EL DEBAT HISTÒRIC

Josep Fontana: “Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà”

Josep Fontana: “Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà”
i Ignasi Aragay
13/08/2016
8 min

BarcelonaNascut poc després de la proclamació de la República, l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) ens rep al seu pis del Poble-sec. No fa vacances. La seva vida és llegir i escriure. Interromp la redacció del seu pròxim llibre per comentar la polèmica que ha sorgit al voltant del projecte d’exposició al Born que inclou l’exhibició a l’exterior de dues escultures franquistes, una estàtua eqüestre del dictador sense el cap i una Victòria amb el braç alçat, obra respectivament dels escultors Josep Viladomat i Frederic Marès.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Va costar molt salvar el Born, oi?

I tant, ens van insultar de totes les maneres dient que es volia fer un santuari nacionalista, quan hi havia una cosa excepcional: s’havia mantingut el teixit d’una ciutat tal com era quan es va enterrar. Però bé, es va salvar i valia molt la pena fer-ho. A més, l’alternativa de fer-hi una biblioteca era inviable, no hi cabia. Una altra cosa és que Barcelona sigui l’única província que no té la corresponent biblioteca estatal, però com que ja hi estem acostumats...

Uns anys després, el Born segueix generant polèmica.

Per una banda, el Born és eminentment un museu, i els museus sempre tenen el problema de justificar la seva persistència. El problema és, a banda d’aquesta funció de museu, acabar d’establir de què més pot servir l’espai. No és fàcil, però tampoc hauria de ser tan difícil.

¿Cal fer-hi l’èmfasi en el 1714 o no només?

En principi al Born hi ha un material molt important, que, de fet, no és sobre el 1714, sinó sobre com era la societat d’abans d’aquella data, i que gràcies a la feina d’Albert Garcia Espuche amb fons notarials coneixem amb tot detall, casa a casa. No és Pompeia, però és un tros d’una cosa semblant: la Barcelona de començaments del segle XVIII. El 1714 va ser el motiu que va permetre que es mobilitzés la gent i que se salvés el jaciment, però no entenc que sigui l’únic interès del Born.

Amb la polèmica sobre si s’han de mostrar estàtues franquistes és com si haguéssim entrat en un debat de contraposició de memòries.

No s’ha d’anar per aquest camí. Em sembla que, en tot cas, la presència de l’exposició en qüestió, amb escultures incloses, té a veure amb el fet que hi ha un espai que ho permet, en un lloc cèntric. Per altra banda, és fàcil trobar els elements per fer una exposició sobre la memòria del franquisme i no ho és tant per fer-ho de l’antifranquisme, perquè no ha deixat monuments.

Què en pensa del fet de posar les estàtues franquistes al carrer?

No ho sé. Caldria veure quin efecte hi fan. En tot cas, tot el que es faci per aproximar les coses a la gent em sembla perfectament bé. A la gent li costa entrar als museus, pujar al MNAC, per exemple. Treure escultures al carrer em sembla bé, perfectament lícit. Estem parlant d’uns elements de referència cultural.

Ha sortit gent ofesa perquè encara hi ha monuments franquistes que no s’han retirat, fosses comunes de la guerra per excavar...

Sí, hi ha molta feina d’aquesta que s’ha de fer. Però, tenint en compte que hi ha tota una generació que això li sona a música celestial, tampoc no hi veig tant problema. De la mateixa manera que s’han fet pel món mostres de l’art nazi o d’art feixista italià, evocar el que era aquesta pretensió cultural, pomposa i curta de vista del franquisme, no veig que sigui un problema.

¿Encara estem pagant els silencis de la Transició?

Segurament. És veritat que s’ha fet un silenci interessat perquè al cap i a la fi hi havia massa responsabilitats a establir. Però, tenint en compte que tenim un govern del PP que de tot això no en vol saber res, i que al cap i a la fi és un partit en què hi ha els fills i néts dels que haurien d’haver sigut condemnats, és lògic que costi tant d’assumir el passat.

La recuperació de la memòria s’ha centrat en el 1714, arran del Tricentenari, i en el franquisme i les seves conseqüències. De nou oblidem el moment republicà.

