ONZE DE SETEMBRE

Nacionalitat gambiana

Nacionalitat gambiana
i Toni Sala
11/09/2016
4 min

Salt“Quan siguem independents -va dir-me un manifestant- ho continuarem fent per diversió. Com el Cuatro de Julio els americans!”

La descentralització ho ha posat més fàcil als no barcelonins, i al cap de cinc anys l’Onze de Setembre massiu s’ha convertit inevitablement en una festa cívica més, una barreja de Sant Jordi i de festa major, una altra peculiaritat dels catalans perduts per l’estètica, una meravella, això sí, de colors i alegria. Què ens importa, quants siguem? Una festa per anar-hi amb els nens i amb el gos.

Vaig aparcar el cotxe al soterrani de l’Espai Gironès, a quatre passes de la manifestació. Escales mecàniques i el centre comercial convertit en un aeroport: els restaurants plens, les botigues tancades, la gent asseguda per terra, en grups, alguns amb l’entrepà, tots amb samarreta blanca i estelades. Cua a la gelateria.

Francès unes quantes vegades

Al parc de les parades, vaig sentir parlar en francès. Eren uns nens sota l’ombra d’un plàtan raquític, amb samarretes verdes que deien: “Sem Castellers del Riberal”. Si fa anys a algú li feia impressió sentir parlar castellà en una mani independentista, que sàpiga que a la mani de Salt vaig sentir parlar francès unes quantes vegades.

Estava bé que per arribar al començament de la manifestació haguessis de passar per davant dels barracons d’una escola. Els barracons parlen clar. Aquí vaig sentir un comentari que em va recordar Margallo: “Tinc una amiga que no vol venir perquè té por d’un atemptat terrorista... Au, vinga, home!”

A tres quarts de quatre ja es veia que no s’hi cabria. Ja m’havia situat a lloc. Els gegants ballaven, Ràdio Salt retransmetia música ètnica africana. A la pantalla sortia Lleida. “Mira, Lleida!” Sortia Berga. “Mira, Berga!” Sortia Salt. “Salt! Salt!” Crits.

-Aquests missatges d’integració són un encert -vaig dir a un conegut-. Ha sigut bona idea fer-ho aquí, per insistir-nos a nosaltres mateixos a favor de la solidaritat i la diversitat. De totes maneres, només veig blancs, ni cap mocador ni gel·laba.

I llavors hi vaig caure. Què estàs fent, aquí, veient la mateixa mani de cada any? No t’han fet anar a Salt? Què passa, a Salt, mentrestant?

Només vaig haver de caminar fins al carrer paral·lel al de la manifestació, que estava plena a rebentar. Vaig veure els pisos amb balcons de pobre, balcons que fan d’habitació exterior per falta d’espai, amb bicicletes, cadires, testos de plàstic, roba estesa, alguna butaca, trastos, fins i tot un quadre emmarcat penjat a la paret. Allà eren els saltencs que venien de la immigració, adults i no adults, als balcons, mirant de braços plegats com passava la gent o asseguts parlant entre ells, del tot al marge. De fons se sentien timbalers, gralles i crits d’independència. Ells s’estaven als balcons o al carrer, no tenen aire condicionat als pisos.

Els joves eren a baix. Els nens jugaven a les places. Els joves s’estaven a les portes, xerrant. Si no fos pels endarrerits que passaven amb estelades, res d’especial. Vaig acostar-me a uns marroquins d’uns vint anys.

“Nosaltres som independentistes”, em van dir, de seguida. “Sou independentistes i no aneu a la manifestació?” “Ara hi anem. No veus que duc la samarreta blanca? Si fóssim independents hi hauria més llocs de treball. Cada dia Espanya es queda 36 milions. Tenim que fer com a Holanda, marihuana lliure, haixix lliure..!” “Hauríem de fer com el País Basc”, em va dir un altre. “Ells ja s’han independitzat!”

‘Free life’

Com que no sabia si m’estaven prenent el pèl, vaig tirar endavant. La zona es coneix com “ el barrio ”, em van dir, però l’idioma que menys vaig sentir-hi, mentre caminava, va ser el castellà. Un grup de nenes negres parlaven tranquil·lament entre elles en català. De fons, se sent la megafonia: “Visca la República Catalana... Som emprenedors... Som creatius...” Quina mandra! Em vaig acostar a mitja dotzena de gambians que seien en una plaça i els vaig preguntar, també, si no anaven a la mani. És just un quart de sis.

“Sí, i tant!”, va dir un. “Ara mateix hi anem. Mira, veus aquella bandera al balcó? És del meu amic”. Vaig parlar una estona amb ells. Em van explicar que treballaven en empreses càrniques, fàbriques d’embotits, frigorífics, a Olot, Riudellots, Vilamalla. Els vaig confessar que tenia la imatge dels gambians que treballant la terra. “Nosaltres som del segle XXI! El nostre lema és: « Free life!»” “Perfecte. I la independència?” “Nosaltres hi estem d’acord. El 75% s’ho queda Espanya. Nosaltres som nascuts aquí i no ens donen la nacionalitat!”

Un d’ells em va ensenyar el permís de residència. “ Válido hasta: 26-10-17 ”. “ Localidad: Salt ”. La cosa al·lucinant, però, va venir quan vaig girar el permís. “ Fecha y lugar de nacimiento: 18-04-94 Banyoles GI-ESP ”. “ Nacionalidad: Gambia ”. Cal que ho tradueixi? Vint-i-dos anys, nascut a Banyoles, catalanoparlant i sense nacionalitat, ni catalana ni espanyola. Als seus amics els passava el mateix cas. “Nascut aquí i depens de Madrid!”, em diu en Sulaiman. “I els truques per papers i es fan els bojos! Es fan els bojos! Jo trucava a Madrid pel registre i te torean! A otro país tu tens la nacionalitat d’allà o la doble nacionalitat. Aquí, no!”

No els hauria costat afegir-se a la manifestació. “No hi anem perquè no cal”, em van dir. “També, fem què fem, nosaltres treballem pels altres”.

stats