"El meu germà va néixer a Mataró i ja ha fet 4t d'ESO. Però li diuen 'Mohammed, el marroquí'"

BarcelonaPrimer va ser la fotografia de la Maria Majó i la Hanan el Yazidi abraçades a la Rambla durant una manifestació de les comunitats musulmanes de rebuig als atemptats, la que va provocar un impacte entre els lectors de l’ARA. Però un parell de dies més tard l’impacte va augmentar d’intensitat quan la Hanan va escriure al diari que la Maria havia sigut la seva professora a l’aula d’acollida, a Mataró, feia 16 anys. “Gràcies a ella soc qui soc avui”, hi deia: una economista de trenta anys que treballa a la multinacional Dow Jones, a Barcelona. Per això els vam demanar que es retrobessin al plató de l’ARA, per debatre sobre les dificultats de la integració dels joves d’origen musulmà, un debat al qual també vam convidar el professor i col·laborador del diari Xavier Gual.

Quin impacte heu notat al voltant vostre després de la publicació de la fotografia i del teu article?

Hanan el Yazidi (H.Y.) No paro de rebre trucades i correus de professors que no conec per donar-me les gràcies, perquè diuen que he fet que la seva feina s’hagi vist més bé.

Maria Majó (M.M.) Jo ho he viscut com un gran regal que no m’esperava, just un dia en què estava molt afligida per tot el que havia passat. Jo només li volia dir que són nostres, que ells pateixen, nosaltres patim i junts ho hem de superar.

Xavier, recordes quan vas començar a preocupar-te per la radicalització dels teus alumnes?

Xavier Gual (X.G.) He arribat a tenir a l’aula un 80% d’alumnes marroquins, i en situacions així és quan he vist el perill, perquè sempre hi ha alumnes molt impermeables al que els puguis oferir. Hi va haver anys molt complicats. Et feien alguna malifeta i ho volies comunicar als pares, o la típica reunió amb els pares per comentar com va el fill, i notava que em faltaven recursos. Escolta, jo havia fet filologia catalana i, de cop i volta, em trobava en una aula amb 8 o 9 nacionalitats. A un xinès li costa molt més que a un llatinoamericà, per exemple. Una vegada es van barallar i van volar cadires: es pensaven que s’havien faltat al respecte quan, en realitat, tot havia sigut un malentès. Quan es van aclarir les coses en un llenguatge neutral, que vaig intentar que fos el català, es van fer les paus.

H.Y. ¿És radicalisme o és falta d’integració? Mai sabem què és. Crec que s’ha de treballar la formació del personal docent a les escoles i fer una introducció a la cultura dels nois. Quan es parla d’integració, es parla de mala integració, però que jo m’integri no vol dir que oblidi tot el que tinc ni elimini la meva identitat, la meva cultura o la meva vida a casa.

Alguna part sí, no? Quan tens la primera regla, si els teus pares diuen que no faràs més gimnàstica, l’escola t’hi ha d’obligar.

H.Y. Això ho diuen les noies que no volen fer gimnàstica com a excusa. Al Marroc es fa gimnàstica, al Líban i a Tunísia també. Això que acabes de dir no és una cosa de tradició o cultura.

M.M. Hi ha coses que s’ha de reconèixer que passen: de nenes que no van a la piscina o que no poden fer teatre o gimnàstica n’havíem tingut moltes. Eren interpretacions masclistes del seu llibre sagrat. Ara ha evolucionat.

H.Y. Sí, és la interpretació. Si apliquessin el que diu l’islam o l’Alcorà, no estaríem en aquesta situació.

M.M. I tornant a la radicalització, penso que hi ha un element que és l’orgull. Recordo el setembre del 2001, quan hi va haver l’atemptat a les Torres Bessones. La primera cosa que van fer els meus alumnes a l’aula d’acollida va ser una pancarta en favor d’Al-Qaida per sortir al pati. No perquè fossin radicals ni assassins, sinó perquè hi havia hagut algú que havia gosat atacar l’imperi que ells consideren que els ha oprimit com a religió. Bin Laden era un heroi. Ho vam aturar com vam poder. Tota la problemàtica palestina és viscuda, fins i tot per nois i noies que no coneixen cap palestí, com una agressió.

Aquí us diuen “moros” i al Marroc, quan hi torneu de vacances, us diuen “catalans”. Aquests nois tenen un problema d’identitat?

