“Encara que no et diguin res et penetren amb la mirada”

Barcelona“Sovint quan passo per davant d’un bar que hi ha de camí al col·le hi ha uns homes de l’edat dels nostres pares que em xiulen o em diuen coses o em miren el cul. Encara que no et diguin res et penetren amb la mirada”, diu l’Anna, una alumna de primer de batxillerat de l’Institut Francisco de Goya de Barcelona. I afegeix: “Als nois segur que no hi ha cap dona de l’edat de la vostra mare que us miri així”. El debat, fet a petició d’aquest diari i que ha començat tímidament parlant del masclisme en l’humor i en l’educació dels més petits, s’ha anat escalfant amb el que senten i veuen aquesta quinzena d’estudiants en la vida quotidiana. “Això és important, la violència sexual pot començar per una mirada”, sentencia la psicòloga especialitzada en violència masclista Alba Alfageme, que condueix l’intercanvi d’opinions entre alumnes voluntaris.

La intervenció de l’Anna és decisiva per deixar sense arguments els nois que diuen que quan van sols pel carrer de nit també tenen por que els agredeixin. “Quina és la principal por que podeu tenir quan torneu a casa?”, pregunta Alfageme. Ells contesten que temen que els puguin pegar o robar. La Judit resumeix la resposta de les noies: “Nosaltres tenim por que ens robin o ens peguin, com vosaltres, i a més que ens violin o ens toquin. ¿Sabeu què és tornar de festa de nit, caminant estressada pel carrer de l’institut mateix, amb por que algú et persegueixi?” Algunes companyes afegeixen que quan tornen de nit no s’atreveixen a fer-ho escoltant música amb auriculars, volen mantenir-se alerta.

L’Institut Francisco de Goya és en un racó de la ciutat que no sembla Barcelona si no es mira l’horitzó, en un vessant del Parc del Guinardó amb una pineda gairebé sense domesticar. Envoltat de carrers tranquils i solitaris que s’enfilen sense pietat amb meandres de torres i edificis baixos, el centre educatiu mira cap al Besòs des d’una de les zones més elevades de la ciutat. “Una de cada vint dones a Europa ha patit una violació, no és una por etèria”, diu la psicòloga, que afegeix: “Més del 50% de les europees deixem de fer coses per por d’una agressió, tenim menys llibertat”. Les mirades, els gestos i les expressions que es llancen a les noies pel carrer accentuen aquesta por. Les sis alumnes del grup de debat i Alfageme mateix admeten que sovint els diuen coses quan caminen per la ciutat. Cap se n’escapa.

“L’altre dia hi havia dos tiosaturats en una moto davant la porta de casa i em van començar a dir: «Vinga, guapa, per què no dius res? No te’n vagis». Si et passa això cada setmana et cagues”, insisteix l’Anna. La Marta, que fa gimnàstica rítmica, explica què li passa de camí a l’extraescolar: “Tot de vells em diuen coses, quan hi vaig i quan en torno”. I afegeix: “Quan anem de festa sempre tornem amb por, sempre ens diuen alguna cosa i fins i tot homes en cotxes i motos s’han aturat per fer-ho o ens han seguit”. El Lluc s’estranya: “Jo he acompanyat moltes amigues a casa seva i mai he vist una situació d’aquestes”. Desperta una resposta unànime de les noies: “Perquè hi eres tu!” “A veure, jo no sabia tot això que se us paraven cotxes per dir-vos coses i us perseguien motos”, reconeix el Pau, que afegeix, i desperta algunes rialles: “A mi mai m’han aturat per dir-me guapo”. L’Òscar recorda que quan surt de festa solen tornar junts amb el seu bessó i la seva germana, però que una nit tornant a casa sol una noia que caminava davant seu va canviar de vorera, ho va entendre i li va fer “pena”.

Acció al pati

Abans del debat, a l’hora del pati, mig miler d’alumnes del Francisco de Goya, organitzats pels professors i els estudiants de batxillerat, han dibuixat amb els seus cossos un 016 immens a la pista de bàsquet de l’institut, en referència al telèfon del ministeri de Sanitat per a l’atenció de les víctimes de la violència masclista. L’han envoltat amb unes lletres en què es llegia “No a la violència de gènere” mentre, quiets, com congelats, ho enregistraven en vídeo. Al costat del dibuix humà han representat una sèrie d’escenes d’agressions psicològiques i físiques. Els Mossos fins aquest octubre han instruït 10.968 denúncies per violència de gènere, un 3,5% més que en el mateix període de l’any passat. Les denúncies que afecten víctimes de menys de 18 anys -ja sigui per agressions d’un noi o bé perquè són filles de dones maltractades i també han patit violència- han crescut un 11,1%. La policia atribueix bona part de l’augment de denúncies al fet que la conscienciació contra aquesta xacra es va escampant.

Tots els alumnes del grup tenen clar que les que la violència masclista s’ha de combatre. Però n’hi ha de molt més subtil que una violació o una magrejada, que tot i això no deixa de ser-ho. El Roger lamenta que a les discoteques “molts tioss’acosten a les ties tocant-les per tot arreu i aferrant-s’hi al cul” -sobretot si sona música dembow - i la Serena ho relativitza: “Si no t’agrada que t’ho facin, surts, tampoc els segueixes el rotllo si no vols”. “Si vas a la disco ja saps què et trobaràs”, afegeix l’Erik. “Per tant, ¿la responsabilitat és de les noies?” pregunta Alfageme.