25 fets del segle XXI que ens han canviat la vida

Entrem a l'any en què es compleix un quart del segle XXI. Mirat en perspectiva, en aquests 25 anys han passat moltes coses que ens han canviat la vida per sempre que ressonen en el nostre dia a dia i també en l'evolució general del món. La redacció de l'ARA ha fet una difícil selecció dels fets que han tingut lloc aquests anys i n'ha escollit només un per any començant per l'any 2000, amb la pujada a la presidència de Vladímir Putin, i acabant amb la DANA del País Valencià, la mostra més clara de fins a quin punt la crisi climàtica està agreujant els fenòmens meteorològics extrems. Moltes coses per recordar, i per reflexionar.

Es pot dir que, de moment, el segle XXI és el segle de Vladímir Putin. Ja era primer ministre amb el seu mentor, Borís Ieltsin, però quan aquest va dimitir el darrer dia del 1999 va ocupar la presidència i des de llavors ha guanyat totes les eleccions , s’ha desfet de gairebé tota l’oposició i ha governat Rússia amb mà de ferro. A més, de Txetxènia al cor de l’Àfrica o de Síria a Ucraïna, la seva ombra és al darrere de moltes de les guerres d’aquest segle.

Quatre atemptats suïcides gairebé simultanis als Estats Units, coordinats per Al-Qaeda, van trasbalsar el món i les seves conseqüències encara perduren avui en dia. En els quatre avions segrestats hi va haver 265 víctimes, a les Torres Bessones van perdre la vida 2.606 persones i al Pentàgon les baixes es van elevar a 125. El xoc va tenir per conseqüència dues guerres, a l’Afganistan i a l’Iraq, però ni la mort de l’artífex de l’atemptat, Ossama bin Laden –el 2 de maig del 2011– ni la del president iraquià acusat de formar part de l’Eix del Mal, Saddam Hussein –el 30 de novembre del 2006–, van aturar el terrorisme. Centenars de milers de morts després, els objectius no es van assolir. La política de la por i els controls de seguretat intensius, però, s’han quedat.

L’1 de gener del 2002, milions de ciutadans de 12 països de la Unió Europea van córrer als caixers automàtics a obtenir els primers bitllets d’euros, la nova moneda comunitària que substituïa les divises estatals, com la pesseta. L’euro avui és la moneda de vint estats de la UE i està consolidat, però la seva viabilitat va estar en entredit durant els anys més durs de la crisi del deute europeu. Entre el 2009 i el 2015, el cost dels bons emesos per governs perifèrics, entre els quals l’espanyol, es va disparar i va obligar a rescatar aquests països, fortament endeutats després d’haver hagut de salvar els seus sistemes financers i on la UE va imposar retallades pressupostàries. La presidència de Mario Draghi al Banc Central Europeu va posar fi a la crisi.

El 14 d’abril del 2003, el Human Genome Project va aconseguir una revolució científica: va completar el mapa del genoma humà, és a dir, la seqüència completa d’ADN del cos humà o les instruccions que ens permeten viure i emmalaltir. La iniciativa, que havia començat el 1990, va acabar l’encàrrec dos anys abans del previst gràcies a la col·laboració internacional –sobretot dels Estats Units– i als avenços en els camps de la genòmica i la tecnologia informàtica. Totes les dades es van publicar en obert perquè els científics continuessin generant coneixement sobre com funciona el cos humà. I d’aquí han nascut tècniques científiques clau, com el CRISPR/Cas9, que permet editar gens i silenciar-los o activar-los en benefici de la salut.

Els terribles atemptats jihadistes de l’11 de març del 2004 a Madrid van causar 193 morts i van canviar el rumb de la política espanyola perquè, davant l’intent del govern d’Aznar de culpar-ne ETA, una immensa mobilització de l’esquerra va obrir les portes de la Moncloa a José Luis Rodríguez Zapatero. Malgrat que la policia i la investigació judicial van deixar clara l’autoria jihadista, el PP i els mitjans afins van alimentar la teoria de la conspiració durant anys per assenyalar com a il·legítim el govern Zapatero. Alguns analistes situen l’inici de la política de crispació entre esquerra i dreta a Espanya, que ara viu un moment especialment intens amb Pedro Sánchez, just en aquell moment, perquè el PP no va pair mai la derrota. Anys més tard, el 2017, Barcelona també va patir el terrorisme jihadista amb els atemptats de la Rambla i Cambrils.

L’aprovació d’un nou projecte d’Estatut el setembre del 2005 al Parlament va ser el tret de sortida per a un tortuós camí que acabaria amb la seva aprovació definitiva, després d’una negociació a la baixa amb el PSOE, el juny del 2006. La sentència del TC del 2010, en què anul·lava alguns preceptes i n’aigualia uns altres, va representar l’inici del procés independentista català.