Es va procurar enterrar. Va passar una cosa vergonyosa. En la Transició, els dos grups més importants de l’esquerra, el PSOE i el PCE, van descobrir que no tenien prou força per acabar amb el règim franquista i van optar per resoldre la qüestió pactant. Entre això i la incomoditat que els devia crear la República, van fer un esforç per oblidar-se’n. L’oblit del PSOE de tota la seva etapa republicana és vergonyós. Els feia nosa. Tots van voler oblidar la República i ha quedat com una mena de petit episodi de la història, arraconat. I sovint els has de recordar que allà hi havia uns projectes de transformació molt importants, que no es van poder completar, que segueixen pendents.

¿No seria l’ocasió de reivindicar aquest període, ara que estem en un moment de replantejament a nivell nacional i social?

Em sembla no solament lògic i lícit, sinó útil recordar el projecte republicà. Per exemple, la gent ha oblidat que un dels esforços més importants que va fer la República va ser l’intent de tractar de modificar la societat espanyola a través de l’educació i la cultura. Va fundar escoles, va nomenar mestres, va portar biblioteques a tots els ajuntaments. Va fer un esforç admirable. Els altres el van decapitar: van tancar escoles, van matar mestres, van cremar llibres. Recuperar tota aquesta memòria seria, sí, molt important. Com a mínim per contrarestar la bestiesa aquesta de perdonar el franquisme amb l’excusa, falsa, de dir que la República va ser una mena de baralla entre gent apassionada. No. S’ha d’entendre que hi va haver un projecte de transformació social i que el franquisme va representar un endarreriment com a mínim de 25 a 30 anys en l’evolució de l’economia espanyola.

Ens falten referents.

És lògic. Per això, amb el meu llibre La construcció de la identitat, vaig fer la feina de recordar que els problemes que debatem tenen una dimensió molt llarga. Fa més de 500 anys que existeix aquesta batalla d’intentar viure en una societat, la catalana, que ha tingut el seu propi desenvolupament econòmic, social i cultural en comptes d’acomodar-nos forçadament en un altre model social, econòmic i cultural, l’espanyol. És bo que s’entengui que no ens han deixat mai gaire espai per desenvolupar-nos.

L’independentisme ho té clar.

Però una de les coses que em sorprenen és que quan la gent parla d’independència perdi de vista que el problema realment greu, i aquest sí que més o menys assequible, és com lliurar-nos de la dependència, que obstaculitza totes les possibilitats de viure d’acord amb les necessitats pròpies. El més delirant del model autonòmic, que m’imagino que es va acceptar amb la idea que era un camí per avançar, és que des del primer moment es va tancar amb pany i clau. Espectacles com el del TC oposant-se que la Generalitat reguli els horaris comercials en funció de la conveniència del comerç de proximitat, que és un element molt propi de la societat catalana, em sembla una cosa absolutament ridícula. O el que passa amb el desgavell ferroviari. La situació a què ens ha conduït la dependència és tant o més de mala gestió que de recursos. I, pel que fa a la independència, quan de l’altra banda tenen la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, l’exèrcit i l’OTAN, costa de creure que sigui un objectiu realitzable. Si ho fos, em semblaria molt bé. Mentrestant, s’hauria de fer constantment la lluita contra la dependència per guanyar espais d’autogovern.

Parlar de memòria també és parlar de construcció de la identitat. On s’hauria de posar l’èmfasi ara?

Veig dos moments importants. Mort Franco, es produeix un moviment popular que integra gent del país i immigrants entorn del programa “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que revelava que en els anys del franquisme s’havia produït una harmonització de les necessitats col·lectives, la gent havia arribat a entendre que llibertats socials i nacionals anaven juntes. I allò no ho van fer els partits, va sortir d’una llarga feina. L’altre moment important és la manifestació de la Diada del 2011, quan per primer cop tothom crida “Independència”, i tampoc va ser organitzada pels partits. Més aviat els va sorprendre. La prova és que Mas immediatament s’apunta a fer unes eleccions en les quals perd el 8% dels vots. Van descobrir que aquell era un doble crit de protesta: per una banda, d’indignació contra la manera com l’autogovern estava sent tractat, i que venia de la manifestació contra la sentència del TC contra l’Estatut; i de l’altra, una queixa contra el mal govern, l’austeritat, l’atur, que es vulgui o no era una política que venia bàsicament de Madrid, tot i que hi hauria hagut complicitat des de Catalunya en algunes qüestions. Però aquesta part del mal govern els partits l’han tendit a oblidar.

