L’escola de tots

BarcelonaNi la llengua ni l’adoctrinament. Els problemes de l’escola catalana no són aquests. Mestres, pares i alumnes han fet front comú contra les acusacions d’adoctrinament ideològic dels alumnes després que el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, digués davant de mitjans de comunicació internacionals que no s’ensenyava el castellà a les escoles catalanes i que el líder del PPC, Xavier García Albiol, afirmés que a l’escola catalana s’adoctrina els alumnes. Poques coses generen tant de consens com el model educatiu català, que ha funcionat sense problemes els últims trenta anys.

La immersió lingüística és un model de cohesió social que ha assegurat el coneixement de la llengua pròpia del país i també del castellà. Ha servit d’eina integradora d’alumnes vinguts d’arreu i també d’ascensor social. Així ho han defensat aquests dies tant la Federació de Pares i Mares de Catalunya (Fapac) com els inspectors d’educació, les escoles cristianes, els sindicats de professors i l’Associació Catalana de Municipis (ACM). El rebuig a les acusacions és unànime. De fet, Ciutadans es va quedar sol aquesta setmana al Congrés reclamant mesures contra l’adoctrinament a l’escola.

Ofensa per als professors

La comunitat educativa lamenta l’ús partidista de l’educació. “La desinversió progressiva i la privatització dels serveis educatius són els grans problemes que pateix l’educació catalana. Pretendre desviar el debat cap a altres qüestions és voler amagar la realitat sota consignes que no tenen res a veure amb la millora de l’educació”, va denunciar la Fapac en un comunicat. “L’últim problema que té el nostre sistema educatiu és el de la llengua. Aquests atacs són un intent de tapar les mancances del sistema educatiu”, opina Oriol Baradad, mestre de professió. Més recursos per atendre la diversitat i combatre el fracàs escolar, reduir ràtios i millorar el nivell d’ensenyament dels idiomes són alguns dels reptes que afronta l’escola. “El problema són els 30 alumnes que tenim per aula amb sis nivells educatius diferents”, argumenta Baradad. Els mestres consideren una ofensa i un atac a la seva professionalitat les declaracions de Dastis i Albiol.

Tots els professors i mestres consultats neguen amb rotunditat que l’escola adoctrini o imposi consignes polítiques, però tampoc amaguen que les aules són un reflex de la realitat social. I del que es parla al carrer, també en parlen els alumnes. “Per a nosaltres, l’educació és també fomentar l’esperit crític, qüestionar-se totes les informacions que circulen. Nosaltres eduquem en drets, en valors i no podem separar el nostre treball de la realitat que viu el nostre país”, manifestava el sindicat USTEC.

Els professors recorden que són un col·lectiu de més de 80.000 persones tan divers com la societat i on conviuen tota mena d’ideologies. “Ni de bon tros tots els professors són independentistes. L’escola, com la societat, és plural”, diu el professor Josep Miñambres. Per les aules catalanes han passat fills d’immigrants andalusos, extremenys i gallecs i, els últims anys, nouvinguts d’altres països que gràcies a l’educació rebuda avui són catalans. Ells són el millor exemple d’un sistema que funciona i desmunten les falsedats que s’han dit sobre l’escola catalana.

Marcio Germán Romera, propietari d’un restaurant, 34 anys

“L’escola és la millor eina d’integració, és el que més uneix”

Va arribar amb 15 anys de l’Argentina. Era l’estiu del 1999. Un estiu en què va aprofitar el temps per estudiar català abans de matricular-se a quart de secundària. “El primer dia de classe vaig veure que ho entenia tot sense problema, però sempre m’he expressat millor en castellà”, explica Marcio Germán Romera. La llengua no ha sigut mai un problema. Si de cas, va trobar a faltar més exàmens orals i més nivell d’exigència. Amb els seus dos fills, de 14 i 5 anys, parla en català. “Així el practico, però barrejo molt els dos idiomes”. Els dos nens estudien en una escola de Vidreres i parlen català i castellà amb naturalitat. No recorda adoctrinament durant la seva època d’estudiant. “Només un company de classe parlava de la independència a l’assignatura de filosofia i a la d’estadística, i els professors deixaven que s’expressés i prou”, recorda. Ara que el seu contacte amb l’escola és com a pare de dos alumnes, tampoc en té cap queixa. “Els nens no t’arriben dient que Catalunya és millor ni parlant de temes polítics o dient que els mestres s’han posicionat. Tampoc ho permetria”, assegura aquest argentí amb arrels andaluses. Ell, que ha vingut de l’altra banda de l’Atlàntic, creu que l’escola “és la millor eina per integrar la gent, és el que més uneix”. “Els prejudicis venen de casa. A l’hora de jugar, els nens no miren el color de la pell dels altres”, afegeix.

