“Ara ningú recorda que vaig dormir al ras”

BarcelonaYolanda Galmes es cargola la cigarreta amb cura perquè té una ferida al dit gros. Se la va fer tallant verdures al restaurant on treballava fins a la setmana passada. Però ara ja la porta destapada, perquè va decidir deixar la feina i buscar-ne una de nova que li permetés continuar pagant el lloguer del pis que comparteix amb tres persones més i un gat a la zona de Sant Andreu de Barcelona. Allà hi té el seu llit, el seu cafè, el seu silenci. Recalca els possessius. Segurament perquè durant molt de temps no va poder-los utilitzar. Quan va venir de Màlaga buscant els seus orígens -va néixer a Sant Feliu de Guíxols-, la Yolanda no va trobar feina i es va veure obligada a viure gairebé tres mesos als carrers de Barcelona: “Ara ningú recorda que vaig dormir al ras”.

Aquelles setmanes ella va continuar fent cursos per millorar l’anglès, encadenava algunes feinetes precàries i participava en el cultiu d’un hort ciutadà. “No m’adonava de la meva situació fins que tothom marxava a casa”, explica asseguda en un banc de la plaça d’Àngel Pestaña, al barri de la Prosperitat de Barcelona, a pocs metres de l’entrada del pàrquing on ella dormia. Al contrari del que molts pensen, un estudi calcula que només al voltant d’un 4% de les persones que viuen al carrer hi són perquè volen. A més, la majoria dels que s’hi veuen abocats hi passen un període curt de temps. Llavors, com la Yolanda, entren a la roda dels serveis socials: pensió, alberg, pis d’inclusió... El procés es pot allargar però, ¿quan es pot dir que la persona se n’ha sortit? Quan es considera que té una llar segura i ha refet la xarxa emocional.

Cal una feina?

La Yolanda es veu regularment amb les voluntàries de l’entitat Lola No Estás Sola. Elles acompanyen dones que viuen al carrer a través del laberint dels serveis socials, les orienten en el mercat laboral i les ajuden a trobar habitació. A la Yolanda, per exemple, la van guiar quan va trobar feina i buscava pis. Ho agraeix a las lolas : “Al pis ja no se’m crida pel número de l’habitació, com passava a l’alberg; he tornat a ser la Yolanda”. Des de l’entitat denuncien que falten “recursos” específics per a dones sensesostre i demanen que es visibilitzin els problemes que pateixen aquestes dones, perquè “les discriminacions, els comentaris sexuals, els maltractaments i els abusos al carrer es multipliquen”.

Ara bé, també es pot sortir d’un episodi de sensellarisme sense un contracte laboral. Perquè la persona no pot treballar o perquè la feina no arriba -o sí, però és tan precària que no et permet pagar un habitatge amb els teus ingressos-. Aquest és el cas d’Antoni Cortiñas. En plena crisi el van acomiadar i la seva família no el va poder ajudar. Llavors van venir els impagaments, un desnonament “sense anestèsia” i després, el carrer. Ara té 58 anys, és a l’atur, fa xerrades i participa al Consell Municipal de Benestar Social. Amb el poc que té, paga un lloguer reduït d’un pis del Centre d’Acollida Assís. Els últims mesos ha fet cursos d’informàtica per obtenir titulacions, però no li ha sortit res d’estable. Quan li preguntem si considera que ha sortit del sensellarisme, no dubta: “N’he sortit! Senzillament estic patint les mateixes conseqüències de la crisi que la resta de la societat”.

L’assignatura pendent

Un noi que creua la plaça d’Àngel Pestaña s’acosta a la Yolanda per demanar-li foc. L’interromp. Estava explicant que cadascú se’n surt a la seva manera però que, a banda de la llar, la dimensió emocional és clau. Parla d’autoestima, d’orgull de ser qui ets, de recuperar l’amor propi. Però és difícil. “No marxa mai el que sents quan uns joves et desperten al crit de:«Aixeca’t, gandul!»”. L’antropòleg i expert en sensellarisme Joan Uribe li dona la raó: “L’acompanyament psicològic és una de les grans assignatures pendents dels processos de superació del sensellarisme”.

Una de les poques entitats que aborden aquest aspecte és Psicòlegs Sense Fronteres. Ells també es queixen de la falta de recursos. “Les persones que viuen al carrer han trencat els llaços familiars i viuen situacions d’inseguretat i desgast psicològic que els fan més vulnerables”, explica una de les voluntàries. Les trobades de l’entitat Lola No Estás Sola també intenten reforçar aquest vessant. Sobretot es troben dones amb quadres d’ansietat, de depressió, de molt baixa autoestima. La Yolanda, per demostrar que es pot sortir del sensellarisme, ha optat per explicar la seva història tant com pot: “Per què la gent té por d’acostar-se a les persones que viuen al carrer?”

L’escenari dels ‘invisibles’

“Jo també soc persona” és una de les frases que més han repetit les persones entrevistades per fer aquest dossier. Antoni Cortiñas diu que és perquè és com si et convertissis en “mobiliari urbà”. Com si deixessis de formar part de l’espècie humana. Yolanda Galmes reconeix que fa mal, quan els vianants passen de llarg. Es fa difícil suportar que facin “com que no et veuen per vergonya”. Certament, són un dels col·lectius més invisibilitzats de la nostra societat. En un intent de lluitar-hi, el mes de maig el director de teatre Juan Carlos Martel i el dramaturg Joan Yago van estrenar l’obra Sis personatges al Teatre Lliure, que volia explicar les històries dels que viuen al carrer en silenci (perquè poques vegades els escoltem). La proposta va triomfar, es van esgotar les entrades i la van prorrogar. Potser un dels motius del seu èxit va ser que els protagonistes no eren actors, sinó cinc homes que havien passat per situacions de sensellarisme. El sisè és un mort que està molt present a l’obra, d’aquí el seu títol. Per un cop, el Jesús, l’Enric, el Valerio, el Martí i l’Üdo van desenganxar-se del decorat.