“Si els algoritmes dicten el nostre accés a la cultura, han de ser auditables”

BarcelonaÉs un tècnic amb formació de filòsof, així que sap fer amables les digressions més denses gràcies als exemples de temps remots. El seu llibre Comunicació, xarxes i algoritmes. Per una política digital pròpia a Catalunya ha guanyat l’últim premi de la Fundació Irla. Martí Petit, que treballa d’investigador en el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, exposa en aquesta entrevista la seva visió sobre què causen les bombolles informatives.

Qui dificulta més que Catalunya tingui una política digital pròpia: Espanya o Facebook?

[Riu.] D’entrada, el problema és d’ordenament jurídic. Per tenir competències digitals primer cal ser sobirans en l’espectre radioelèctric, cosa que la Constitució no permet. Però les xarxes tenen un pes, evidentment. La globalització, al capdavall, és una cessió de sobirania volguda i pilotada pels estats. I és en aquest context que arriben les grans empreses americanes, amb un mercat interior molt madur, capaç de rendibilitzar les seves inversions i anar a altres mercats. Ho fan amb una cultura d’emprenedors molt més forta que a Europa, on som més covards. I Facebook, esclar, es beneficia de l’efecte ramat. Si tot el ramat es connecta jo també ho faré, ens diem, perquè al final som animals socials i gregaris.

L’espectre radioelèctric està mutant. Espai reservat per a les ones televisives es va cedint a la transmissió de dades. En el seu llibre considera que si es manté l’ statu quo actual això serà “catastròfic” per a Catalunya.

L’any 2023 l’organisme internacional que assigna l’ús de les freqüències tindrà sobre la taula el debat sobre què fer amb la franja que encara fa servir la televisió convencional. Perquè tenim la possibilitat de fer la revolució digital 4.0 connectant no només les persones, sinó també les màquines, aplicar la intel·ligència artificial en el sistema productiu... Tota aquesta fraseologia i faramalla. És fàcil que la TDT acabi arraconada o, directament, amortitzada com a tecnologia. És un debat molt tècnic però que efectivament té unes conseqüències polítiques greus. I aquí no està calant gens.

Quines són les conseqüències?

La televisió tradicional porta a Europa una sèrie de polítiques associades: servei públic, promoció de producció europea i independent, polítiques de diversitat cultural o lingüística... Si aquesta tecnologia es deixa de fer servir, totes les seves polítiques quedaran en fals. A partir d’aquí, el repartiment de competències del règim del 78 marca que, en matèria de televisió, l’Estat fa la llei bàsica i l’autonomia la desenvolupa. Això és el que permet tenir TV3, les televisions locals o el CAC. Però si el model bascula cap a les comunicacions digitals i algorítmiques, la competència exclusiva serà la de l’Estat. I, per tant, la precarietat de la qual ens queixem encara pot ser pitjor si no prenem una posició determinada. Les polítiques de comunicació i cultura poden acabar centrades només en les arts escèniques, el folklore i poca cosa més.

En aquest context, com es creen les bombolles informatives?

Fins ara la humanitat havia accedit a la cultura, al coneixement i a la informació sense deixar rastre. Anaves al teatre o llegies un llibre i era un acte anònim. Amb l’accés a les xarxes generem un rastre. Podem respondre preguntes com: qui s’ha connectat? A on? Quan? Quanta estona? Quines despeses associades ha tingut? Quins contactes té? Cada acció genera moltes dades i ho coneixem com a big data, un volum oceànic de dades impossible de manejar des d’uns paràmetres humans. El que fan els algoritmes és fer propostes a partir del nostre consum previ, de manera que, per primer cop, la cultura està molt influïda per la nostra petjada digital. I aquesta influència l’exerceixen uns algoritmes que tenen una influència en les nostres vides de la qual no som prou conscients.

¿Els algoritmes haurien d’estar sota supervisió dels estats, doncs?

Hi ha tecnologies elementals per a la nostra societat, com l’habitatge o els vehicles, que se sotmeten a unes proves pericials i uns controls de qualitat dels quals ningú se n’exclama. Doncs bé, si els algoritmes dicten el nostre accés al coneixement i la cultura, han de ser auditables o, com en diuen els anglesos, accountable. Cal garantir que no siguin fraudulents, que respectin la privacitat o la presumpció d’innocència.

I la responsabilitat individual? Sucumbir a les bombolles informatives és conseqüència d’externalitzar el nostre criteri a favor de les xarxes. I ho fem de grat.

Quan hi ha una tecnologia nova, apareix un peatge nou. Un exemple, molt distant: en el diàleg socràtic de Fedre es veu la irrupció de l’escriptura com un element de progrés, capaç d’eixamplar el coneixement. Però Sòcrates hi està en contra perquè considera que s’està externalitzant la memòria, l’accés al coneixement i la creativitat. Que genera individus inautèntics, diu, perquè és un coneixement que queda fora del mateix individu. El que cal, entenc, és una correcta integració, per part dels individus i de la societat, d’aquests instruments de gestió del coneixement. Serà aquesta generació, o la que ve, o la de més enllà, però com que és un factor de progrés s’imposarà. Però hem de saber quins riscos comporta.

En el llibre parla de data literacy, o alfabetisme en dades.

En podríem dir també cultura digital, en un sentit ampli. Hem d’assumir una sèrie de coneixements i protocols de validació del coneixement. Ho hem fet ja des de fa segles amb el llibre, però en el moment d’aparèixer recordem que va provocar guerres religioses. Encara hem de generar aquest esperit crític, que no ens el donarà l’enciclopedisme d’Alembert o Diderot, sinó que és una forma que ens obliga a estar atents als enganys i fraus que puguin venir d’aquest nou entorn.