H.Y. Sí, fins i tot jo el tinc [riu]. Hi ha nens que han nascut aquí i mai se senten d’un lloc. A casa parlen un idioma i al carrer un altre. Si a vegades els mestres troben que les famílies marroquines no s’ocupen dels seus fills és perquè la mare no sap parlar ni català ni castellà, i no va a les reunions perquè no entén res. No hi ha representació a l’AMPA perquè moltes vegades no saben que n’hi ha. L’educació i l’idioma juguen un paper molt important en aquesta qüestió.

M.M. En això hi ha hagut una evolució. Les mares de 30-35 anys que ara tenen nens petits, i algunes com la Hanan, escolaritzades aquí, ja hi venen. Les anteriors, a part de treballar moltes hores, tenien vergonya de ser analfabetes i no entendre res. A més a més, el seu esquema era que els fills anaven a l’escola i un mestre se n’ocupava, i si hi havia un problema i s’arreglava, no calia que cridés a la mare. Catalunya és un país que ha respost bé als atemptats, sense culpabilitzar-ne la comunitat islàmica, però hi ha coses de la vida quotidiana que hem de modificar. Quan no volem llogar un pis a una persona nouvinguda, per exemple.

H.Y. A mi m’ha passat moltes vegades. Trucar i dir que vaig a veure el pis. Arribar-hi amb el mocador i que em diguin que ja està llogat.

M.M. Deixem estar d’una vegada si una nena va amb mocador. Jo a vegades veig nens d’aquí que mare santa com van! I no se m’acut anar-los a preguntar per què porten una cresta. Tu explicaves l’altre dia que havies entrat en una cafeteria i t’havien preguntat per què duies mocador. Si t’ha passat 723 vegades, n’estàs tipa. En això hem de millorar.

H.Y. A la feina, el meu cap em va dir que els clients no volien contactar amb mi pel mocador. I vaig haver d’anar-me’n. Em va afectar. Fa 16 anys que soc aquí, he estudiat i treballo aquí i hi pago els impostos. Per integrar-me he de deixar el mocador o menjar diferent, per exemple? O el problema de barrejar la religió amb la nacionalitat. Hi ha nanos musulmans que són catalans. Oi que no ens referim als catalans com a catòlics o cristians? Mai hi ha una integració quan em preguntes d’on soc. El meu germà es diu Mohammed. Va néixer a Mataró, deu haver anat tres vegades en tota la seva vida al Marroc, però aquí és “Mohammed, el marroquí”. Ha acabat 4t d’ESO però tampoc sap d’on és. Un dia em va demanar que li portés la samarreta de la selecció de futbol marroquina, que no l’ha vist jugar en la seva vida. Li vaig preguntar per què i em va dir que a l’escola un company la tenia, i que a ell li feia il·lusió. Si tu no et trobes, i algú et diu que et farà un heroi si mates infidels culpables de totes les desgràcies, amb no sé quantes verges al paradís, què pots arribar a fer? Crec que aquests nens, abans de pitjar l’accelerador a les Rambles i ser criminals, van ser víctimes.

M.M. A la seva comunitat els costa molt d’entendre què vol dir viure en un país que s’ha laïcitzat molt els últims anys.

H.Y. Nosaltres no podem deixar la religió de costat i és un problema, perquè les societats catalana i espanyola no acaben d’entendre que tenim una manera de veure la vida, de menjar, de vestir, basada en la religió. Com que aquí som laics i tothom fa el que vol, hem de seguir aquest mètode, però per als musulmans no és així.

Però, Hannan, la vida és més lliure per a les dones a Mataró o al Marroc?

H.Y. Sí, esclar, aquí la societat em permet ser més lliure que al Marroc. Tot i que hi ha coses que estan canviant. La meva mare no podia ni agafar un taxi sola quan vivíem allà. Ara les dones condueixen, treballen, fan vida normal, hi ha una igualtat.

X.G. El sistema educatiu hauria de permetre, com en el seu cas, que tothom estudiés. A vegades el problema no el tens amb la incultura o les creences de la família, sinó amb la pobresa.

Els nois de Ripoll no només van estudiar, sinó que tots tenien feina. I els seus pares també. I a Ripoll no hi ha guetos.

H.Y. Al barri de Rocafonda, a Mataró, es permet que hi hagi guetos. A Ripoll hi havia un imam que era narcotraficant, havia estat a la presó i ningú ho sabia. Què esperaven les autoritats per actuar? Que hi hagués morts? Hi ha d’haver una formació d’imams a Catalunya. Com pot ser que vingui un imam i no parli català ni castellà?

