60 anys d’Òmnium: De la resistència cultural a l’eclosió política

BarcelonaÒmnium va néixer en un context anòmal. Mentre a Europa dominava la democràcia, a Espanya hi havia una dictadura que perseguia sistemàticament qualsevol dissidència. Franco era un home d’un sol color: “La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola”, va assegurar en un dels seus discursos. A les fàbriques es van instal·lar rètols on es prohibia explícitament als obrers parlar en català i el 1939, per decret, es va vetar l’ús del català en l’espai públic. El Palau de la Música Catalana va passar a dir-se Palacio de la Música i l’Institut d’Estudis Catalans es va rebatejar com a Instituto de la Hispanidad de Barcelona. La llengua o la creació en català ho tenien complicat per sobreviure i, l’11 de juliol de 1961, avui fa seixanta anys, cinc membres de la burgesia creaven una eina per evitar-ne el declivi: Òmnium Cultural.

Amb la democràcia, el català i la cultura catalana van sortir de la clandestinitat. Però Òmnium, 46 anys després de la mort de Franco, continua existint i té més socis que mai. De fet, els últims sis anys n’ha triplicat el nombre: el 2015 tenia 55.883 socis i ara en té 186.985. És molt difícil trobar una entitat com aquesta en cap altre país encara que també tingui una llengua sense estat. És una rara avis. ¿ Però quin sentit tenia Òmnium el 1961 i quin té ara? ¿I com s’explica la seva força actual?

Els fundadors van ser el financer i mecenes Fèlix Millet i Maristany, l’industrial de l’alimentació Lluís Carulla, el creador de Floïd i fundador de Banca Catalana Joan B. Cendrós, l’empresari tèxtil Pau Riera i Sala i l’enginyer Joan Vallvé i Creus. “És una nova burgesia que no s’entén sense el context de l’època, que es va enriquir durant el franquisme però no gràcies al franquisme”, diu l’escriptor i filòleg Jordi Amat: “Els va empènyer una responsabilitat cívica, Millet ja l’havia demostrada amb Benèfica Minerva [dedicada clandestinament al mecenatge col·lectiu] i una certa possibilitat d’actuar com a lobi i guanyar una posició en la vida pública”, afegeix.

La irritació de Tarradellas

No tothom va rebre l’aparició d’Òmnium amb bons ulls. Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, va arrufar el nas. “Quan van obrir el Centre d’Études Catalanes a París es va enfadar perquè sempre havia aspirat a tenir una oficina a la capital francesa en lloc d’haver de presidir la Generalitat des de casa seva, a Saint-Martin-le-Beau (Tours) i perquè tots buscaven finançament entre els exiliats”, explica l’historiador i professor de la UOC/UVic Joan Esculies. “A més -afegeix-, Tarradellas creia que amb l’aparició d’Òmnium es vincularia la llengua i la cultura catalanes amb la burgesia i això generaria el rebuig de sectors populars i es crearia un nou lerrouxisme; veia com un perill que Òmnium repartís beques i subvencions o que es buidés de contingut polític la reivindicació del català”. La llengua, però, es va anar estenent amb l’activisme semiclandestí d’Òmnium, gràcies en part als cursos i exàmens que va organitzar Joan Triadú. I quan va arribar la democràcia, hi havia professors preparats per ensenyar català.

Però no tot era la llengua. També hi va haver un gran esforç per no deixar morir la creativitat. “Quan Josep Benet va redactar les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1968, ho va fer amb una clara consciència que certs intel·lectuals havien de ser reconeguts; el premi no només es dona a l’excel·lència de l’obra sinó als que han contribuït a la continuïtat de la cultura”, diu Amat, segons el qual “en aquell moment era una manera d’agrair i reconèixer el sacrifici dels que no havien claudicat amb la victòria de Franco; el jurat del premi decidia qui havia de formar part del panteó que havia salvat la cultura catalana, els honorables”. Josep Pla, per exemple, no va ser un dels escollits: mai va obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

A l’aixopluc d’Òmnium van créixer noves generacions de creadors perquè hi havia els recursos econòmics i les estructures paral·leles necessàries: “Es va crear el caldo de cultiu perquè després fos fàcil, ja en democràcia, recuperar la cultura catalana, quan van sorgir autors com Baltasar Porcel, Terenci Moix o Montserrat Roig”, detalla el periodista Antoni Batista.