El paper dels mitjans

Marcio Germán Romera regenta un restaurant de menjar casolà a Maçanet de la Selva, des d’on pot copsar la realitat, i observa que la clientela s’expressa indistintament en les dues llengües. “El castellà no està en risc, però això és el que s’ha publicitat de cara enfora”, diu. Fa poc hi van dinar uns camioners de València que li van dir que a Catalunya no es podia parlar en castellà. “I els vaig preguntar: «Veieu algú que no el parli? La meitat dels clients ho fan». I llavors em van preguntar si els estaven enganyant i els vaig respondre que això ho havien de valorar ells mateixos”, explica. Lamenta que determinats mitjans de comunicació i comentaris a les xarxes transmetin una imatge de Catalunya i de l’escola que no es correspon amb la realitat. “No viuen el dia a dia d’aquí”, conclou.

Roser Montañola, mestra, 49 anys

“Els problemes de l’escola no són la llengua ni l’adoctrinament”

S’ha sentit dolguda. “Han qüestionat la nostra professionalitat”, admet Roser Montañola, professora de llengua catalana i castellana en una escola concertada de Premià de Mar. Les acusacions que els mestres catalans adoctrinen o que a l’escola de Catalunya no s’ensenya el castellà l’han sorprès. “Sempre intentes anar amb molta cura perquè tenim famílies de tota mena”, admet Montañola. Quan ha tocat explicar a classe què és la democràcia i la política, els alumnes pregunten a vegades als professors què voten o quina és la seva orientació política. “I els diem que preguntin als pares què voten”. A l’assignatura de llengua catalana es parla de la immersió lingüística. “Els expliquem que l’objectiu és compensar i que aprenguin les dues llengües”, diu Montañola, que constata que els seus alumnes surten amb bon nivell dels dos idiomes.

Qualifica d’“absurd” dir que no s’hi ensenya el castellà. Ella n’és professora. “I l’interès és el mateix, no hi ha cap diferència. Per això sap tant de greu, perquè saben que no és veritat”, assegura Montañola. Fa 25 anys que treballa a l’escola i mai hi ha vist un conflicte per temes lingüístics. “El problema de l’escola no és la llengua, això és un problema inventat, la immersió funciona”, argumenta. Considera que les carències de l’escola són més aviat de recursos per a la diversitat i de ràtios. “Treballem molt i no sempre tenim els recursos que necessitem ni tampoc el suport de la societat. Cada cop ens ocupem de més coses i l’escola no ho pot fer tot”, reivindica.

Pere Vivancos, director d’escola, 37 anys

“Eduquem ciutadans responsables, no viuen en una bombolla”

Pere Vivancos ha viscut l’escola des de tots els angles possibles. Ha sigut alumne, ara és professor i director en una escola concertada, i és pare de tres nens en edat escolar. Per a ell, han sigut una “ofensa” les acusacions d’adoctrinament. “El que intentem a l’escola és capacitar els alumnes perquè es pugin guanyar la vida, no els inculquem idees polítiques”, argumenta. A l’escola que dirigeix al barri del Congrés, a Barcelona, al pati es parla majoritàriament en castellà perquè els alumnes provenen d’un entorn majoritàriament castellanoparlant. “Són nens que tindrien dificultats d’expressió si no fessin català a l’escola”, reconeix. I explica que alumnes i professors fan servir “tranquil·lament les dues llengües i no hi ha cap problema”. Amb la mateixa naturalitat que han conviscut els dos idiomes a casa seva. El seu pare és de Barcelona i la seva mare, d’un petit poble d’Extremadura, Puebla del Maestre. El català el va voler aprendre per comunicar-se amb la família del seu marit i va ser amb els fills amb qui va començar a practicar. “La meva llengua materna ha sigut el català amb accent extremeny”, diu. Com a pare, tampoc ha vist mai cap senyal d’adoctrinament a l’escola dels seus fills, un centre d’orientació cristiana. “El que els transmeten són els valors de la convivència, del respecte, del diàleg, de la solidaritat i de l’estimació per l’altre”, explica.

Reconeix que des de l’1 d’octubre, els alumnes “estan remoguts perquè ho han viscut”. “I hi ha assignatures en què s’ha debatut sobre el referèndum i els alumnes han pogut exposar punts de vista i dialogar”, explica. “Perquè educar per la convivència és això: exposar arguments sense arribar al conflicte”, afegeix Vivancos. Ell, que conviu cada dia amb adolescents, recorda que “els nois i noies no viuen en una bombolla” i se’ls ha de “formar com a ciutadans responsables” que un dia hauran de votar o participar en accions cíviques, “cadascú des de les seves idees”. “I també se’ls prepara per a això”, raona.

Normalment imparteix classes d’història i geografia. “I se’ls explica que la Guerra del Francès aquí es diu així, a Madrid Guerra de la Independència i a París campanya hispana de Napoleó. Es posa en context depenent del lloc i això no és adoctrinament, sinó els fets explicats des de cada cultura”, argumenta.