El 2006 el producte interior brut (PIB, l’indicador que mesura la mida d’una economia) de la Xina va superar el del Japó, cosa que va situar l’economia xinesa com la segona més gran del planeta per sota dels Estats Units. L’economia xinesa ha gaudit durant bona part del segle XXI d’un ritme de creixement vertiginós gràcies a la força exportadora de la seva indústria arran de l’adhesió del país a l’Organització Mundial del Comerç el desembre del 2001.

El llançament del primer iPhone el juny del 2007 va marcar el naixement de l’era dels smartphones. Aquell mateix any també es va presentar el sistema operatiu Android, que va generalitzar encara més els telèfons mòbils intel·ligents. Ens vam acostumar a portar un petit ordinador a la butxaca, connectat sempre a internet i que tenia també una càmera capaç de fer fotografies i vídeos. A més, va sortir el primer Kindle.

La revolució tecnològica que van desencadenar els telèfons mòbils va canviar internet tal com el coneixem, i també la nostra manera de relacionar-nos entre nosaltres. La incorporació als mòbils d’eines com Google Maps i la generalització de la missatgeria instantània van precipitar canvis socials i fins i tot polítics.

Aquesta revolució va facilitar-ne una altra: la de l’eclosió real de les xarxes socials. A partir del 2007, xarxes com Twitter, que havia nascut l’any abans, i Facebook, que ja tenia tres anys, es podien consultar amb un aparell que cabia a la butxaca i per publicar ja no calia tenir cap ordinador a mà. Això en va disparar l’ús entre la població i també entre les empreses i els mitjans de comunicació.

L’inici oficiós de la crisi financera internacional que va afectar l’economia mundial durant un grapat d’anys va començar el 15 de setembre del 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, un dels bancs d’inversió més grans dels Estats Units.

Després d’anys de bombolla immobiliària als EUA (i també a Espanya) i de la creació d’un mercat sense regular de derivats financers, la caiguda de Lehman va encetar una espiral de fallides bancàries –i rescats– arreu del món que va derivar en una severa crisi mundial. La Gran Recessió va deixar milions de persones sense feina, va tancar milers d’empreses i va obligar els governs a repensar la regulació del sector financer.

L’estiu del 2008, Pep Guardiola iniciava el seu periple com a tècnic del Barça enmig de debats. Un any després, el club era al cim del món. El Barça va viure la seva particular febre d’or gràcies a una generació de jugadors impossible d’oblidar, la major part dels quals sorgits de La Masia com Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés i, esclar, aquell noi fitxat uns anys abans quan era ben menut: Messi. Fent girar l’equip al voltant de l’argentí, Guardiola va aconseguir que el Barça fos capaç de guanyar absolutament tots els títols oficials aquell 2009: Copa, Lliga, Supercopa d’Espanya, Mundial de clubs, Supercopa d’Europa i també la Lliga de Campions, en què es va derrotar el Manchester United a Roma amb gols d’Eto’o i Messi. Aquella nit de primavera, el joc de l’equip es va elevar més amunt que mai. La gràcia d’aquell Barça no era només que fos capaç de guanyar: també jugava com els àngels i va allargar el seu domini uns quants anys més.

“Pa, llibertat i justícia social!” va ser el lema comú de les revoltes en molts països àrabs. Les Primaveres Àrabs van durar poc, gairebé uns tres anys, i van començar el 17 de desembre del 2010 quan un jove venedor ambulant tunisià, Mohamed Bouazizi, es va immolar en protesta per les dificultats per treballar i viure. Va ser l’espurna d’una revolta que va començar a Tunísia i es va estendre a molts països de la regió. Impulsada pels joves, l’esperança d’un canvi va enderrocar els governs de Ben Ali a Tunísia, Mubàrak a Egipte i Gaddafi a Líbia, va ser a l’origen de la guerra civil a Síria (però fins el passat desembre no s’ha tombat el govern d’Al-Assad) i va provocar canvis en alguns països. La repressió posterior va aturar els canvis i en la majoria de països han tornat règims dictatorials o encara es manté el caos i les lluites fratricides.

El 15 de maig del 2011, en plena crisi econòmica mundial, unes manifestacions convocades per demanar un canvi social, econòmic i polític van acabar amb acampades en diferents llocs de l’Estat. A Catalunya, els anomenats indignats van ocupar la plaça Catalunya de Barcelona durant un mes i mig. Durant aquelles setmanes a la plaça es feien debats i activitats sobre com millorar el funcionament de la democràcia fins que finalment en van ser desallotjats el 30 de juny. Tot plegat va ser el germen d’un moviment polític que a Espanya abanderaria Podem, de Pablo Iglesias. A Catalunya, la figura que millor va representar aquell esperit va ser Ada Colau, activista a favor del dret a l’habitatge que esdevindria alcaldessa de Barcelona contra pronòstic entre el 2015 i el 2023.