Amb la democràcia i l’aparició d’institucions i administracions que en principi havien de vetllar per la llengua i la cultura catalana, Òmnium es podria haver anat esllanguint. “Però l’ensenyament del català o la promoció de premis literaris es mantenen després de la recuperació democràtica”, explica la politòloga Gemma Ubasart, per a qui “el fet de tenir una llengua minoritzada, sense un estat que la sustenti, explica en part que una entitat com Òmnium perduri”. La democràcia no va resoldre tots els problemes: “Hi va haver una certa decepció dins l’entitat perquè tot aquest bagatge cultural, que era fonamental per al catalanisme, va ser maltractat pels diferents governs; la cultura no ha sigut mai una prioritat per a la Generalitat”, afirma el filòsof i gestor cultural Xavier Fina.

El gir cap a l’autodeterminació

Es va continuar donant classes de català, concedint premis i fent campanyes, però hi va haver un moment en què es va buscar un nou encaix: “A Òmnium li va costar adaptar-se a la democràcia, perquè algunes de les coses que feia les van començar a fer les institucions”, opina Jordi Bosch, exmembre de la junta nacional de l’entitat i exresponsable de relacions institucionals. A més, es van anar perdent quadres dirigents, molts van marxar al sector públic”. Després d’uns anys d’anar perdent pes sota la batuta immobilista de Josep Millàs, hi va haver un gir modernitzador amb les presidències primer de Jordi Porta i després de Muriel Casals. “Es van intensificar molt les lluites socials i la reivindicació del dret a l’autodeterminació”, recorda Bosch. I es va reforçar “la independència financera i dels partits polítics: no som apolítics però sí apartidistes”, afegeix Bosch. Aquesta és una de les altres peculiaritats de l’entitat: haver aconseguit que cap sigla s’apropiés del seu patrimoni històric: “És una entitat de la societat civil, amb un llegat molt potent, i és transversal, no exigeix una militància confrontada, com sí que ha fet l’Assemblea Nacional de Catalunya, i això la fa més amable”, precisa Amat.

La seva transversalitat

La defensa de l’autodeterminació, però, pot haver deixat socis fora, opina Esculies: “A partir del 2010 Òmnium va fer com la major part dels catalanistes i va començar a abraçar l’independentisme. A més, va anar més enllà de promoure la llengua i la cultura per convertir-se en un actor principal en aquest nou context. Les seves juntes han servit durant anys de lloc de fogueig polític i també han sigut punt de trobada de perfils de diferents àmbits i partits polítics, un fet clau per entendre l’impuls inicial de la transversalitat del Procés. El fet que Òmnium sigui vist com un actor més de l’independentisme li permet tenir un públic molt fidel i alhora li resta penetració entre els segments catalanistes no independentistes”. L’economista Alfredo Pastor va més enllà: “Òmnium s’ha convertit en una plataforma d’activistes a favor de la independència”.

Ara, en un context en què no sembla possible un referèndum amb l’acord del govern espanyol, i en què el conflicte polític va per llarg, “Òmnium se’n surt molt bé”, diu Ubasart. Per a Xavier Fina, “un punt clau és la figura de Jordi Cuixart, que no busca el profit propi ni un càrrec, ni tampoc entra en les misèries de la política, però a la vegada és un animal polític i un gran comunicador”. “I darrere de l’entitat hi ha una estratègia boníssima”. “Òmnium continuarà ocupant una certa centralitat si se sap mantenir lluny dels interessos partidistes”, augura Ubasart.