Josep Miñambres, professor de física, 64 anys

“És molt decebedor i injust que ens facin aquestes acusacions”

És en el seu últim any de docència. Fa 35 anys que Josep Miñambres trepitja les aules de l’escola pública de Catalunya. Ha viscut canvis de govern i reformes educatives. “I francament, és molt decebedor que els polítics facin aquestes acusacions -diu en referència al suposat adoctrinament dels nens catalans-. Em sembla molt injust que sense aportar casos concrets es generalitzi d’aquesta manera tot un col·lectiu que el que intenta és respectar l’entorn de l’alumne sense generar-li conflictes”, argumenta aquest professor de física i química.

Ara treballa en un institut de la Seu d’Urgell i els alumnes utilitzen indistintament el català i el castellà per comunicar-se entre ells. “El castellà no està rebutjat socialment. Si en un grup un jove parla en castellà, en la majoria de casos tots s’acaben passant al castellà”, constata. I recorda que a les proves de selectivitat, les notes de català i castellà estan al mateix nivell. Els valors que intenta transmetre són els que es deriven dels drets humans. “La feina que fem a l’escola és d’antiadoctrinament -diu-. Preparem l’alumne perquè sigui capaç de formar-se les seves opinions i tingui confiança per mantenir-les fins i tot en minoria”, afegeix.

Paula Vallejo, gestora cultural, 28 anys

“Ensenyar la cultura i les cançons del lloc on vius no és adoctrinar”

Per a Paula Vallejo, l’escola va ser el lloc on va aprendre que la diversitat és “una riquesa cultural”. “Aprendre català era el que unia tots els alumnes, parlessin el que parlessin a casa, amb els amics i a l’escola”, recorda Vallejo, que va estudiar en l’única escola pública de Sant Celoni. Allà és on, amb 3 anys, va aprendre català, perquè a casa parlaven en castellà. El seu pare és de Jaén, i la seva mare, de Sant Celoni. “L’escola m’ha fet qui soc perquè era un entorn molt divers. El primer nen marroquí va arribar a la nostra escola”, recorda. Assegura que a l’aula mai li van parlar d’identitats, nacionalismes ni banderes. Els valors que recorda són de tolerància i respecte. “Tots els alumnes eren tractats igual independentment del seu origen i la seva llengua”, diu.

Considera que les acusacions d’adoctrinament que no tenen cap fonament. “Mai hi ha hagut conflictes als centres per aquests temes. Sempre es van posar les coses en context i s’hi treia ferro. Ensenyar la cultura, la llengua, les cançons o les danses del lloc on vius no és adoctrinar, és educar, enriquir i fer que els alumnes l’estimin i protegeixin”, assegura. Tampoc recorda posicionaments polítics dels professors.

Assegura que l’escola li ha fet “estimar el català” sense renunciar als seus orígens. “El castellà m’agrada molt i no en renego. Jo penso i somio en les dues llengües”, diu aquesta gestora cultural. Ella és filla de la immersió lingüística. Als seus germans, que són deu anys més grans, els van preguntar en quina llengua volien ser escolaritzats. I els pares ho van tenir clar: “En català, perquè estaven convençuts que vivint a Catalunya era la llengua que havíem d’aprendre”. Destaca la tasca que ha fet l’escola catalana perquè la generació dels 80 es pugui entendre en català. “Sense aquesta eina, estic convençuda que no seria possible, i la llengua no estaria en el mateix estat perquè el castellà ocupa molt de terreny -indica-. Gràcies a l’escolarització en català jo em sento tant o més catalana que els meus amics de nissagues catalanes, encara que soc castellanoparlant. Perquè no es tracta del cognom sinó d’estimar el territori”, argumenta.

En contra de la segregació

Una crítica que fa a l’escola que ella va conèixer és el fet que se segreguessin els alumnes en funció de les seves capacitats. “Quan en la majoria dels casos en realitat es tractava d’alumnes amb situacions difícils a casa”, recorda.

Mouhamed Diop, treballador de restauració, 27 anys

“Vaig entendre la situació política amb les classes d’història”

La primera vegada que Mouhamed Diop va entrar a una aula catalana, en un centre concertat de Terrassa, tenia 15 anys. “No va ser gaire difícil aprendre català perquè els companys de classe em van ajudar molt”, recorda. Fins llavors s’havia escolaritzat al Senegal. A l’institut de Terrassa es parlava més català que castellà, però assegura que no va tenir problemes per aprendre les dues llengües. Els professors, destaca, sempre li van donar suport: “Si no ho has entès, t’ho torno a explicar”, li deien. Fins i tot, una professora li traduïa algunes de les explicacions en francès per facilitar-li l’aprenentatge. Els últims anys ha treballat de cambrer i també com a encarregat d’una cadena de restauració, i apunta que no ha tingut problemes per comunicar-se amb els clients.

De fet, no acaba d’entendre la polèmica per l’acusació d’adoctrinament de l’escola catalana. “Amb les classes d’història vaig entendre la situació política entre Catalunya i Espanya”, afirma. I afegeix que si no hagués sigut per l’escolarització, ara li costaria d’entendre per què algunes persones demanen la independència i altres no. “Em va servir per aprendre la història de cada cas”, assegura.