El robot explorador Curiosity va aterrar a Mart l’agost del 2012 i durant aquests anys ha estat enviant imatges i dades sobre el Planeta Vermell que ens han permès conèixer-ne millor la composició i plantejar la possibilitat que hi podria haver hagut les condicions per a la vida anteriorment. Aquest segle s’ha reactivat la cursa espacial i la tornada a la Lluna és només el primer pas per fer el salt a Mart.

Un dels moments culminants de la mobilització independentista va ser la Via Catalana durant la Diada del 2013. Centenars de milers de persones es van donar la mà de punta a punta del país a les 17.14 creant un moment màgic d’unió i esperança. El que més va cridar l’atenció va ser l’excel·lent organització de la mobilització, perquè cada persona tenia un tram assignat i això va assegurar que no hi hagués espais buits. Aquesta metodologia dels trams es va aplicar a les mobilitzacions de la Diada següents, per exemple amb la V del 2014, celebrada abans de la consulta del 9-N, o amb la Via Lliure del 2015. Les imatges d’aquestes mobilitzacions, amb iniciatives com la de la gigafoto, van donar la volta al món i van situar la qüestió catalana en l’agenda dels mitjans internacionals. Tot plegat va servir per provar una capacitat d’organització que viuria el moment àlgid amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Tot i que el 2012 el prestigi de la monarquia i de Joan Carles I no era el que havia estat anys enrere, l’incident de la cacera d’elefants de Botswana va suposar un abans i un després i va posar en marxa el procés que acabaria amb la seva abdicació dos anys més tard. L’aparició en escena de la seva amant Corinna, els seus problemes físics i el cas Nóos, que afectava el seu gendre Iñaki Urdangarin, van fer insostenible la situació del rei. El PP de Mariano Rajoy i el PSOE, llavors pilotat per Alfredo Pérez Rubalcaba, van traçar un pla per fer abdicar Joan Carles en favor del seu fill, que seria coronat amb el nom de Felip VI amb l’encàrrec de netejar i modernitzar la imatge de la monarquia, sobretot entre els joves.

La situació inestable a l’Iraq, Síria, l’Afganistan i part del Magrib va donar peu a l’auge de l’Estat Islàmic i grups jihadistes que van provocar la fugida de centenars de milers de persones. Gairebé un milió van trobar refugi a Europa, però molts altres, com el nen Aylan, no van arribar-hi. Va ser també l’any dels atemptats contra Charlie Hebdo i la sala Bataclan de París. En vindrien més.

El Regne Unit s’havia sumat a la llavors Comunitat Econòmica Europea el 1973, però aquesta relació amb l’Europa continental es va acabar el 23 de juny del 2016 quan, en un referèndum promogut pels euroescèptics i secundat pel Partit Conservador, el 51,9% del britànics van decidir sortir de la Unió Europea. El Brexit, que segons les enquestes actuals no tindria tants adeptes avui, no es va fer efectiu fins al 2020, després d’unes llargues negociacions que encara avui tenen aspectes pendents de negociar. Va ser un cop dur per a la Unió Europea, actualment amb 27 estats, que fins llavors només s’havia anat ampliant. El Brexit ha fet que el Regne Unit sigui més dependent dels Estats Units i tingui ara conflictes comercials amb Europa, tot i que els darrers temps, amb els laboristes, les negociacions són més disteses. A la UE també va suposar un sotrac que, juntament amb la crisi de l’euro, la migratòria, la pandèmia i l’enfrontament amb Rússia per Ucraïna, estan obligant a repensar com ha de ser el seu futur per sobreviure.

L’1 d’octubre del 2017 és una data marcada a foc en la memòria de molts catalans que es van mobilitzar per protegir les urnes i poder celebrar, malgrat la repressió policial, un referèndum d’independència que, això sí, no comptava amb l’aval internacional ni va assolir una participació del 50% (va ser del 43%). El resultat, però, va ser una víctòria aclaparadora del sí i unes imatges que van sortir a les portades de tot el món. Aquell mes d’octubre va acabar amb la intervenció de l’autogovern català, l’empresonament de molts líders independentistes i la marxa a l’exili de molts altres, entre els quals el president Carles Puigdemont. A partir d’aleshores, les diferents lectures que s’han fet d’aquella jornada han condicionat la política catalana i les relacions entre els partits.

ETA va anunciar el 2011 que deixava les armes i el seu darrer atemptat mortal va ser el 2010. Tot i això, no va ser fins al 2018 que es va completar l’autodissolució d’una organització armada que va causar prop d’un miler de morts.