De Sòcrates a Merkel. “Els cercadors d’internet tenen un efecte distorsionador sobre la percepció”. Està d’acord amb aquesta frase de la cancellera?

Sí, sí... Tant Google com les xarxes el que volen és que nosaltres fem clic en els continguts que ens proposen. Per tant, van tancant els suggeriments de continguts fins que som dins d’aquesta bombolla. Com que jo no soc conscient del procés que ha seguit la plataforma per fer-me aquesta inferència, acabo pensant que el que m’estan proposant és el món sencer. I aleshores tendeixo a pensar que les meves cerques són objectives i universals. Però no.

¿Fins a quin punt la polarització política que es viu a Catalunya està influïda per unes bombolles que afavoreixen més els blancs i els negres, més que no pas els grisos?

És un cas molt clar de recepció massa acrítica d’informacions que com que reforcen el punt de vista de cadascú, i és un punt de vista molt emotiu, tenen un reforç més fort. Està polaritzant, sí. Però no passa només aquí, sinó en totes les democràcies occidentals que estan en crisi. Intoxicacions i rumors sense fonament n’hi ha hagut sempre i són una estratègia bàsica del poder. La viralització tampoc no és un fenomen nou. Stefan Zweig ja explicava fa un segle com es viralitzaven determinats missatges a Viena, just abans de la Primera Guerra Mundial. Si l’estabilitat social està amenaçada no és perquè hi ha viralitzacions: és pel descontentament.

¿S’explica així el comportament neofeixista de molts estats, que reprimeixen la llibertat d’expressió amb més duresa que fa deu anys?

Com que són estats de concepció analògica volen controlar la circulació d’informació com feien abans, quan hi havia un nombre limitat de mitjans. Però ara és molt més difícil tenir el jardinet endreçat. I aquest poder espantat té la temptació de serrar les dents i tornar-se autoritari o feixista. Per això hi ha l’opció xinesa de seguir reglamentant-ho tot:vostès només han de preocupar-se de produir i divertir-se, que els afers públics de poder no són cosa seva. “No es dediqui a la política”, que deia Franco. Això és justament el contrari dels ideals democràtics, que passen per capil·laritzar el poder i les decisions però a canvi d’assumir també responsabilitat i compromís amb el bé comú.

Què li fa més por: l’abús de l’Estat o el de les xarxes?

¿Anem cap a un model americà o un model xinès? Occident està molt espantat. I l’establishment ho expressa al New York Times, al Washington Post, al Wall Street Journal...

A El País...

Sí, són mitjans que estan llançant unes crítiques duríssimes contra les xarxes socials. Diuen que són un perill per a les democràcies, que les corrompen. Emeten aquests missatges perquè el descontentament social té uns altaveus que ells no controlen. I, per tant, hi ha un risc de disgregació de la societat. En aquest sentit, la Xina s’ho mira amb un somriure kàrmic, si vols: “Vosaltres, fa dos segles, ens vau distribuir l’opi i això va disgregar la societat i hem trigat dos segles a recuperar-nos. Doncs ara vosaltres us esteu repartint un verí simbòlic a través de la xarxa i us esteu disgregant”. Perquè a la Xina les dades i la informació no són propietat d’un oligopoli descontrolat que domina el mercat sense pagar impostos, com a Occident. Tot és del govern. I qui no vulgui aquestes normes, no entra al mercat. Per a ells, Facebook és una cosa absolutament dominable, que contrasta amb la histèria de George Soros i els representants de l’establishment occidental, acollonit perquè això pot tenir un efecte molt dissolvent de la societat.

No m’ha aclarit quin dels dos mals menors preferia.

Diguem que cada cop soc menys partidari de Kant i més partidari de Confuci.

Ho hauríem de traduir, això.

Kant és la modernitat occidental, l’individu autònom i audaç, amb criteri propi. És el fonament sobre el qual hem construït la societat i del qual l’últim esglaó, caricaturitzat, és el Maig del 68 i el de l’adolescent permanent. Confuci, d’altra banda, diu que el poder és el pare bondadós que mira pel seu fill. Té la responsabilitat i no la cedeix. Cada cop tendirem més a això perquè Occident, en empoderar els individus sense exigir-los responsabilitat, ha provocat que el sistema entri en col·lapse.

¿Faltes de responsabilitat com quines?

El Senat dels Estats Units no dona la cara ni té representació internacional, però té dret de veto sobre tractats internacionals. Països que són receptors nets de la Unió Europea tenen capacitat de veto sobre decisions de la UE. El PNB, que no governa a Espanya, té capacitat de veto sobre els pressupostos. La CUP, que no té cap responsabilitat de govern, té capacitat de veto per escollir president. Els fills tenen capacitat de veto sobre els pares. Els alumnes sobre els professors... Per això crec que vindran els xinesos i diran: “Vinga, tothom en fila de dos, i més ordre”.

¿Les bombolles també expliquen l’auge de les fake news?

La globalització crea molts guanyadors, però té el defecte de concentrar els perdedors en les classes mitjanes d’Occident. I són aquestes les que acaben protagonitzant les distorsions de les xarxes socials o la popularització de les fake news. Com que veuen un món incert i imprevisible, es tanquen en visions que tenen un correlat populista. Occident s’ha tornat molt cosmopolita i estupend, però ha traït les classes mitjanes i ha abandonat la gent. Es pot veure a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb el transvasament de vots cap a Ciutadans o, a Badalona, cap al PP. A partir d’aquí, la societat dels algoritmes va encerclant i aïllant els individus cada cop més dins d’aquest sentiment d’incertesa. I, si abans era el rector del poble, ara són els algoritmes els que et donen un cert confort.