Els mestres de Ripoll em deien que calia donar poder a les dones.

M.M. I tant! Que les dones d’aquestes famílies musulmanes no se sentin un pas enrere en relació amb el marit. Però com es pot fer perquè aquest empoderament sigui compatible amb la religió i la tradició?

H.Y. La religió no té res a veure amb l’empoderament. És la tradició. Em molesta quan em diuen que és la religió. A casa meva s’aplica la religió i hi ha igualtat. Però si parlem de la dona, és com la piràmide de Maslow. Quan una dona té una independència econòmica és el principi de la seva independència. Mentre no tingui això, és una dona que depèn del marit o el fill.

M.M. A un noi la mare li diu que a les 8 a sopar, i el noi no l’obeeix perquè és l’home. Li dius a una nena que a les 8 a sopar, i a les 8 menys 5 ja és allà. Hi ha una educació d’hàbits de respecte molt superior en les nenes que en els nens. La mare amaga al pare les malifetes que ha fet el noi perquè sap que el pare li clavarà una cleca, i ho dic per experiència. La dona no pot educar bé els nois pel paper que ha tingut fins ara en l’estructura familiar. Ara, el salt generacional entre mare i filla està sent extraordinari.

X.G. També veig comportaments masclistes en noies amb cognoms ben catalans o espanyols.

Aquesta foto vostra va aparèixer en un article de Miquel Puig on deia: “Els nostres musulmans tenen l’obligació de ser més actius que ningú en la prevenció i condemna de la violència”.

H.Y. En això no hi estic d’acord. M’haig de sentir culpable? No he fet res. Això m’afecta més a mi que a ningú perquè soc atacada pels terroristes i pels de sempre, que ja han trobat una excusa per treure el seu odi. Per què jo, com a Hanan el Yazidi, he de sortir a justificar-me que no he sigut jo, ni ha sigut la meva religió? Si algú encara pensa que està justificat per una religió, és que hi ha molta ignorància.

M.M. Però qui ho fa diu que ho fa en el nom del mateix Déu en què tu creus. Les vostres condemnes ens feien falta.

H.Y. Però acabarem per cansar-nos-en, de sortir al carrer a defensar-nos cada cop que passi alguna cosa. Els bascos, oi que no tots eren violents a favor d’ETA? Els homes no surten a defensar-se contra la violència masclista. És el mateix.

X.G. Hi ha un procés que heu de fer la vostra comunitat des de dins. Si aquests nois tenien una certa expectativa de futur, ¿com pot ser que cometessin un atac en què sabien que moririen? Jo, mentre els tingui a l’aula i senti que fan un comentari fora de lloc, puc reaccionar. Però quan ja no van a l’escola, ¿qui pot fer l’altre pas? Encara que sigui per la mandra de no haver de justificar després qui soc, de seguida acusaria amb el dit qui se’n va d’aquesta línia. Us fa mal a tots.

H.Y. La majoria de les denúncies venen de les mesquites i de la gent musulmana... Si notem que algú es radicalitza, ho diem, i als pares els diem que si veuen alguna cosa, que avisin. És la vida dels nostres fills. Però també dic que l’Estat ha de fer coses per posar-s’hi. Vaig sentir entrevistes als musulmans de l’escola: “Què en penses de la jihad?” Si agafes un alumne i l’assenyales, ¿què en pensaran els companys?

M.M. Tinc un amic gambià que sempre diu que quan un català fa una cosa, és un català que fa una cosa, i que quan un gambià fa una cosa, són tots els gambians que fan una cosa. I per això exigeix a tots els gambians que es portin bé, i quan un es desvia, no se l’ajuda. Penso que encara ara la comunitat islàmica no s’ha fusionat dins la comunitat catalana. Fusió vol dir que tu canvies i jo he de canviar perquè a vegades, amb tota la sinceritat i afecte que et tinc, us he sentit dir coses que em sembla que em fan retrocedir 200 anys. Fusionar vol dir que tothom ha de renunciar a les coses superficials. S’ha d’anar a l’essència, que és l’estimació a nivell humà.

H.Y. Demano als governs que ens preguntin si funcionen les seves polítiques. Les associacions que treballem la integració i la cohesió socials, no sentim que les institucions s’interessin pel que fem. Han de venir més i hem de treballar junts. Si ens acceptem, farem coses boniques.