Després del virtual Me Too del 2017, la quarta onada del feminisme va agafar força fins a fer d’aquest moviment un dels més sòlids i transformadors del moment. A l’Estat, la lleugeresa de les condemnes als violadors de la Manada va armar les feministes –sobretot les més joves–, que van aconseguir que el seu lema de només sí és sí es convertís en llei i que els 8-M posteriors siguin ja dies marcats en vermell al calendari de les dones. El 2019 es va repetir l’èxit de l’any anterior de la vaga de dones per fer visible el pes a la societat. Però la diversitat de posicions s’ha fet present i qüestions com la prostitució o la llei trans han dividit les feministes, no tant a Catalunya com a Madrid.

L’última nit del 2019 van començar a circular missatges de preocupació per pneumònies d’origen desconegut a la Xina. Ningú s’imaginava que, dos mesos després, el món s’enfrontaria a una pandèmia que tancaria escoles i paralitzaria la vida social, però el 13 de març del 2020 la Generalitat va confinar la població per intentar contenir el SARS-CoV-2, un virus que va causar milions d’infeccions i morts, sobretot a les residències de gent gran. L’arribada de les primeres vacunes menys d’un any després (una fita històrica) va marcar l’inici d’una recuperació que es va veure truncada múltiples vegades per necessitats econòmiques i que va portar al límit la comprensió de la població. I, tot i que ara aquests anys convulsos queden lluny, la covid-19 no ha desaparegut, com ens recorden les mascaretes que tornen quan arriba el fred.

Semblava impossible, però la negativa del llavors president Donald Trump a reconèixer la derrota electoral davant de Joe Biden va provocar l’assalt violent dels seus seguidors al mateix Congrés dels Estats Units. El país que s’enorgullia de la seva democràcia va quedar en evidència davant el món i encara avui, en què ha tornat a guanyar Trump, es manté dividit i mirant-se el melic.

El 24 de febrer, Rússia, que el 2014 ja s’havia annexionat Crimea de manera unilateral, envaeix Ucraïna en el que preveia que seria una guerra ràpida d’annexió d’un país que considerava part del seu territori. Però la resistència del poble ucraïnès i el suport dels països de l’OTAN ho van impedir. Les sancions consegüents a Rússia, de rebot, van desembocar en una crisi energètica a Europa. Però les forces ucraïneses estan al límit de personal i armament i cada cop es parla més d’un possible alto el foc aquest any que podria deixar Ucraïna sense part del seu territori. La guerra de Gaza, el 2023, amb la massacre israeliana a la Franja, ha fet canviar l’interès mediàtic.

El xatbot amb intel·ligència artificial d’OpenAI, ChatGPT, es va presentar al públic a finals del 2022 i va impulsar l’eclosió de la intel·ligència artificial generativa durant l’any següent. Va arribar al públic general de la mà dels xatbots, però aviat també a través de la generació d’imatges amb eines com DALL-E i Midjourney, i fins i tot va desembarcar als cercadors –Bing va integrar la tecnologia d’OpenAI–. També es va anar desplegant a tota mena d’eines per retocar fotografies, corregir textos, facilitar el disseny de documents i transcriure àudios. A més, es va començar a adoptar de manera massiva en entorns empresarials i es va obrir el debat sobre la necessitat de regular aquesta tecnologia.

Tant el temporal Boris, que va negar d’aigua el cor d’Europa, com la pitjor inundació registrada en 80 anys al Brasil, amb centenars de morts a Rio Grande do Sul, tenen un denominador en comú: la crisi climàtica causada per l’escalfament global i les emissions de gasos d’efecte hivernacle. L’Acord de París del 2015 proposava mesures, com ara evitar els combustibles fòssils, per evitar que l’escalfament superi els 2 graus en relació amb l’era preindustrial, o si és possible 1,5 graus. Però aquests ja s’han assolit enguany. A casa nostra, les temperatures no paren de pujar i l’exemple més cru l’hem viscut amb el pitjor temporal del segle a l’Estat: la DANA que va afectar una desena de municipis del País Valencià va causar més de 220 víctimes mortals en només unes hores. La comunitat científica ho té molt clar: a més de la mala gestió política, es va constatar la sensació d’invulnerabilitat dels governs davant d’aquestes catàstrofes.

El més vistos i escoltats a la cultura

Taylor Swift, l’artista més reproduïda: L’estríming ha transformat la indústria musical. Adele va vendre més de 40 milions de còpies del disc 21 (2011), però a Spotify l’artista més escoltada aquest segle és Taylor Swift: 95.274 milions de reproduccions.

‘Avatar’ va rebentar La taquilla: Avatar (2009), de James Cameron, és la pel·lícula més taquillera del segle XXI, amb més de 2.800 milions d’euros recaptats als cinemes, per davant d’Avengers Endgame (2019) i Avatar. El camí de l’aigua (2022).