengles independentistes des del 27-O.

La majoria coincideix que tant el referèndum de l’1-O com l’aturada de país del 3-O van ser els moments àlgids del Procés, quan el cabal de suports era més gran i l’Estat es va veure en dificultats. Tant, que va ser necessària una intervenció televisada del rei Felip VI. Però també hi ha consens que després d’aquestes dates la gestió política va ser deficient (Clara Ponsatí dixit ) i va desembocar en la situació actual, amb els principals líders independentistes empresonats o exiliats i l’autogovern suspès. Què va fallar? Per entendre-ho és necessari identificar les previsions de l’independentisme que no es van complir.

Abans de res, però, cal assenyalar, que, com ha dit Carme Forcadell davant del jutge, l’objectiu últim del Procés era obligar l’Estat a seure en una taula de negociació per forçar la celebració d’un referèndum legal, ja que la independència unilateral, que requereix una força coercitiva i uns suports internacionals que Catalunya no té ni tenia, era inviable. En aquest sentit, la palanca que havia de servir per doblegar la resistència de l’Estat havia de ser una massiva participació en l’1-O que no es va donar. La primera premissa que va fallar, doncs, és aquella que afirmava que si s’alimentava el relat que el resultat de l’1-O era vinculant, i que la Generalitat estava disposada a implementar-ne el resultat, la població unionista acudiria a les urnes. Això no va passar. En part a causa de la repressió policial, l’1-O només va votar el 43% de la població, amb un 90% de sís i un ínfim 8% de nos i un 2% de blancs. La primera part del pla, doncs, va fallar, tot i que les imatges de la violència policial i l’heroisme dels ciutadans que s’hi van enfrontar van ajudar a obviar la dada de participació. A partir d’aquí, la resta de previsions també van anar caient. Vegem-ho.

El cost de la repressió

Espanya no es pot permetre la imatge de la policia retirant urnes

La idea era que un estat democràtic en ple segle XXI i membre de la Unió Europea no pot traspassar segons quins límits encara que sigui per salvaguardar la seva integritat territorial. En aquest sentit, hi havia la convicció que si l’estat espanyol optava per una resposta violenta l’1-O, amb la vergonyosa imatge de la policia retirant les urnes, això seria el principi de la seva fi. I en efecte, les imatges de la repressió van generar una forta onada de solidaritat i indignació en l’opinió pública mundial, i cert malestar a les cancelleries europees, que es va vehicular a través d’una declaració pública de la Comissió Europea en el sentit que “la violència no pot ser mai un instrument polític”. Més enllà d’això, Espanya ha assumit amb naturalitat el dany a la seva reputació, fins i tot ha intentat contrarestar-lo dient que les imatges de l’1-O eren fake news, perquè la cohesió interna ha sigut molt gran. El PP, el PSOE i Cs han tancat files amb l’actuació de les forces de l’ordre i això ha permès suportar el xàfec internacional amb certa comoditat. El moment crucial va ser quan el PSOE va retirar una moció per reprovar Soraya Sáenz de Santamaría per la repressió policial de l’1-O. Des de llavors, els responsables policials d’aquell operatiu han sigut premiats i els policies tractats com a herois a la resta d’Espanya. En canvi, cap institució de l’Estat s’ha solidaritzat amb les víctimes de les càrregues policials.

La resposta unionista

La població unionista

no sortirà al carrer

A l’inici del Procés les enquestes van detectar que la forta pujada dels partidaris de la independència no comportava una mobilització similar en el camp unionista. Això va començar a canviar a partir del 9-N, quan les enquestes detecten una forta pujada del no a la independència. Tot i això, les mobilitzacions unionistes mai arriben a ser comparables a les de l’independentisme. Però després de l’1-O l’escenari canvia. Els dies 8 i 29 d’octubre centenars de milers de persones surten al carrer per defensar la unitat d’Espanya i demostren que també estan disposades a mobilitzar-se, si cal, per disputar l’hegemonia del carrer als independentistes. En paral·lel, també s’observa un augment exponencial de banderes espanyoles als balcons, quan fa només uns mesos eren marginals. La fractura social, que sempre s’havia volgut evitar o ignorar, és ara un fet.

L’Estat cedirà

Si s’arriba fins al final, l’Estat es veurà obligat a negociar

La realitat ha sigut la contrària. Quan més lluny ha arribat el Procés, menys incentius ha tingut el govern del PP per negociar amb els independentistes perquè els costos d’imatge eren més elevats, sobretot per la pressió de Ciutadans. Qualsevol signe de voler negociar per part de Rajoy hauria sigut interpretat per una part important de l’opinió pública espanyola com una cessió inadmissible, conseqüència del xantatge. Per això Rajoy, que tenia la paella pel mànec perquè podia mobilitzar l’aparell coercitiu de l’Estat, mai va tenir cap intenció de dialogar.

La reacció internacional

La UE pressionarà Madrid perquè negociï amb Catalunya

Aquesta ha sigut una altra de les previsions fallides de l’independentisme. El Procés ha servit per demostrar que, al final, la Unió Europea funciona com un club d’estats que s’ajuden entre ells i que tenen al·lèrgia a intervenir en els “afers interns” d’un altre. L’aparició de veus internacionals favorables a la causa catalana en forma d’articles, manifestos o editorials no obsta perquè l’última paraula la tinguin les cancelleries, que només es plantejarien actuar en casos extrems de violació massiva de drets humans i violència desfermada. A més, les realitats de països com Hongria o Polònia, on no es respecten els drets de, per exemple, gitanos o homosexuals, demostren la limitada capacitat d’intervenció europea en les polítiques internes dels estats.

Creixement electoral

Si hi ha repressió, augmentarà el suport a l’independentisme

Aquesta és, potser, la lliçó més amarga del Procés. Ni l’empresonament de líders cívics i polítics ni la suspensió de l’autonomia han fet pujar el suport a l’independentisme. Al contrari, el 21-D els vots estrictament unionistes van passar del 39,2% al 43,7%, mentre que els independentistes es van mantenir en el 47,5%. L’onada repressiva ha servit per cohesionar el bloc independentista, però no per eixamplar-lo, com en un principi es podia pensar.

Evidentment, el Procés també li ha provocat danys a l’Estat, que s’ha vist obligat a mostrar la seva pitjor cara i tampoc va encertar les seves previsions, sobretot en la teoria del suflé. Però l’estratègia futura de l’independentisme, si vol tenir èxit a mitjà o llarg termini, ha de tenir necessàriament en compte aquestes lliçons del mes d’octubre.