Jordi Casassas defineix tres moments forts de construcció de relat: romanticisme-Renaixença, catalanisme noucentista i catalanisme marxista.

Això de marxista ho posaria entre parèntesis. Al final del franquisme el protagonisme polític va ser molt col·lectiu: hi van participen assemblees de veïns, grups catòlics, associacions de tota mena. Aquesta és una característica bàsica de la societat catalana. A partir del moment en què amb el 1714 es perden les institucions, es desenvolupa una xarxa de participació i associacionisme. A la Barcelona del XVIII, els gremis, que naturalment ja venien d’abans, agafen un rol protagonista. Aquesta capacitat d’autoorganitzar-se és una de les coses que es recuperen en aquesta etapa final del franquisme, amb la virtut d’incorporar la immigració. El drama ve quan, després de les eleccions, els partits diuen “Ara s’ha acabat fer política al carrer”. Jo això ho he viscut al PSUC... Si alguna virtut tenia el projecte municipal d’Ada Colau era recuperar el teixit d’aquesta societat, per això em va semblar que calia donar-li suport.

Creu que ho està aconseguint?

Jo no he dit això. Només dic que quan era una aventura folla, perquè era impensable que aquesta gent pogués aconseguir res, la idea em va semblar oportuna. Però jo no tinc cap vinculació política amb ningú.

A més dels comuns, estem en un moment de molta ebullició a la societat civil, començant per l’ANC. Com en la Transició?

No ho sé. M’agradaria pensar que el teixit sobre el qual s’està bastint el canvi està molt en contacte amb la gent. No estic segur del que està passant. Crec que el camí va per aquí: menys dirigir des de dalt i més recuperar una iniciativa col·lectiva. Però hi ha molta feina a fer.

Un altre factor de dinamisme és aquest retorn de la història, de la reivindicació de la memòria. La mateixa polèmica del Born...

Sí, tot això està molt bé, que la gent s’impliqui, i que s’intenti explicar i discutir, més que alliçonar. Però jo encara espero molt més.

I, intel·lectualment, què espera?

Ara mateix tinc ganes que surti el nou llibre sobre la Renaixença de Joan Lluís Marfany, que provocarà, com de costum li passa, males llets i protestes. No podem seguir jugant amb la idea que del 1714 surt una noció de nació catalana que perviu. El que hi ha, això sí, és una societat diferent. Malgrat els esforços d’unificació política que fan els governs de Felip V, es veuen obligats a acceptar que Catalunya funcioni amb el dret civil propi. Aquella Catalunya diferent d’Espanya fa possible la posterior industrialització i, des del punt de vista polític, viu en una certa incertitud que fa que a finals del segle XVIII i principis del XIX la burgesia pensi en la possibilitat que una nova nació espanyola accepti la diferència catalana, amb les seves regles pròpies, igual que el projecte del 1714, que no era separatista. Antoni de Campany s’ho creu, ell que era de família austriacista. I renuncia a la llengua com a concessió. Però, mentrestant, hi ha una societat popular que conserva el català com a element de diferenciació social, que veu el castellà com l’idioma dels senyors, dels lletraferits, dels funcionaris, dels militars... La Renaixença s’ha de veure en aquest context. Aquella gent creien que la nació era Espanya i la pàtria Catalunya, com ja va dir Pierre Vilar, i entre ells s’escrivien en castellà.

Una vida dedicada a llegir i escriure per entendre el món

Als seus 84 anys, Josep Fontana segueix sent un treballador infatigable. Quan feia de professor, buscava el respecte dels estudiants escrivint-se les classes, fins i tot amb notes a peu de pàgina. En els últims temps ha superat tres operacions, i la seva millor teràpia és seguir llegint i escrivint. Està absolutament connectat al món per internet: cada dia llegeix el New York Times, entre altres mitjans digitals internacionals. I no para de comprar llibres per Amazon: l’últim, una biografia de Bush fill. Al febrer sortirà el seu nou assaig, El siglo de la revolución (ed. Crítica), una visió a escala mundial, del 1914 fins ara, en funció del pes de la Revolució Soviètica i de la lluita contra el que va representar.

stats